Dilluns, 29 d'Abril de 2024
El compositor i músic va recopilar l'antologia més gran per a orgue a principis del segle XVIII
Portada d'un dels reculls d'Antoni Martín i Coll
Biblioteca Nacional d'Espanya
La història és plena de reusencs il·lustres desconeguts, fills de la capital del Baix Camp que, per un motiu o altre, han estat relegats, malauradament, a un segon pla. Un d'aquests casos és el del músic, compositor i també organista Antoni Martín i Coll, gran part de la informació del qual arriba a partir de les seves pròpies inscripcions al final de les seves obres.
Sobre l'any del seu naixement hi ha disparitat d'opinions, encara que la més coincident és que va ser el 1680. En relació amb el lloc, diverses fonts esmenten Reus, si bé en alguns casos s'ha apuntat un hipotètic origen castellà, però l'organista català José Elías s'hi refereix com a "compatriota". A pesar de passar els primers anys de vida a Reus, va ingressar ben aviat al monestir de San Diego d'Alcalá de Henares, que pertany a la província franciscana de Castella, on es formà com a organista i músic amb Andrés Lorente.
Tot i que la seva obra no va ser tan extensa com la d'altres compositors barrocs de l'època, Martín va ser pioner en la creació de l'antologia més gran de l'època per a orgue a Espanya. El reusenc va dedicar-se a recollir i editar en quatre volums més de 200 obres escrites per a orgue entre el 1706 i el 1709: 'Flores de música, obras y versos de varios organistas' (1706), 'Pensil deleitoso de suaves flores de música recogidas de varios organistas' (1707), 'Huerto ameno de varias flores de música recogidas de muchos organistas' (1708) i 'Huerto ameno de varias flores de música recogidas de varios organistas' (1709). Els títols dels reculls organístics transporten l'oient a un amable passeig per un jardí aromàtic i sensorial.
En aquestes obres, que inclouen gairebé mil versos, pràcticament no hi ha indicacions de l'autor, només algunes anotacions al final dels recopilatoris. Hi destaquen els arranjaments, amb una nova nomenclatura (també anomenat "xifrat"), en pro de la tocabilitat de moltes de les peces. Hi ha obres de compositors de renom mundial com Corelli, Händel o Lully, però també d'organistes espanyols com Antonio de Cabezón, Diego de Xáraba o Juan Bautista Cabanilles.
Entre les peces, totes consultables al catàleg digital de la Biblioteca Nacional d'Espanya, hi ha cançons, versos, tocates, danses o falsos bordons, entre d'altres. De creació pròpia per a orgue tan sols ha arribat als nostres dies el 'Ramillete oloroso. Suaves flores de música para órgano', un recull publicat el 1709 amb un total de vint obres, la majoria cançons, però també versos.
Un dels altres terrenys que va explorar van ser les follies. Aquestes danses van ser molt populars a Espanya, Itàlia i França a partir de finals del segle XV, i es componen de dos temes semblants que es van entrellaçant a mesura que es desenvolupa la cançó.
Cal destacar que totes les obres en les quals va treballar van ser escrites a mà, a causa de la tendència de no editar cap peça per a orgue mitjançant la impremta des del 1628.
Als voltants del 1710, la seva portentosa habilitat musical i interpretativa el va portar a ser l'organista principal de San Francisco el Grande, a Madrid, com a mínim fins al 1734, data en què es té constància de l'últim mecanoscrit amb la seva firma i de la seva mort. En aquesta etapa vital, Martín va decidir aprofundir en el "canto llano", la música de cant coral de les litúrgies cristianes, també anomenada "cants gregorians". Primer el 1714, amb l''Arte de canto llano', i després el 1719, amb la segona edició, en la qual es poden trobar cinc motets de collita pròpia, Antoni Martín i Coll va publicar les seves últimes obres abans que se'n perdés el rastre.
Tot i el seu gran talent, algunes veus a Madrid van recriminar-li la timidesa, com el mestre de la capella de San Cayetano, Gregorio Bartolomé, que, coneixedor del seu potencial, li va demanar que mostrés altres obres que havia compost a l'inici d'alguns recopilatoris.
Sense el seu llegat no s'entén la literatura organística a la capital espanyola. Va projectar un instrument estretament vinculat a la religió obrint-li la porta d'algunes peces no religioses a les millors esglésies d'Espanya. Així, va sembrar una llavor de coneixement d'un dels instruments més complexos de l'època.
En l'actualitat, un dels principals abanderats de l'obra de Martín és Jordi Savall. El músic català especialitzat en música antiga ha interpretat obres del reusenc en diverses ocasions.
Uno mas
Pues si, muchos, demasiados, olvidados. Tenemos a la grande Agustina de Aragon, que nació en Reus y por no tener, no tiene ni monumento ni una avenida o gran plaza. Ya si se ve la poca defensa de Gaudí, nacido sin paliativos en Reus y q sin embargo se permite una y otra vez, que se designe Riudoms como su lugar de nacimiento. Pero vaya estos son 2 de los más grandes en toda la historia de España y del mundo, pero existen tropecientos olvidados
