-
Cartell en memòria de Martos, en un acte reivindicatiu dut a terme a Reus
Isabel Martínez
Quasi mig segle després de la seva detenció i de les d'altres activistes, resta per clarificar com Cipriano Martos va ingerir el líquid corrosiu que li va manllevar la vida després de terribles patiments al llarg de tres setmanes d’agonia. Segons els testimonis, els detinguts van patir tortures durant els interrogatoris de la Guàrdia Civil, una experiència que els va marcar per tota la seva vida.
El més greu, però, va ser la situació de Martos que es va debatre entre la vida i la mort durant tres setmanes a l’hospital Sant Joan de Reus on els agents policials no van permetre, ni tan sols, que la seva mare es pogués acomiadar del seu fill quan finalment la família es va assabentar de part dels successos.
Suïcidi o tortura? Aquesta és la pregunta clau que, lamentablement, s’haurà de resoldre fora de les fronteres de l’estat espanyol a càrrec d’un tribunal argentí. “La història de Cipriano és una de moltes, però és una de les més colpidores”, assenyala María José Bernete, membre de la Xarxa Catalana i Balear de Suport a la Querella Argentina pels crims del franquisme, qui també precisa que “no hi ha novetat” sobre el procés tot i que “l’exhumació era una de les peticions”.
A més, Bernete comenta que es continua “la tasca d’investigació per tal que tots els responsables vius” puguin ésser processats per aquests fets.
Més enllà de la família (que no va poder vetllar les despulles de Martos i dels camarades que van conèixer el desenllaç), sembla que la societat reusenca de l’època va tenir nul·la informació o poc interès per esbrinar els detalls d’aquell crim. Des de la seva prepotència, els responsables van confiar que l’oblit ben aviat actuaria per tirar terra damunt d’un crim contra un ningú, un foraster pobre i desarrelat.
[blockquote]Suïcidi o tortura? Aquesta és la pregunta clau que, lamentablement, s’haurà de resoldre fora de les fronteres de l’estat a càrrec d’un tribunal argentí[/blockquote]
Evidentment, la premsa clandestina sí que se’n va fer ressò i no només els òrgans de propaganda del partit en què militava Martos. Escasses setmanes després que s’hagués produït la seva mort, la revista clandestina del Partit Socialista Unifiicat de Catalunya (PSUC), Treball, li dedicava un apartat important. "És encara difícil saber amb certesa com van anar els fets", assegura el text, però "tant si va ser la Guàrdia Civil la que bestialment el va obligar a beure el líquid tòxic com si s’hi va veure portat per la desesperació és evident que Cipriano ha estat víctima d’un crim ignominiós", dictaminava l’òrgan clandestí d’un partit comunista que res tenia a veure amb el de Martos.
"Que la memòria de Cipriano, com de tots els màrtirs de la classe obrera ens doni una determinació més combativa encara per acabar amb la repressió i imposar la llibertat", assenyalava la nota com a conclusió. Tota una declaració d’intencions en un context en què al règim de Franco encara li quedaven ben bé dos anys i l’arribada de la democràcia encara era una quimera, una democràcia que no va portar tampoc esclariment al crim patit per Martos.
Com és conegut, el dictador es va morir matant amb nous episodis com els de Salvador Puig Antich i Heinz Chez, el 1974.
“Cipriano no va ser la única víctima que es va cremar amb aquell àcid. Hi va haver almenys un altre damnificat que mai va tornar a aixecar cap”, explica el periodista Roger Mateos al llibre ja esmentat al primer lliurament d'aquest doble reportatge. Una referència a Pascual Carrilero, el company detingut de Martos qui, ben aviat, va sufragar de la seva pròpia butxaca una làpida per intentar honrar la memòria del company mort, tal com recorda la seva filla, Ester Carrilero.
[blockquote]Més enllà de la família (que no va poder vetllar les despulles de Martos i dels camarades que van conèixer el desenllaç), sembla que la societat reusenca de l’època va tenir nul·la informació o poc interès per esbrinar els detalls d’aquell crim[/blockquote]
Des de la seva parada del mercadet ambulant de Reus, Carrilero va recordar sempre aquells fets i va viure marcat per les represàlies rebudes. Restringides a un grup petit de militants del PCE (m-l) les trobades al cementiri de Reus al mes de setembre per homenatjar Martos es van succeir des de 1979. Uns homenatges que han continuat amb els anys, una torxa que darrerament el grup municipal de la CUP va impulsar des de l’Ajuntament de Reus per reclamar un reconeixement municipal a la víctima través d’una placa commemorativa; la col·locació d’una placa que, des de l’Alcaldia de Reus, es va anunciar fa un lustre amb ubicació al carrer on havia residit breument i sobre la qual no s’ha pogut consensuar mai el text.
“S’ha de poder reconèixer una víctima del franquisme”, assenyala la regidora de Participació, Bon Govern i Serveis Generals de l’Ajuntament de Reus, Montserrat Flores, qui destaca que ara cal centrar- se en el procés en marxa d’exhumació de Martos tot i que és de l’opinió que la làpida situada a la fossa comuna “no pot ser que desaparegui”. És per aquest motiu que, un cop l’operació finalitzi, un element de senyalització “es resignificarà al cementiri” de Reus amb molta probabilitat a prop d’on es troba ara l’actual làpida sobre la qual ha confluït el record de l’activista durant dècades.
“El monolit ha de quedar com a prova del que va passar a Reus i de l’esforç que van fer els companys l’any 1979”, afirma Maria José Bernete. Al igual que la portaveu de la Xarxa, Flores valora positivament l’antic hospital Sant Joan de Reus com a lloc idoni per recordar la memòria històrica dels fets succeïts mitjançant la instal·lació d’una placa commemorativa més enllà de l’element que se situarà al cementiri de Reus. “L’hospital seria millor que al carrer de Pubill Oriol, on només tenia un pis franc. A l’antic Sant Joan tindria més visibilitat i és on va passar 21 dies d’agonia”, comenta Bernete.
La regidora creu que “és un lloc possible” tot i que prefereix no concretar encara l’indret ni calendaritzar-ne la ubicació. Pel que fa a la inscripció, declara que “es farà el màxim consensuada possible” entre els actors implicats.
Iniciats el passat 12 de desembre d’acord amb el calendari anunciat, els treballs d’exhumació de les despulles de l’activista Cipriano Martos es podrien allargar “fins a dos mesos”, segons Maria José Bernete, portaveu de la Xarxa Catalana i Balear de Suport a la Querella Argentina pels crims del franquisme.
Un mes després d’aquest inici, l’11 de gener, era el mateix president de la Generalitat de Catalunya, Pere Aragonès, qui anunciava en persona, que les tasques endegades havien servit per identificar les restes de Martos a l’espera de la confirmació de l’ADN. Un anunci que el president de la Generalitat va efectuar en el mateix cementiri de Reus amb la presència d’Antonio Martos, germà del represaliat. “Estem contents però els treballs arriben molt tard” comenta Ester Carrilero, també integrant de la Xarxa qui manifesta la seva satisfacció perquè el germà de Cipriano, Antonio Martos, hagi pogut viure, per fi, iniciada l’exhumació del seu familiar i disposar de les despulles per a enterrrar-les al cementeri de Huétor-Tájar (Granada).
Llegiu també:
El més greu, però, va ser la situació de Martos que es va debatre entre la vida i la mort durant tres setmanes a l’hospital Sant Joan de Reus on els agents policials no van permetre, ni tan sols, que la seva mare es pogués acomiadar del seu fill quan finalment la família es va assabentar de part dels successos.
Suïcidi o tortura? Aquesta és la pregunta clau que, lamentablement, s’haurà de resoldre fora de les fronteres de l’estat espanyol a càrrec d’un tribunal argentí. “La història de Cipriano és una de moltes, però és una de les més colpidores”, assenyala María José Bernete, membre de la Xarxa Catalana i Balear de Suport a la Querella Argentina pels crims del franquisme, qui també precisa que “no hi ha novetat” sobre el procés tot i que “l’exhumació era una de les peticions”.
A més, Bernete comenta que es continua “la tasca d’investigació per tal que tots els responsables vius” puguin ésser processats per aquests fets.
Algunes reaccions contemporànies al crim
Més enllà de la família (que no va poder vetllar les despulles de Martos i dels camarades que van conèixer el desenllaç), sembla que la societat reusenca de l’època va tenir nul·la informació o poc interès per esbrinar els detalls d’aquell crim. Des de la seva prepotència, els responsables van confiar que l’oblit ben aviat actuaria per tirar terra damunt d’un crim contra un ningú, un foraster pobre i desarrelat.
[blockquote]Suïcidi o tortura? Aquesta és la pregunta clau que, lamentablement, s’haurà de resoldre fora de les fronteres de l’estat a càrrec d’un tribunal argentí[/blockquote]
Evidentment, la premsa clandestina sí que se’n va fer ressò i no només els òrgans de propaganda del partit en què militava Martos. Escasses setmanes després que s’hagués produït la seva mort, la revista clandestina del Partit Socialista Unifiicat de Catalunya (PSUC), Treball, li dedicava un apartat important. "És encara difícil saber amb certesa com van anar els fets", assegura el text, però "tant si va ser la Guàrdia Civil la que bestialment el va obligar a beure el líquid tòxic com si s’hi va veure portat per la desesperació és evident que Cipriano ha estat víctima d’un crim ignominiós", dictaminava l’òrgan clandestí d’un partit comunista que res tenia a veure amb el de Martos.
"Que la memòria de Cipriano, com de tots els màrtirs de la classe obrera ens doni una determinació més combativa encara per acabar amb la repressió i imposar la llibertat", assenyalava la nota com a conclusió. Tota una declaració d’intencions en un context en què al règim de Franco encara li quedaven ben bé dos anys i l’arribada de la democràcia encara era una quimera, una democràcia que no va portar tampoc esclariment al crim patit per Martos.
Com és conegut, el dictador es va morir matant amb nous episodis com els de Salvador Puig Antich i Heinz Chez, el 1974.
Les primeres accions de memòria
“Cipriano no va ser la única víctima que es va cremar amb aquell àcid. Hi va haver almenys un altre damnificat que mai va tornar a aixecar cap”, explica el periodista Roger Mateos al llibre ja esmentat al primer lliurament d'aquest doble reportatge. Una referència a Pascual Carrilero, el company detingut de Martos qui, ben aviat, va sufragar de la seva pròpia butxaca una làpida per intentar honrar la memòria del company mort, tal com recorda la seva filla, Ester Carrilero.
[blockquote]Més enllà de la família (que no va poder vetllar les despulles de Martos i dels camarades que van conèixer el desenllaç), sembla que la societat reusenca de l’època va tenir nul·la informació o poc interès per esbrinar els detalls d’aquell crim[/blockquote]
Des de la seva parada del mercadet ambulant de Reus, Carrilero va recordar sempre aquells fets i va viure marcat per les represàlies rebudes. Restringides a un grup petit de militants del PCE (m-l) les trobades al cementiri de Reus al mes de setembre per homenatjar Martos es van succeir des de 1979. Uns homenatges que han continuat amb els anys, una torxa que darrerament el grup municipal de la CUP va impulsar des de l’Ajuntament de Reus per reclamar un reconeixement municipal a la víctima través d’una placa commemorativa; la col·locació d’una placa que, des de l’Alcaldia de Reus, es va anunciar fa un lustre amb ubicació al carrer on havia residit breument i sobre la qual no s’ha pogut consensuar mai el text.
Memòria per al futur
“S’ha de poder reconèixer una víctima del franquisme”, assenyala la regidora de Participació, Bon Govern i Serveis Generals de l’Ajuntament de Reus, Montserrat Flores, qui destaca que ara cal centrar- se en el procés en marxa d’exhumació de Martos tot i que és de l’opinió que la làpida situada a la fossa comuna “no pot ser que desaparegui”. És per aquest motiu que, un cop l’operació finalitzi, un element de senyalització “es resignificarà al cementiri” de Reus amb molta probabilitat a prop d’on es troba ara l’actual làpida sobre la qual ha confluït el record de l’activista durant dècades.
“El monolit ha de quedar com a prova del que va passar a Reus i de l’esforç que van fer els companys l’any 1979”, afirma Maria José Bernete. Al igual que la portaveu de la Xarxa, Flores valora positivament l’antic hospital Sant Joan de Reus com a lloc idoni per recordar la memòria històrica dels fets succeïts mitjançant la instal·lació d’una placa commemorativa més enllà de l’element que se situarà al cementiri de Reus. “L’hospital seria millor que al carrer de Pubill Oriol, on només tenia un pis franc. A l’antic Sant Joan tindria més visibilitat i és on va passar 21 dies d’agonia”, comenta Bernete.
La regidora creu que “és un lloc possible” tot i que prefereix no concretar encara l’indret ni calendaritzar-ne la ubicació. Pel que fa a la inscripció, declara que “es farà el màxim consensuada possible” entre els actors implicats.
Els treballs d’exhumació al cementiri de Reus continuen
Iniciats el passat 12 de desembre d’acord amb el calendari anunciat, els treballs d’exhumació de les despulles de l’activista Cipriano Martos es podrien allargar “fins a dos mesos”, segons Maria José Bernete, portaveu de la Xarxa Catalana i Balear de Suport a la Querella Argentina pels crims del franquisme.
Un mes després d’aquest inici, l’11 de gener, era el mateix president de la Generalitat de Catalunya, Pere Aragonès, qui anunciava en persona, que les tasques endegades havien servit per identificar les restes de Martos a l’espera de la confirmació de l’ADN. Un anunci que el president de la Generalitat va efectuar en el mateix cementiri de Reus amb la presència d’Antonio Martos, germà del represaliat. “Estem contents però els treballs arriben molt tard” comenta Ester Carrilero, també integrant de la Xarxa qui manifesta la seva satisfacció perquè el germà de Cipriano, Antonio Martos, hagi pogut viure, per fi, iniciada l’exhumació del seu familiar i disposar de les despulles per a enterrrar-les al cementeri de Huétor-Tájar (Granada).
Llegiu també:
Etiquetes:
