Olga 13 de Gener de 2009
Olga
A veure si feu el mateix amb els altres articles, sobretot amb els comentaris del Senyor de Reus.
Hi va haver un moment a l'inici de la dècada dels setanta que vaig tenir la sensació que el resclosit, la manca d'idees noves, emboirava la ciutat. L'empenta del 68, que va mobilitzar moltes voluntats joves, s'anava esvaint i, aquells que d'una manera o altre havien desaparegut del mapa, tornaven a gallejar.
La veritat sigui dita, ni l'empenta infatigable del Xavier Amorós ni alguna que altra esporàdica aparició d'algun foravingut eren capaços de despertar algun bri d'esperança. Quan ja no hauria donat ni un duro pels que quedàvem, va aparèixer la figura del Claudi Arnavat. Fou una presència important, d'algú que, infatigable, tenia el do del lideratge, i no estava tan empudegat per les consignes cristiano-marxistes com nosaltres.
Era algú que parlava menys i feia més, amb sentit, que tenia una clara posició crítica enfront de l'estultícia del poder, que era no sols capaç de criticar-lo en una tertúlia de cafè, sinó que anava molt més enllà; el Claudi estava ben disposat a crear opinió, a donar informació, a empantanegar-se en el difícil i noble camí del periodisme.
Claudi Arnavat era un periodista culte, dels d'abans de la guerra, d'aquells que sabien ben bé del que parlaven.
Tenia, a mes a més, un agut sentit de l'estètica, no buida de continguts sinó lligada amb tots els ets i uts al pensament d'allò que volia transmetre. I per acabar-ho d'adobar era capaç d'endegar el projectes més agosarats, amb el risc de perdre bous i esquetlles, sense complexes, sabent que un fracàs no era res definitiu, és sols un esglaó. Per posar només un exemple, per a la majoria, publicar el Reus Diari era, sens dubte, una quimera, un foc d'encenalls, i només la personalitat del Claudi Arnavat va convertir el somni en un fet real, un periòdic que aguantà mesos i que creà una opinió de la que és hereva la transformació urbana i social de la ciutat. No endebades, qualsevol projecte del bracet del Claudi tenia més possibilitats de reeixir, i qui més qui menys ens hi arreceràvem.
L'altre dia vaig assistir a la presentació del llibre que recull els articles periodístics entre 1986 i 1999, 'El Guaita'. I ara fa una estona, just desprès d'haver-lo rebut, n'he llegit uns quans articles. I de nou he trobat la veu, irònica, i alhora contundent, del Claudi, el to provocador, la paraula justa, un bon ofici. He sentit un dolor intens, aquell que es sent quan es perd algú que s'estima i que ens deixa ben sols. I m'he preguntat, i ara, sense el Claudi, qui ens jutjarà?
