La fàbrica no descansa

Catalans i espanyols som diferents, no dic que nosaltres siguem millors, ni més llestos, ni més guapos, ni amb el cervell més gran, ni amb l’aparell sexual més desenvolupat, ni més treballadors, ni res de tot això. És més, penso que si repassem la història dels darrers tres-cents anys queda clar que ells han sigut més poderosos que nosaltres, és a dir, millors des de la perspectiva que ells veuen les coses.

Explica Julio Caro Baroja – persona gens sospitosa de ser nacionalista perifèric, ans tot el contrari – que els diferents pobles que hi ha a l’actual península ibèrica deriven dels seus primers pobladors. El sustrat íber dóna la clau dels anomenats Països Catalans i Andalusia; el sustrat celta dóna el sustrat galaico-portuguès amb extensions fins a Lléó, Astúries i Cantàbria; finalment, hi ha el sustrat eùskar. A aquest sustrat originari cal afegir-hi l’impremta romana que va ser molt important a Catalunya i Andalusia (un altre fet diferencial) i important però no tant a la resta de la península (a Euskadi, gens). Finalment, ve l’influència àrab i ens trobem amb el mateix: a Catalunya (sobre tot a València) i a Andalusia és molt més important que a la resta de la península (al nord és pràcticament inexistent).

Aquesta al·luvió de pobles conqueridors ha donat lloc a pobles amb característiques diferents. El català és marcadament íber, romà i àrab. El gallec també és romà però és celta i no és àrab. La geografia dels pobles ibèrics és tant diferent que és impossible que siguin una nació. Han viscut, viuen i viuran realitats diferents. D’una banda, els pobles mediterranis. D’una altra els cantàbrics. Finalment, tot l’interior de la península, és a dir, Castella.

Castella i Madrid s’ha fet en un paisatge pràcticament erm, lluny de la mar, lluny del comerç, lluny de les vies de civilització que sempre han vingut precisament del mar. Castella és un poble de soldats i de místics i, avui, un poble de funcionaris, un poble que en l’essència de la seva ànima té la burocràcia. Pensa que la burocràcia és l’alfa i l’omega de tot. Castella és el país del Mio Cid.

Catalunya és el revers de la moneda. Catalunya és el país dels mercaders, el país del Llibre del Consolat de Mar, el país de la societat civil, el país del pacte, el país que quan anava a fer una guerra havia de contractar mercenaris perquè la gent del país tenia feina.  

Catalunya va voler fer un pacte – com sempre ha fet – i li han tancat la porta als nassos. Després ha anat venint provocació rera provocació i ara la cosa ja és imparable perquè per a nosaltres ja és només un tema de dignitat.

La seva solució històrica: llei imposada, tribunal imposat i, si s’escau, exèrcit imposat. Es evident que és imposada una llei o un tribunal o un exèrcit que no fa el que voldrien la majoria dels catalans, que creuen que tenen dret a decidir sobre el seu futur (només faltaria).

El Govern de Rajoy vol prohibir també la participació dels ciutadans de Catalunya en una manifestació el pròxim dia 9 de novembre. L'actitud d'Espanya i els seus dirigents és una fàbrica d'independentistes. Cada cop que s'ignora la voluntat del poble català, s'ataca les seves institucions o la seva cultura, es generen independentistes de forma automàtica.

Per tant els catalans només hem de deixar fer els espanyols, no fa falta fer cap campanya, cap concentració, cap mobilització. Deixar-los fer: ells sols ens faran la feina.

Sobre el referèndum, no cal tenir pressa, com més temps passi més independentistes serem i més gent recolzarà aquest procés. Votar el 9-N estaria bé; ¿Que no podem votar, que ens reprimeixen, que ens suspenen l'autonomia, que ens tracten de terroristes, d'il·legals i de no sé quantes coses més? Perfecte, més gent per a la nostra causa. Gràcies, Rajoy, Aznar, PSOE, PP, TVE, Telemadrid... Ho esteu fent de conya.

Sebastià Barrufet és periodista.