La Guerra Civil espanyola va esdevenir un banc de proves per a Alemanya i Itàlia en l'ús de l'aviació contra la població civil. "A més d'haver-hi un front, qualsevol espai de l'enemic es podia convertir en blanc d'acció militar, no només per destruir la capacitat industrial i econòmica sinó per aterrar a la població", afirma l'etnòleg Salvador Palomar, qui ressalta que durant molts mesos l'única preocupació dels reusencs era arribar a l'endemà. Aquest terror no es va traduir en unes xifres molt elevades de morts, segons l'historiador Ezequiel Gort, per "la ràpida reacció" de la població en la construcció de refugis subterranis per acollir més de trenta mil persones. Durant l'estiu del 37 "hi treballaven més de mil persones diàriament".
Palomar i Gort són autors del treball més exhaustiu sobre la vida dels reusencs enmig dels bombardejos, amb una perspectiva "feta des d'abaix, escoltant els testimonis i defugint d'una visió més militar dels fets". 'Viure sota les bombes' esdevè en un document de lectura quasi imprescindible, ja no per l'objectivitat i rigurositat de les dades sinó per com explica l'horror viscut per la població. "Hi havia gent que es quedava a viure dins d'un refugi, amb unes mantes i fogons per cuinar, davant de la por a rebre l'impacte d'una bomba", afirma Palomar, qui assenyala que pràcticament tota la ciutat va quedar arrassada. Gort calcula que es van necessitar uns vuit anys per poder refer les 976 cases destruïdes i malmeses, incloent el ric patrimoni artístic.
L'historiador Joan Navais indica diversos factors per situar Reus com l'objectiu de l'aviació feixista. Per una banda, era un dels nuclis de població més grans del sud de Catalunya i, per l'altra, comptava amb un camp d'aviació, una base aèria i una fàbrica d'avions -des d'aquí s'abastia a gran part de l'aviació republicana. Però Navais ressalta que els explosius no només es van fer servir per destruir el sector industrial i metal·lúrgic, sinó també per acabar amb la moral de la població. "En el fons ho van aconseguir", afirma l'historiador, qui ressalta que després de l'arribada dels feixistes "pràcticament a ningú li quedaven ganes de resistir".
Els bombardejos els realitzava majoritàriament l'aviació italiana, amb base a Palma de Mallorca -havia caigut en mans dels franquistes des del primer dia de rebel·lió-, però també es recorda els famosos 'Isidros', avions alemanys que horroritzaven la població, especialment per la nit, i no van tenir tanta eficàcia contra objectius estratègics, i els aparells que provenien de l'interior de la península, que van arribar a partir de l'estiu del 1938. Gort explica que en un principi l'aviació feixista bombardejava amb impunitat ja que el "sistema no permetia localitzar un avió que venia de mar fins que no era ben a prop i, llavors, ja no podies reaccionar". Amb el temps, però, els reusencs van aprendre a donar l'alarma amb suficient temps com per poder arribar als refugis.
===Curiositat inicial dels reusencs pels efectes dels bombardejos==
Entre els mesos d'abril del 1937 i setembre d'aquest mateix any, es van realitzar un mínim de cinc bombardejos, amb escases conseqüències personals i no moltes de materials. Fins i tot, la gent es desplaçava al lloc on havien caigut les bombes per observar amb curiositat els seus efectes. L'escriptor Xavier Amoròs ho describeix amb exactitud al llibre 'L'aviació a Reus', de Joan Navais i Frederic Samarra: "tot Reus va sortir al carrer a mig vestir. La gent va pujar amb insòlites indumentàries cap a l'estació del Nord i cap al Reus Deportiu a veure els cràters de les bombes, en una mena de manifestació demencial per l'aspecte pintoresc dels qui la formaven. Resultava una curiositat de bon veure. Mirat d'aquella manera no semblava pas tan terrible. Va ser, evidentment, una experiència enganyadora".
Palomar i Navais assenyalen el bombardeig del 17 de setembre de 1937 com el primer que va canviar la mentalitat dels reusencs, en haver-hi les primeres víctimes mortals directes. Seguint amb el testimoni d'Amorós: "Aquell dia tot va ser sentir les batallades, córrer a buscar refugi prop de les parets gruixudes i sentir petar les bombes. Va fer la impressió que tot Reus s'ensorrava. Després va venir un gran silenci curt. I en sortir al carrer ja hi havia una confusió de mil dimonis. La gent corria, cridant, en totes direccions. No se sabia res de res. Tohom buscava els seus (...) Aquell autèntic primer bombardeig de Reus va deixar la gent desolada i horroritzada". Poc després, els reusencs que van poder van marxar a viure als masos o als pobles del voltant.
Quan la Junta de Defensa Passiva Local va passar a controlar la ciutat i davant el perill dels atacs aeris, l'Ajuntament va impulsar la creació de refugis per poder acollir tota la població tan autòctona com de pas. El març de 1938, Reus comptava amb una quinzena de refugis públics amb llum, vàters i dispensaris, per un cost superior als 4 milions de pessetes i amb capacitat per acollir 33.865 ciutadans, una xifra molt superior als 27.417 censats l'any 1936, segons s'explica al llibre 'L'aviació a Reus'. En nombroses ocasions, les forces públiques van haver de desallotjar diversos refugis, plens de gent que "pràcticament s'hi havia instal·lat per viure davant la por a morir", explica Palomar.
===Els episodis més sagnants: les bombes del 21 i 24 de gener de 1938===
Un dels cops psicològics més durs per la població va ser el bombardeig del 21 de gener de 1938. "Va agafar la població encara desprevinguda, al carrer, i va haver la mala sort que una bomba va caure a les escales d'entrada del refugi de la plaça de la Llibertat. A més, hi havia molta gent que provenia d'un tren que tot just havia arribat a l'estació", segons assenyala Ezequiel Gort, qui calcula que com a mínim hi va haver una quarentena de morts. L'impacte va ser esgarrifós per als reusencs, que de cop i volta, es van trobar "amb trossos de persones escampades pel carrer, que es van recollir amb pales i sense poder distingir les parts d'un i altre mort".
'Viure sota les bombes' fa un recull exhaustiu de testimonis sobre aquest bombardeig. Ramon Pallicé tenia deu anys i quan va sentir caure les bombes va anar cap a la plaça dels Quarters, trobant-se un espectacle dantesc: "Ja hi havia ambulàncies i bombers, una gentada corrent i ferits. Jo m'hi vaig apropar una mica i davant de la Caixa d'Estalvis hi havia una bicicleta a terra, una bibicleta, i al clip del pedal hi havia lo peu dintre la sabata, allí enganxat". Per la seva banda, Emília Guinjoan afirma: "El meu germà va anar cap amunt a veure-ho i va arribar allí i va veure un cotxet de criatura (...) i dintre del cotxet de la criatura hi va veure un braç. Un braç d'una criatura. Que es veu que devia morir la mare i devia morir lo fill".
Uns dies més tard, el 24 de gener de 1938 es van viure dos episodis semblants, també amb molts morts. El primer bombardeig es va produir abans de les 8 del matí, quan els carrers eren plens de gent que entrava a la feina. "Fou especialment dramàtic l'explosiu que va caure a l'església de Sant Joan, reconvertida en taller col·lectivitzat de fusteria, i que va provocar una vintena de morts", assenyala Gort. En el seu llibre, l'historiador recull el testimoni de Francesc Ferré: "Era l'hora en que les noies també anaven a treballar a les sederes (...) I hi havia una joventut... Van tirar bombes, i jo he vist, que és molt trist, plegar trossos de carn amb una pala!".
La segona de les bombes d'aquest dia, també amb una vintena de morts, va afectar bàsicament les afores de la ciutat, des del passeig de Misericòrdia fins a la carretera de Falset, i es va realitzar cap a la una del migdia. En total, Gort calcula que durant el mes de gener de 1938 hi van haver un mínim de 104 morts víctimes dels bombardejos, provocant una autèntica desmoralització de la població. Segons recull l'historiador a les notes del Consell Municipal del 25 de gener, l'alcalde "fa present que tot està tancat, que tothom marxa fora, i la moral està molt baixa". A partir de llavors, l'Ajuntament dedica tots els seus esforços a acabar els refugis per protegir la població.
===330 cases destrossades i altres 646 malmeses===
Deixant de banda les baixes humanes i la desmoralització dels reusencs, les bombes també van provocar grans danys en cases i edificis d'arreu de la ciutat. Les dades aportades per Gort i Palomar a 'Viure sota les bombes' són demolidores: 330 cases van quedar completament destruïdes i altres 646 van quedar malmeses. D'altra banda, 777 finques rústiques i urbanes van tenir una afectació elevada, per un valor superior als 14 milions de pessetes. També s'han de lamentar destrosses importants en el patrimoni modernista i històric de Reus, com el Centre de Lectura, la Casa Gai o el retaule de Sant Pere, que "no el van destruir els republicans tal i com ha demostrat el Jaume Massó", indica l'arxiver municipal.
El procés de reconstrucció de Reus es va allargar durant més de vuit anys. De fet, Gort calcula que fins als anys 1945 i 1946 no es va fer cap obra de nova planta a Reus. Per la seva banda, Navais considera que la recuperació de la normalitat va costar molt perquè aquests anys el règim franquista era completament autàrquic i, per tant, estava aïllat de les potències mundials. Com a curiositat, les bombes han deixat empremta en l'urbanisme actual i avui en dia existeixen espais creats pels propis explosius. Un d'aquests, segons Palomar, és "la plaça que hi ha al carrer Pubill i Oriol, on abans hi havia una casa". També la plaça de la Farinera "va guanyar força espai amb les bombes feixistes".
Mai arribarem a saber les xifres exactes de víctimes dels bombardejos, davant la dificultat per identificar els ferits que morien dies després a hospitals, molts d'ells sense que hi constés la causa de la mort, i el fet que Reus era un lloc de pas per a refugiats i soldats del front, especialment durant la batalla de l'Ebre. "Molta d'aquesta gent arribava a la ciutat entrava a la primera porta que es trobava oberta, dormia, i, al dia següent, se n'anava a un altre lloc", explica Palomar, qui a més ressalta que a mesura que avançava la guerra i els bombardejos, la documentació sobre les seves conseqüències anava disminuint. En qualsevol cas, el patiment psicològic de la població quedarà gravat o hauria de quedar gravat en la memòria col·lectiva dels reusencs.
