Joan Masdéu reivindica la innocència en el seu nou disc

El compositor i cantant Joan Masdéu (Reus, 1974), presenta aquest dissabte el seu tercer disc en solitari ‘Innocents’ (Satélite K) al Teatre Bartrina. És una bona ocasió per assaborir les cançons que inclou el nou disc, amb el qual Masdéu reivindica conceptes com l’essència, l’amor propi o la innocència. L'autor reusenc es mostra molt més reflexiu en aquest disc, i convençut que treurà bon profit d'haver-lo fet a foc lent i amb uns mínims recursos. En tot cas, que sigui el mateix Joan Masdéu qui ens parli més i millor del seu treball.

Què s’amaga sota el títol d’’Innocents’?

A mi m’agrada dir, d’entrada, que ‘Innocents’ és un disc d’amor, però aquest cop, a diferència dels altres discs que parlen d’amor, és d’amor a un mateix. El títol del disc, ‘Innocents’, en plural i sense articles, vol dir que no fa referència a ningú en concret, però a la vegada ens interpel·la a tots alhora. D’alguna manera ve a dir que tots arribem innocents a aquest món, sense cap pes de culpa ni cap tipus d’autoflagel·lació, i que perdre aquesta innocència és el fet mateix de l’experiència de viure, d’anar creuant-nos amb les nostres pròpies ombres i clarors, amb presumptes errors i possibles encerts que, de fet, són inherents a la condició de viure, són inevitables. Un cop entenem que són inevitables, el quid de la qüestió és saber evitar identificar-nos amb el que ens passa. No som el que ens passa, perquè si ho creiem, de seguida ens quedem desarmats. Poden començar a sorgir les culpes quan ens creiem inferiors a algú o bé els judicis quan ens hi creiem superiors; és a dir, neixen les diferències, i aquestes, al cap i a la fi, generen un ego que provoca dolor i patiment. El que aquest disc intenta, d’alguna manera, és donar-nos permís a nosaltres mateixos perquè les coses passin; reconèixer-nos innocents únicament davant de nosaltres mateixos, no de ningú més. Llavors, podem aprofitar les coses que ens van passant a la vida per a canviar el que no ens agrada, i si no, no passa res, ja que la vida ens ho tornarà a posar al davant en futures ocasions.

Una innocència que es perd amb el pas del temps.

Inevitablement, tot i que el disc té la vocació de retornar a aquesta innocència, que no és una cosa que hàgim de guanyar, sinó que ja la tenim; l’únic que potser l’anem perdent sense adonar-nos-en.

En quin moment arriba aquest disc en la teva trajectòria personal?

En els discs, inevitablement, sempre hi ha molt tema personal. Si més no, en els meus, les cançons no deixen de ser desembocadures d’emocions, d’estats vitals, i en aquest moment, d’un moment vital que he viscut i que crec que queda ben reflectit en aquest disc. Tampoc tinc la vocació de voler explicar idees. Jo tinc molt clar que quan la cançó està feta, simplement és una cançó; per tant, quan es deixa anar, la gent se la fa seva, a vegades amb sentits i significats que tu no t’hauries arribat a plantejar. Aquesta és també una de les parts més atractives de la música. Però sí que és cert que, mirant-ho amb una mica de perspectiva, veus que els tres discs que he fet en solitari van encaixant en diferents etapes vitals: el títol de ‘Casa morada’ ja ho diu una mica tot, un disc una mica portes endins, per a fer una anàlisi molt introspectiva; amb ‘Dissabte’ es decideix fer neteja, i amb ‘Innocents’ crec que és posar-se davant del mirall quan ja has fet aquesta neteja.

El disc només inclou vuit cançons. No interpretis el “només” com una cosa negativa...

Entenc que és un disc curt comparat amb l’estàndard, si és que avui dia n’hi ha cap, d’estàndard, ja que actualment la música s’escolta de maneres molt diferents de com estàvem acostumats i potser aquest estàndard de deu o dotze cançons ja queda una mica desfasat. La idea era que en aquest disc, tenint en compte el relat que jo hi volia explicar, no hi faltés res, però la premissa més important de totes era que no hi sobrés res. Això ho he concentrat i concretat en vuit cançons, i no m’ha importat que no fossin deu o dotze. En aquest disc, més que mai, no volia quedar-me amb la sensació d’haver-lo fet una mica a pes perquè s’hagués d’arribar a certs estàndards. És el disc més curt de tots, però, curiosament, el que més entretingut m’ha resultat de fer i el que m’ha costat més d’elaborar. És un disc que, igual que el relat de la història, parla molt d’essència, i volia que aquesta essència personal quedés plasmada en les cançons amb una música amb pocs elements, els bàsics i indispensables, a diferència d’altres gravacions, en les quals hi havia una vocació i una producció més preciosista i elaborada. A ‘Innocents’ he comptat amb dues guitarres, un baix i una bateria, que és el que després portem en directe, i ho he volgut construir tot a partir d’aquí. Pel que fa al nombre de cançons, també ha estat l’essencial.

Com ha anat la preparació d’’Innocents’?

El simple fet de fer aquest tipus de cançons, reduïdes, simplificades i sintetitzades, m’ha fet replantejar la manera de compondre. El meu repte, artísticament, era dir el mateix amb molts menys elements. És a dir, el que hauria pogut dir amb set o vuit acords, intentar que sense que la solvència final de la cançó se’n vegi afectada, dir-ho amb dos o tres. Això costa molt més ―almenys a mi m’ha passat―, ja que quan intentes fer aquest esforç de simplificació, has de donar molts més tombs a les cançons perquè acabin tenint el mateix efecte. Quan ho aconsegueixes, la simplicitat i la senzillesa fan que la cançó en surti beneficiada, sigui molt més directa, tingui molt més caràcter i estigui molt més encaminada.

S’ha fet amb tranquil·litat.

Sí, més que mai. Les cançons han pogut respirar, assentar-se i, sobretot, s’han gravat quan han estat llestes; per això, el procés de gravació d’aquest disc també ha estat diferent de tots els altres que he fet. Normalment s’assagen unes cançons al local amb la banda durant un temps, es reprodueixen i et tanques un mes a l’estudi per a gravar una col·lecció de deu o dotze cançons. Aquí, d’entrada, jo no vaig voler assajar més de dues o tres vegades cada cançó amb la banda, sinó que, simplement, vam anar a l’estudi i vam deixar que l’espontaneïtat ens sorprengués una mica. D’altra banda, no vaig voler tancar-nos aquest mes o mes i mig a l’estudi, sinó que vaig decidir que aniria gravant el disc a mesura que vinguessin les cançons; llavors, anava a l’estudi quan tenia la tria de dues cançons, per a poder posar tota l’atenció i tota la cura només en aquestes dues cançons, no en un conjunt de dotze. Era com si gravéssim un single de doble cara. Quan les dues primeres van ser gravades, vam desestimar tot el material sobrant i vam tornar a començar per a compondre’n dues més. La continuïtat del mateix disc depenia que hi hagués dues cançons més, i l’hem anat fent amb tres tongades de gravació, cosa que ens ha ocupat gairebé un any. El més sorprenent és que en ajuntar-ho tot, tenim una qüefrència brutal, perquè cada cop que iniciàvem una sessió de gravació posàvem els marcadors a zero i això ens feia no perdre el fil.

Has reduït bastant el nombre d’instruments en aquest disc?

Sí, sí, molt més que mai. És el que ara us comentava, es tractava d’articular-ho tot amb aquesta essència. En altres discs, com ‘Dissabte’, sí que hi havia la presència de més ornamentació i arranjaments; aleshores, en portar-lo al directe, ens les havíem d’empescar per a suplir el que hi havia en el disc i després no hi havia en el directe. Però bé, d’altra banda, els discs també ho demanaven, això. Aquest ja no tenia aquesta vocació. ‘Innocents’ és el més fàcil de portar al directe, perquè hem partit del que teníem; per tant, portar-lo al directe ens resulta natural i més còmode i pràctic, perquè hem gravat el que som. Ni més, ni menys.

En les cançons trobem sons pròxims al ‘britpop’. Ens consta el teu interès pel so britànic.

Bé, potser sí. Crec que és un disc de tornada als meus orígens i a les influències més primerenques. Més que mai, s’hi torna a veure ―a diferència dels dos discs anteriors― les meves referències i influències, que m’han acompanyat tota la vida, les que, d’alguna manera, no passen mai de moda i que sempre hi són, com els Beatles, els Kinks o els Birds. M’he deixat portar pel que d’alguna manera no ha deixat d’acompanyar-me en tota la meva trajectòria.

Has dit que ‘Innocents’ és un disc d’amor a un mateix, però permet-me preguntar-te sobre la presència femenina en el disc.

Precisament, jo crec que hi és ―de forma més explicita o implícita― en diferents moments del disc. Potser el més explícit seria l’última cançó del disc, que es diu ‘L’aura’; és l’aura d’aquella persona. Estic completament segur que hi és, perquè sé que m’ha mogut a escriure totes aquestes lletres, i que hi és a la vida mateixa sense una pretensió excepcional que hi sigui. Tot el paisatge, l’entorn i el context m’han mogut a fer aquestes lletres. Crec que no m’he plantejat en cap moment que estigués repartint res a partir de l’àmbit del gènere, sinó que les meves històries sempre van repartides al cinquanta per cent.

Parla’ns de la gent que ha contribuït en el disc.

I tant! És el mateix equip de treball amb el qual vam construir tot el disc anterior, i això ha estat molt positiu, perquè aquell disc ens va anar molt bé per a marcar els precedents per a poder fer aquest. Els músics són l’Oest de Franc a la guitarra i veus, en Quim Xicoira al baix, en Joan López a la bateria i els dos productors, que són una part molt important d’aquest procés, que són en Santos Berrocal i en Fluren Ferrer, dels estudis Blind Records de Barcelona.

Un equip que també t’acompanyarà aquest dissabte, a Reus, al Teatre Bartrina?

Doncs sí. La mateixa banda amb la qual treballem a l’estudi són els músics que després m’acompanyen en directe.

Per què aquesta tria en el disseny del disc? Un disseny molt maco, per cert.

No tenia gens clar com il·lustrar tot això, però tinc la sort de tenir un amic que és artista, en Fran Rodríguez, artísticament anomenat La cabeza en las nubes, i ell es va encarregar del disseny gràfic del disc. Jo soc molt admirador de la seva obra. És una obra que podríem dir que forma part de la seva col·lecció. Hi estàvem donant tombs quan li vaig dir que la portada que parla d’aquest ‘Innocents’ ja la tenia feta, i ell em va cedir la peça per a poder-la il·lustrar. És molt bonica.

Què se n’ha fet, d’en Joan Masdéu actor? La tens aparcada, aquesta faceta?

Sí, sí. Les coses també han anat una mica així. Cal dir, amb tota honestedat, que parlar de Joan Masdéu actor és una mica massa agosarat, però sí que és cert que uns anys enrere van coincidir una sèrie de coses i vaig estar al lloc adequat en el moment adequat, de manera que una cosa va portar a l’altra i vaig anar encadenant algunes intervencions durant uns anys. Vaig tenir la possibilitat de fer coses molt maques amb actors de primera línia, dels quals vaig aprendre molt i amb els quals vaig gaudir moltíssim. Tot el respecte cap a la gent que s’hi dedica professionalment, que s’ha format i que té una solvència contrastada, ja que jo vaig tenir l’oportunitat de treure una miqueta el cap per la finestra durant uns anys, però Déu me’n guard de dir que soc actor! Em van deixar ficar-hi unes quantes cullerades.

Et veiem sovint per Reus. Podríem dir que és la teva base d’operacions actual?

Sí, soc de Reus de tota la vida. Hi ha hagut èpoques en les quals he viscut fora, però ara fa una bona temporada que torno a viure a la ciutat.

El pròxim dissabte presentes ‘Innocents’ al Teatre Bartrina. Confiem que estarà ple de gom a gom.

Doncs confiem-hi, confiem-hi! No ho sé, t’ho diré diumenge. Però vaja, espero que sí. De moment, el ritme de venda d’entrades està anant força bé. El dia abans serem a Barcelona, a Luz de gas. És molt important presentar qualsevol cosa a Barcelona, perquè sembla que el que no passi a la gran ciutat, no passi. Però per a mi, no és més important que presentar, el disc el mateix cap de setmana a casa, a Reus. A mi em fa la mateixa il·lusió fer-ho, i a més, en un lloc tan preciós com és el Teatre Bartrina. D’altra banda, crec que el disc està fet a mida per a poder-se presentar en un lloc com aquest.