Ho sabia. Sabia que algun dia m'arribaria a casa una carta del senyor alcalde, felicitant-me per algun motiu circumstancial que m'afecta de manera individual. I, efectivament, avui m'ha arribat una felicitació pel meu sant, que és aquest divendres, 27 d'abril.
En primer lloc, gràcies: perquè servidora és educada, perquè tinc per costum celebrar el sant i perquè m'agrada la càrrega de significat i de referents culturals que té el nom de Montserrat.
Però, francament, jo hauria preferit que pel meu sant aquest esforç es destinés a alguna altra cosa. No perquè allò que té a veure amb els trets culturals sigui prescindible: no seré jo qui ho digui! Sinó perquè aquesta manera de tractar-ho, no m'agrada gens.
La crítica fàcil podria ser la despesa, però no la faré. No es tracta de la despesa sinó de la seva aplicació. Tot val diners, però abans de gastar, cal mirar la rendibilitat col·lectiva de la despesa. Ah, és que això del col·lectiu no ho han tingut en compte! Deuen esperar que els beneficiats que rebem una carta d'aquestes ens sentim estarrufats, com si rebéssim un privilegi individual, i ens oblidem de les fites col·lectives.
Però la crítica principal és aquesta política de la identitat imposada. Cadascú tria -i construeix amb el pas del temps- amb què se sent identificat. Però si reps la carta a casa, no pots triar, no pots matisar, no pots dir res. El text dóna per suposat que la Montserrat homenatjada manté “viu l'esperit del nom de la patrona de Catalunya”. No hi ha pensat, que potser algunes són alienes o fins i tot reticents a aquest esperit? Una cosa és conèixer l'origen del significat i una altra suposar que tothom l'accepta de la mateixa manera en l'actualitat.
No és la primera vegada que passa, els darrers mesos. Els reusencs d'origen andalús o aragonès que han rebut una carta d'aquestes -amb motiu del Día de Andalucía i del Día de Aragón- no han pogut triar si ho acceptaven o no. Algú potser hauria dit: "Ei, que jo vaig néixer a Andalusia per casualitat, però no me'n sento!", per exemple. O demanar que, ja que se'ls esmentava com a col·lectiu, la carta reconegués d'alguna manera la contribució que des de la dècada de 1950 han fet en la construcció econòmica i social de Reus. Però no: qui envia la carta ha triat què significa el nom que portes o el lloc on vas néixer, sense més consideracions.
Això, sense esmentar que la festa amb motiu de la qual es va felicitar els andalusos -el 28 de febrer- va ser instituïda el 1980, anys després que la majoria de reusencs d'origen andalús arribessin a la ciutat i que, per tant, per a molts d'ells no significa res.
Senyor alcalde, gràcies per la intenció. Però, si us plau, dediqui aquests esforços i diners a projectes que contribueixin més a l'avenç de la ciutat, a la cohesió col·lectiva -unir en lloc de separar- i a la reflexió. Encara que siguin menys agraïts i vistosos.
