A mitjan novembre de l’any passat –no podíem moure’ns dels respectius llocs de residència–, m’arriben per whatsapp unes fotos d’uns llibres vells. Era una amiga d’Almoster qui me les enviava i em preguntava: “Els vols?” Encuriosida, i sense cap tràfec ni entreteniment que no pogués deixar per una estona, començo a mirar-me les imatges: un llibre de geometria, un de primeres lectures, un altre de geografia... però, quina no va ser la meva sorpresa en veure que, entre les fotos, n’hi havia de les pàgines amb els noms de les persones a qui pertanyien –o havien pertangut– els volums. Als germans Ferraté(r). El de geometria, amb el nom Gabriel i els dos cognoms –encara accentuats, sense les respectives erres finals–, i les dades “3r curs, MCMXXXV-XXXVI”; en el racó superior esquerre d’una altra pàgina, un triangle petit, de vores gruixudes, amb un 4 a l’interior, que fa pensar en un primer esbós de la marca dels quatre amics. El “Llibre dels infants” havia estat del Joan i porta la data 1 de juny de 1932. El de geografia corresponia a la germana, Maria Amàlia.
Per descomptat que els volia. I tant! Els volia tocar i fullejar de seguida. Quan els podria tenir? Només calia desplaçar-me a Almoster i ja serien meus. Tan fàcil i tan... complicat per aquelles dates.
També hi havia un llibre de poemes de Verdaguer, ”Flors de Maria”, de l’any 1902, amb la marca de propietat de “Joan Ferraté y Gili”, oncle poeta dels germans Ferraté(r) –i autor del volum “Imatgeries” (1928)–; i a més, a la pàgina prèvia al primer text de Verdaguer, un poema manuscrit, “¡Pobre Mossén Cinto!”, signat pel mateix Joan a “Reus, juny de 1902”. No he pogut comprovar encara si és inèdit o va sortir en alguna de les publicacions de premsa reusenca on col·laborava.
Es comprendrà que tenia curiositat per saber com aquests llibres havien anat a parar a mans dels meus amics. Casualitats de la vida: estaven desmantellant el pis d’una persona propera que havia traspassat feia poc i, tot traient els llibres de les lleixes, anaven obrint-los per donar-hi un cop d’ull. Va ser llavors quan van llegir els noms del Gabriel, del Joan, de l’Amàlia, i van pensar en mi.
Encara els vaig fer una altra pregunta: i la difunta propietària de la casa, com és que els tenia? La resposta, ben senzilla: el seu pare havia fet feines de masover a la finca del Picarany propietat de la família Ferrater-Soler; quan la van vendre, van deixar-hi alguns objectes, coses que no es devien voler o poder emportar, com ara aquests llibres, i el treballador en qüestió els devia agafar com a record, o perquè sí. En aquest sentit, no hem d’oblidar que els quadres que va pintar Gabriel Ferrater en les seves estades al mas van estar guardats durant una bona pila d’anys a les golfes d’una casa particular d’Almoster, amics dels Ferrater. Cosa que confirma que no s’ho van endur tot cap a Barcelona.
Ja fa dies són a casa meva, aquests llibres, però no s’hi quedaran: passaran a formar part de la biblioteca del Centre de Lectura –com a donació dels amics que me’ls van proporcionar–, perquè siguin incorporats al Fons Gabriel Ferrater de la Biblioteca Digital. Un fons que es va començar a organitzar ja fa uns quants mesos i que ben aviat serà presentat al públic, dins el calendari d’activitats prèvies a l’Any Ferrater 2022.
Penso que, en conjunt, és una bona notícia; si més no per a la colla de ferraterians que rondem per aquest món.
Fina Masdéu és filòloga. Associació Gosar Poder.
