Catalunya és terra d'acollida i, en aquest sentit, sempre ha tingut grans contingents de ciutadans i famílies arribades de fora, de qualsevol part del món, que aquí han trobat un lloc millor per viure i treballar.
Aquests nouvinguts, o bé per la inèrcia que marquen tots els factors establerts o per la comoditat, sempre que no tenen l'obligació de fer-ho d'altra manera, majoritàriament es comuniquen exclusivament en castellà. És la llengua que s'espavilen per anar aprenent, tret de comtats casos que opten pel català perquè se senten atrets o per respecte a la llengua nadiua d'on habiten. Fins aquí l'explicació que s'ha d'acceptar des de la racionalitat.
Una altra cosa és quan aquesta evidència topa de ple amb l'altra que s'ha d'acceptar d'igual manera, la de la també ciutadania i famílies autòctones de soca-rel o la que senzillament s'identifica plenament amb la terra que trepitja. La que sent com a seves les tradicions, la cultura i, per descomptat, la seva llengua.
I no val enganyar, ni de danyar posicions contràries, ni de crear problemes on mai n'hi ha hagut. No cal crear un problema de convivència on sempre hi ha hagut normalitat en el tracte entre catalanoparlants i castellanoparlants. De fet, fins a l'aparició d'un determinat partit polític, que tot sembla que va néixer precisament i només per estirar sentiments fins a fer-los enfrontar, així va ser.
Aquestes opcions haurien de saber que quan un estira la corda del seu costat, l'altra només té dues sortides: una deixar-se emportar o una altra tibar des del seu costat per no ser xuclat. En el millor dels casos la situació sempre estarà tensa als dos costats, i s'anirà crispant a mesura que es vagin acumulant estires i arronses, segons les forces que quedin, que s'afegeixin o es retirin de cada part.
Això és el que està passant des d'aleshores a Catalunya. A mesura que es vol prioritzar el castellà, qui defensa la immersió lingüística del català com a llengua vehicular d'aprenentatge a l'escola ho fa com pot per evitar ser engolit.
Amb la particularitat, en aquest cas, que no és per majories socials. Els pocs que qüestionen la llengua troben més suport i facilitat d'acció del que gaudeixen els molts que la volen enfortir o senzillament mantenir.
Prova fefaent que Catalunya, considerada bilingüe, només ho és com a regió d'Espanya, perquè pel que afecta la ciutadania només ho és pels catalanoparlants. És per reflexionar.
