Juan34 11 de Setembre de 2022
La diada del desconcierto
Es patético el desconcierto que hay en todo el independentismo
-
Aquest 11 de setembre se celebra la Diada Nacional de Catalunya
Cedida
Habitualment, les diades nacionals a qualsevol país independent solen ser jornades d’exhibició de l’orgull nacional, de commemoració dels fets que van portar a la independència i, en paral·lel, de celebració familiar o en comunitat de l’alegria de pertànyer a aquell estat. Solen ser diades compartides per la majoria de la ciutadania, partits polítics i entitats socials. Per damunt de les ideologies, les estratègies i les tàctiques, ningú qüestiona el 14 de juliol a França o el 4 de juliol als EUA.
A Catalunya, especialment durant la darrera dècada, una part de la població i dels partits polítics s’ha limitat a participar a la Diada sense anar més enllà dels actes institucionals d’àmbit local o autonòmic, d’acord amb la seva concepció de Catalunya com una simple comunitat autònoma. Una actitud legítima, respectable i coherent. Però una altra part de la ciutadania, molt nombrosa, ha protagonitzat algunes de les manifestacions més multitudinàries que s’han registrat arreu d’Europa per motius polítics, impulsades per la reivindicació de la independència o, com a mínim, per la defensa del dret a l’autodeterminació de Catalunya. I encara una altra part de la ciutadania, també legítimament, no ha participat ni participa a cap acte de la Diada, de la mateixa manera que és indiferent a molts fets polítics, institucionals o fins i tot culturals.
Les mobilitzacions més multitudinàries de l’Onze de Setembre dels últims anys han estat impulsades per l’Assemblea Nacional Catalana i han destacat per un esperit unitari, almenys aparentment, del conjunt d’actors socials i polítics que defensen l’autodeterminació o la independència de Catalunya. D’ençà del Primer d'Octubre de 2017 aquest esperit unitari s’ha anat esquerdant, i la Diada semblava l’últim espai d’acció compartida per aquest moviment polític que pretén construir un nou estat, una nova república. Semblava lògic que aquest moviment fos capaç de trobar-se com a mínim en la data que s’escau la seva Diada Nacional.
Doncs, no, ni això. En les últimes setmanes -i de fet d’ençà de l’U d’Octubre de 2017- el gruix de la ciutadania que va protagonitzar el referèndum i ha protagonitzat els Onzes de Setembre ha vist astorat com els partits polítics i les entitats socials que teòricament remaven juntes cap a un objectiu tan ambiciós com crear un nou estat es llençaven els plats pel cap sense explicar clarament ni amb uns arguments comprensibles per la ciutadania per quin motiu ho fan.
En una societat democràtica, els mitjans de comunicació, els sindicats, les organitzacions culturals i polítiques i els partits tenen uns papers específics. En el cas de la Diada d’enguany, la polèmica principal arriba perquè segons sembla la manifestació convocada per l’ANC és crítica amb l’acció dels partits i en algun cas se senten exclosos de la convocatòria. Són arguments legítims però sorprenents. Participar en una mobilització d’aquesta mena sempre ha estat un acte crític, sempre ha estat una acció de reivindicació envers les forces polítiques i els responsables de dirigir-les.
De la mateixa manera, els mitjans de comunicació tenim el deure de promoure la informació d’una manera crítica (en el millor sentit de la paraula) i veraç, i els partits i la resta d’actors socials tenen l’obligació d’entomar-ho com a part del joc saludable en una societat democràtica.
Un moviment independentista plural com el català, si mai no havia tingut força, l’havia adquirit gràcies a uns mínims en la unitat d’acció. Havia estat capaç de mostrar-se transversal i capaç d’arrossegar tothom qui defensava el dret real (no només teòric) a l’autodeterminació del país. Sense aquesta unitat estratègica sembla molt difícil que un moviment com aquest pugui assolir uns mínims objectius. Sigui com sigui, participant plegats a la manifestació o a uns quants metres de distància, seria bo que aquells qui comparteixen un objectiu polític tan ambiciós fossin capaços de caminar plegats almenys el dia de la seva Diada Nacional per reivindicar conjuntament allò que els uneix.
[plantilladiada]
A Catalunya, especialment durant la darrera dècada, una part de la població i dels partits polítics s’ha limitat a participar a la Diada sense anar més enllà dels actes institucionals d’àmbit local o autonòmic, d’acord amb la seva concepció de Catalunya com una simple comunitat autònoma. Una actitud legítima, respectable i coherent. Però una altra part de la ciutadania, molt nombrosa, ha protagonitzat algunes de les manifestacions més multitudinàries que s’han registrat arreu d’Europa per motius polítics, impulsades per la reivindicació de la independència o, com a mínim, per la defensa del dret a l’autodeterminació de Catalunya. I encara una altra part de la ciutadania, també legítimament, no ha participat ni participa a cap acte de la Diada, de la mateixa manera que és indiferent a molts fets polítics, institucionals o fins i tot culturals.
Les mobilitzacions més multitudinàries de l’Onze de Setembre dels últims anys han estat impulsades per l’Assemblea Nacional Catalana i han destacat per un esperit unitari, almenys aparentment, del conjunt d’actors socials i polítics que defensen l’autodeterminació o la independència de Catalunya. D’ençà del Primer d'Octubre de 2017 aquest esperit unitari s’ha anat esquerdant, i la Diada semblava l’últim espai d’acció compartida per aquest moviment polític que pretén construir un nou estat, una nova república. Semblava lògic que aquest moviment fos capaç de trobar-se com a mínim en la data que s’escau la seva Diada Nacional.
Doncs, no, ni això. En les últimes setmanes -i de fet d’ençà de l’U d’Octubre de 2017- el gruix de la ciutadania que va protagonitzar el referèndum i ha protagonitzat els Onzes de Setembre ha vist astorat com els partits polítics i les entitats socials que teòricament remaven juntes cap a un objectiu tan ambiciós com crear un nou estat es llençaven els plats pel cap sense explicar clarament ni amb uns arguments comprensibles per la ciutadania per quin motiu ho fan.
En una societat democràtica, els mitjans de comunicació, els sindicats, les organitzacions culturals i polítiques i els partits tenen uns papers específics. En el cas de la Diada d’enguany, la polèmica principal arriba perquè segons sembla la manifestació convocada per l’ANC és crítica amb l’acció dels partits i en algun cas se senten exclosos de la convocatòria. Són arguments legítims però sorprenents. Participar en una mobilització d’aquesta mena sempre ha estat un acte crític, sempre ha estat una acció de reivindicació envers les forces polítiques i els responsables de dirigir-les.
De la mateixa manera, els mitjans de comunicació tenim el deure de promoure la informació d’una manera crítica (en el millor sentit de la paraula) i veraç, i els partits i la resta d’actors socials tenen l’obligació d’entomar-ho com a part del joc saludable en una societat democràtica.
Un moviment independentista plural com el català, si mai no havia tingut força, l’havia adquirit gràcies a uns mínims en la unitat d’acció. Havia estat capaç de mostrar-se transversal i capaç d’arrossegar tothom qui defensava el dret real (no només teòric) a l’autodeterminació del país. Sense aquesta unitat estratègica sembla molt difícil que un moviment com aquest pugui assolir uns mínims objectius. Sigui com sigui, participant plegats a la manifestació o a uns quants metres de distància, seria bo que aquells qui comparteixen un objectiu polític tan ambiciós fossin capaços de caminar plegats almenys el dia de la seva Diada Nacional per reivindicar conjuntament allò que els uneix.
[plantilladiada]
Etiquetes:
