Diumenge va ser un dia especial, una festa de la democràcia. Gairebé 200.000 persones van expressar per primer cop allò que senten i que fins ara se’ls havia impedit de votar: dir sí a la independència del seu país. Les imatges i les paraules que van acompanyar el massiu vot afirmatiu el van protagonitzar gent de totes les edats i orígens ben diversos, però amb un desig comú: viure millor que ara en una Catalunya proclamada Estat sobirà, democràtic i de ple dret dins la Unió Europea. I per a fer-ho possible va caler molt treball i moltes persones esforçades i voluntarioses. Col·lectius, entitats i persones han tingut un paper fonamental en aquest procés. Com també ha estat essencial el paper dels partits polítics i imprescindible el d’ERC.
Els èxits nacionals només s’obtenen des de la suma de factors, les simbiosis en les línies d’actuació i les sinèrgies en les actuacions. Tots a una és l’única fórmula vàlida per a aconseguir resultats davant un sistema tan tancat com el que impera a Espanya actualment.
Per això, els intermediaris entre Catalunya i el món, amb seu a Madrid, ja s’han afanyat a vendre la seva versió: desafiament, fracàs…són paraules coincidents, reiterades i repetides pels mitjans i els polítics majoritaris. Amb les lletres grosses i les paraules gruixudes pretenen tapar la realitat que els fets demostren: el malestar creixent d’una ciutadania catalana que no pot viure tal com és en aquesta Espanya que volen mantenir parada en el temps precisament aquells que tenen segrestada la Constitució, i que no la van votar perquè ja els estava bé el passat i no creien en un futur capaç de reconèixer iguals i diversos.
Al·legar que no té valor legal, que no en eren tants com es volia o dir que només han votat aquells que s’ho han fet i menjat no nega el fet extraordinari que significa que en el marc de la Unió Europea es mobilitzin unes 200.000 persones en ple hivern per muntar un referèndum, i poder votar i expressar allò que senten ja que en el marc polític actual no poden fer-ho. I això sí que ho reflecteixen millor els mitjans de comunicació internacionals, que han estat una magnífica pantalla que ha exposat i explicat al món el nostre problema nacional irresolt.
Havent aconseguit aquesta projecció és l’hora de rebutjar personalismes, conflictes, fragmentacions i residualitat que de vegades s’amaguen sota una pàtina falsa de “societat civil” i que han instrumentalitzat aquest concepte en benefici propi.
El fet i els resultats són un èxit important, i si tants opositors i detractors s’aferren a l’elevada abstenció és perquè és tan fàcil fer demagògia del misteri que és endevinar què votaria qui no ha anat a votar en la consulta popular de diumenge i no ha pogut mai dir què prefereix en un referèndum oficial amb la mateixa pregunta.
És l’hora de felicitar totes les persones, entitats i municipis que han tingut el coratge d’organitzar les consultes en aquesta primera onada. Han fet història, com també han de continuar la història un bon nombre de municipis en la segona onada important que ha de venir pels volts de Sant Jordi
Tot i això, tinc els meus dubtes si a hores d’ara algú amb capacitat o responsabilitat per fer-ho, sigui a la Moncloa, sigui al Congrés de Diputats o al Senat o sigui a la seu del Tribunal Constitucional ha fet o està disposat a fer una reflexió assenyada i ha pres bona nota de tot el que està passant a Catalunya.
Un Zapatero amb els pitjors resultats econòmics i laborals de les economies europees i al qual els ciutadans ja li munten referèndums per a dir que li volen marxar d’Espanya és un panorama mai desitjat per al proper líder de la Unió Europea…Però, després de tants anys de Constitució, qui va dir que la transició espanyola havia estat exemplar?
