A mitjan gener, ara fa setanta anys, Reus era ocupada per les tropes franquistes. Tot i que parlar del final de la guerra en funció de l'allunyament dels combats és inexacte, aquesta és la percepció que resta entre els civils.
Efectivament, l'entrada dels feixistes a la ciutat suposà, en primer terme, un alleujament de la dramàtica situació que la població havia patit durant any i mig, amb constants bombardeigs, problemes d'abastiment i, en definitiva, impossibilitat de viure amb una mínima normalitat. Una situació que Xavier Amorós dibuixa a 'El camí dels morts' quan diu que "la gent volia que s'acabés tot, volia tornar al temps normal, volia respirar amb tranquil·litat, volia menjar, volia seguretat. Les persones lúcides, però, haurien resistit fins no se sap on abans de claudicar [...] però la majoria es deixaven conduir pels sentiments, per les exigències immediates, pels terrors.
Se'ls enduien les impaciències i les debilitats perquè, per sobre de tot, volien viure i viu re tranquils al preu que fos i no els semblava important cap altra cosa". Immediatament després d'arribar els ocupants encarreguen imprimir -a Reus, amb data de 17 de gener– un full volant, amb l'ordre general del Cos d'Exèrcit Marroquí, sota el comandament de Yagüe, en la que es felicita a les tropes per haver "alliberat" seixanta-quatre pobles en una setmana i els anima a continuar endavant. Enrere queden els milers de morts que, des de començaments de gener han quedat escampats pel Priorat, Montsant o les muntanyes de Prades, o els centenars que reposen a les fosses del cementiri reusenc.
Els bombardeigs, com a eina de terror, havien aconseguit plenament el seu objectiu. Després de més d'un any de destrucció I penúries, el desig que arribés la pau -entesa simplement com a la fi dels combats– és general entre la població, més enllà de les idees. Els franquistes n'eren plenament conscients i des del primer moment van formular un discurs, que fou vigent durant molts anys, que identificava pau amb victòria.
"Al sufrimiento y al hambre se juntaron, desde hace unos días, el vivo deseo de que el Ejército Nacional entrara en Reus. Cada día que pasaba, de la semana última, era más cercano el de nuestra liberación. Con cuanto anhelo lo esperábamos. Los continuos toques de sirena, poniendo en estado de alarma la ciudad, era para nosotros motivo de esperanza".
Ho deia el Diario de Reus, que des del 20 de gener tornava a sortir, evidentment amb el caire conservador que l'havia caracteritzat des de sempre. Tingué una vida curta, als pocs dies les autoritats el van suprimir en benefici del Diario Español de Tarragona. El 22 de gener afirmava:
"Reus le debe profunda gratitud al Generalísimo. Se le debe, sí, porque nuestra ciudad podía ser tomada a viva fuerza, con obuses de cañón y bombas de aviones. Pero Franco es humano y patriota, y quiso liberar Reus sin hacerle sufrir los terribles estragos de la guerra y en vez de las lágrimas de las madres, de las esposas y de las novias, oímos los cánticos alegres de los soldados. Y el dolor se truncó en alegria".
Publicar això en una ciutat arrasada per les bombes sembla poc menys que una burla grotesca. Una mostra del capgirament absolut de la realitat -els defensors de la legalitat esdevindran subjectes del delicte de rebel·lió- sobre el qual el franquisme construirà el seu discurs. Un discurs en el qual els responsables de la mort, de la destrucció i el sofriment de la població no seran els agressors sinó aquells que es van obstinar en defensar la llibertat i no es van sometre d'immediat als designis del caudillo.
El franquisme convertirà les víctimes en botxins. Els damnificats, en responsables. Així el bombardeigs eren, des de l'òptica franquista, una actuació que trobava justificació en la voluntat d'acabar més ràpidament la guerra o, encara, com a instrument de redempció dels pobles de la zona roja. Una expiació dels pecats comesos que hauria de perllongar-se encara durant molt de temps.
Certament, però, al gener de 1939 molta gent volia, pel damunt de tot, la fi dels atacs. N'estava farta de guerra i la causa republicana, en un context internacional prou advers, semblava definitivament perduda. El cost humà de la batalla de l'Ebre havia estat enorme i la mobilització de quasi canalla a les lleves tenia poc a veure amb l'empenta dels joves revolucionaris que l'estiu havien marxat voluntàriament a lluitar contra el feixisme. El final de la guerra, però, no representà ni la fi de la violència ni del patiment per a moltes famílies.
