-
Retrat en bronze de Salvador Vilaseca (MR 12615)
Cedida
Aquest retrat de Salvador Vilaseca (MR 12615) va ser realitzat l'any 1976 per l'escultor Ramon Ferran i Pagès (Reus, 1927-2015). L'obra li fou encarregada per a presidir l'entrada de l'Institut d'Ensenyament Secundari que porta el nom de l'il·lustre metge i prehistoriador. Del model de guix es van fer dues còpies en bronze, una de les quals fou adquirida l'any 2002 per la Fundació Cultural de Reus Pedrol Rius i cedida a l'aleshores Institut Municipal de Museus de Reus.
El retrat, de factura realista i vistent en una de les sales de l'exposició permanent d'arqueologia, representa el doctor Vilaseca als darrers anys de la seva vida i en posició frontal –atès que havia d'ocupar la fornícula de l'escala principal del citat IES. En relació amb aquest bronze, es conserven també –en la reserva del Museu– un full amb un retrat a tinta (MR 2453) i un altre amb esbossos a llapis i a tinta (MR 12102), originals del mateix artista i realitzats prèviament. El dibuix a tinta, datat i signat per Ferran el 1975, va servir per a il·lustrar la coberta del número de la Revista del Centre de Lectura dedicat a S. Vilaseca, de l'abril de 1976.
Salvador Vilaseca Anguera va néixer a Reus el 17 d'abril de 1896, a la casa número 51 del raval de Santa Anna, molt a prop de l'actual Museu d'Arqueologia. Durant la seva primera joventut, fou un dels membres més destacats de l'Agrupació Excursionista de Reus i s'interessà molt especialment per la geologia i per les Ciències Naturals (carrera que començà a estudiar a Madrid), tot publicant diversos treballs d'aquesta temàtica (entre 1915 i 1923) i fent-se càrrec de la secretaria de la Institució Catalana d'Història Natural (1920-1922).
Els seus estudis en la Universitat de Barcelona (es llicencià en medicina i cirurgia l'any 1921) i la pràctica professional l'anaren allunyant a poc a poc d'aquestes aficions, tot i que el ferm contacte que mantingué sempre amb l'anomenat excursionisme científic el portà a consolidar una vessant molt més duradora (encetada el 1919) i força més reeixida: l'arqueologia prehistòrica. De la seva vida professional cal destacar la seva continuada tasca com a forense (pràcticament fins a la seva mort) i com a director de l'Institut Pere Mata (entre el febrer de 1940 i el desembre de 1960) i els seus valuosos treballs sobre història de la medicina reusenca (que compaginà, des de 1921, amb els de prehistòria, tot i que amb menys intensitat i més intermitència).
Arran de la difusió dels seus primers treballs de temàtica prehistòrica, entrà en contacte amb l'important nucli arqueològic universitari format al voltant i arran de la figura emblemàtica de Pere Bosch Gimpera (especialment amb Lluís Pericot, Josep de C. Serra i Ràfols, Joan Maluquer de Motes i Miquel Tarradell, amb els quals mantingué sempre una excel·lent relació). Les seves recerques en bona part de la Catalunya meridional –amb diversos col·laboradors– li van comportar un gran prestigi en el món científic, alhora que li van permetre la formació d'una important col·lecció arqueològica que aniria incrementant amb els anys.
Fou un dels fundadors i el primer director –vitalici– del Museu Municipal de Reus, inaugurat el 14 d'abril de 1934, i reorganitzà l'Arxiu Històric. Després del període de la guerra Civil, durant la qual va col·laborar en les tasques de salvament del patrimoni cultural (Bosch Gimpera el nomenà inspector de la zona arqueològica de Reus), ben aviat pogué reprendre i augmentar extraordinàriament les seves activitats arqueològiques gràcies al seu nomenament, el maig de 1941, de comissari provincial d'excavacions –un important càrrec oficial que mantingué fins al 1970 i que, tot i el seu caràcter honorari, li permeté una considerable llibertat de moviments i la realització de nombroses intervencions en jaciments prehistòrics i protohistòrics.
La qualitat dels seus treballs i l'interès de les seves troballes van arribar a ser reconeguts internacionalment i diverses acadèmies i entitats científiques estatals i estrangeres el van inscriure entre els seus membres. Fou honorat també amb diferents distincions acadèmiques i ciutadanes i importants premis científics. Traspassà a Reus el 13 d'abril de 1975. La seva filla Lluïsa Vilaseca i la seva neta Lluïsa Pallejà han seguit les seves passes en el món dels museus i de la recerca històrica i arqueològica. La ciutat ha homenatjat Salvador Vilaseca repetidament: el seu retrat figura –des de 1975– en la Galeria de Fills i Filles Il·lustres de l'Ajuntament de Reus (on també hi ha, és clar, el retrat de l'escultor Ferran) i porten el seu nom l'institut en què estudià el batxillerat i una àmplia avinguda urbana, a més de la placa commemorativa que –l'any 1996– fou col·locada en la façana de la casa natal.
El retrat, de factura realista i vistent en una de les sales de l'exposició permanent d'arqueologia, representa el doctor Vilaseca als darrers anys de la seva vida i en posició frontal –atès que havia d'ocupar la fornícula de l'escala principal del citat IES. En relació amb aquest bronze, es conserven també –en la reserva del Museu– un full amb un retrat a tinta (MR 2453) i un altre amb esbossos a llapis i a tinta (MR 12102), originals del mateix artista i realitzats prèviament. El dibuix a tinta, datat i signat per Ferran el 1975, va servir per a il·lustrar la coberta del número de la Revista del Centre de Lectura dedicat a S. Vilaseca, de l'abril de 1976.
Esbossos a llapis i a tinta de l'escultura de Salvador Vilaseca (MR 12102) Foto: Cedida
Salvador Vilaseca Anguera va néixer a Reus el 17 d'abril de 1896, a la casa número 51 del raval de Santa Anna, molt a prop de l'actual Museu d'Arqueologia. Durant la seva primera joventut, fou un dels membres més destacats de l'Agrupació Excursionista de Reus i s'interessà molt especialment per la geologia i per les Ciències Naturals (carrera que començà a estudiar a Madrid), tot publicant diversos treballs d'aquesta temàtica (entre 1915 i 1923) i fent-se càrrec de la secretaria de la Institució Catalana d'Història Natural (1920-1922).
Els seus estudis en la Universitat de Barcelona (es llicencià en medicina i cirurgia l'any 1921) i la pràctica professional l'anaren allunyant a poc a poc d'aquestes aficions, tot i que el ferm contacte que mantingué sempre amb l'anomenat excursionisme científic el portà a consolidar una vessant molt més duradora (encetada el 1919) i força més reeixida: l'arqueologia prehistòrica. De la seva vida professional cal destacar la seva continuada tasca com a forense (pràcticament fins a la seva mort) i com a director de l'Institut Pere Mata (entre el febrer de 1940 i el desembre de 1960) i els seus valuosos treballs sobre història de la medicina reusenca (que compaginà, des de 1921, amb els de prehistòria, tot i que amb menys intensitat i més intermitència).
Arran de la difusió dels seus primers treballs de temàtica prehistòrica, entrà en contacte amb l'important nucli arqueològic universitari format al voltant i arran de la figura emblemàtica de Pere Bosch Gimpera (especialment amb Lluís Pericot, Josep de C. Serra i Ràfols, Joan Maluquer de Motes i Miquel Tarradell, amb els quals mantingué sempre una excel·lent relació). Les seves recerques en bona part de la Catalunya meridional –amb diversos col·laboradors– li van comportar un gran prestigi en el món científic, alhora que li van permetre la formació d'una important col·lecció arqueològica que aniria incrementant amb els anys.
Fou un dels fundadors i el primer director –vitalici– del Museu Municipal de Reus, inaugurat el 14 d'abril de 1934, i reorganitzà l'Arxiu Històric. Després del període de la guerra Civil, durant la qual va col·laborar en les tasques de salvament del patrimoni cultural (Bosch Gimpera el nomenà inspector de la zona arqueològica de Reus), ben aviat pogué reprendre i augmentar extraordinàriament les seves activitats arqueològiques gràcies al seu nomenament, el maig de 1941, de comissari provincial d'excavacions –un important càrrec oficial que mantingué fins al 1970 i que, tot i el seu caràcter honorari, li permeté una considerable llibertat de moviments i la realització de nombroses intervencions en jaciments prehistòrics i protohistòrics.
La qualitat dels seus treballs i l'interès de les seves troballes van arribar a ser reconeguts internacionalment i diverses acadèmies i entitats científiques estatals i estrangeres el van inscriure entre els seus membres. Fou honorat també amb diferents distincions acadèmiques i ciutadanes i importants premis científics. Traspassà a Reus el 13 d'abril de 1975. La seva filla Lluïsa Vilaseca i la seva neta Lluïsa Pallejà han seguit les seves passes en el món dels museus i de la recerca històrica i arqueològica. La ciutat ha homenatjat Salvador Vilaseca repetidament: el seu retrat figura –des de 1975– en la Galeria de Fills i Filles Il·lustres de l'Ajuntament de Reus (on també hi ha, és clar, el retrat de l'escultor Ferran) i porten el seu nom l'institut en què estudià el batxillerat i una àmplia avinguda urbana, a més de la placa commemorativa que –l'any 1996– fou col·locada en la façana de la casa natal.
Etiquetes:
