Al president Sánchez tot sembla que li va de cara. De fet, no és mèrit seu; cal reconèixer que gràcies a tots els fets relacionats amb Catalunya se li estan posant les coses prou fàcils. En primer lloc, amb l'escenificació, quasi diària dels enfrontaments entre els dos partits independentistes. És cert, almenys ho sembla per la repercussió que en té l'opinió pública sobre la seva posició, que Junts està obtenint compromisos de certes concessions que van una mica més enllà dels obtinguts per ERC. Si l'anàlisi l'aturéssim aquí, podríem tenir la percepció que el canvi de criteri del president Puigdemont, segur que per la necessitat de poder disposar d'una llei d'amnistia, pot tenir certa efectivitat.
Però la realitat és una altra, donat que avui tant Junts com ERC comparteixen un electorat de caràcter independentista. La possible millora de posició i, òbviament, de perspectiva de vots d'un, fa que les previsions de l'altre es vegin reduïdes. Aquest procés de vasos comunicants que existeix, és la raó de les contínues picabaralles entre ambdós partits, que Pedro Sánchez veu amb molt bons ulls i que utilitza en benefici propi.
Per poder aprovar el decret Òmnibus el passat 10 de gener, el PSOE, al darrer minut, va aconseguir l'abstenció de Junts, necessària per poder portar endavant l'esmentada llei. A canvi, van comprometre el traspàs íntegre en matèria d'immigració al govern de Catalunya. Sense entrar en els detalls del futur contingut de l'esmentat traspàs, que caldrà veure com és i com s'aplica, moment en el qual caldrà fer les declaracions i crítiques adients, es veu clarament l'enfrontament entre Junts i ERC. Mentre el president Puigdemont i Santos Cerdán negociaven aquest acord; la consellera Vilagrà mantenia una conversa amb Bolaños demanant, o potser desitjant, que li confirmés que no hi havia res pactat en relació amb el traspàs d'aquesta matèria i que no es produiria.
Certament, que un partit que no forma part del govern català negociï traspassos a la Generalitat és un fet prou cridaner, tot i que per part dels membres del govern de Catalunya es demani que no se li facin aquests traspassos de competències, quan diuen que l'objectiu d'ERC és ser un estat independent, no deixa de ser també sorprenent. Sobretot tenint en compte que el govern de la Generalitat des de l'any 2014 compta amb El llibre blanc de la transició nacional, elaborat pel Consell Assessor per la Transició Nacional, el qual apunta la necessitat d'una sèrie de competències en immigració essencials per poder assolir un estat propi.
Sorprendria, si no fos perquè ja és conegut, que l'objectiu de cada partit és enfonsar l'altre. Cal reconèixer que el PSOE es deu fregar les mans quan veu la lluita entre ambdós partits independentistes (si realment ho són). Per exemple, quan escolta la consellera Vilagrà en una entrevista amb J. Basté criticar els acords adoptats per Junts i insinuar que pot ser un partit d'extrema dreta; és clar que el president del seu partit, Oriol Jonqueres, va ser més clar afirmant que ho eren.
Si ja tenia un horitzó prou tranquil Sánchez amb les baralles entre catalans, fet que sembla formar part de l'ADN nacional, ara, amb la publicació de documents que relacionen els membres del govern de Rajoy amb l'Operació Catalunya des de l'any 2012, té, una vegada més, amb Catalunya com a element principal, una nova oportunitat per presentar-se com el seu defensor, tot i que la raó sigui, utilitzar-ho per carregar contra el PP i, d'aquesta manera, desviar l'atenció de la Llei d'amnistia.
Qualificar de superWatergate l'Operació Catalunya per part del president Sánchez per donar més èmfasi a la guerra bruta aplicada a Catalunya des de fa més d'una dècada, sense fer cap esment a les repetides reclamacions que ha fet la UE al govern de l'Estat perquè d'una vegada faci les investigacions necessàries per aclarir l'ús del programa Pegasus per espiar polítics i empresaris catalans, recorda la faula de l'alforja, que tan sols veia els defectes de l'altre.
El cert és que l'aparició d'aquest document i les proves falses generades per l'anomenada policia patriòtica no semblen haver sorprès a ningú. Certament, no hi havia una evidència documental, però en l'ànim de molta gent, i sobretot en el dels dirigents polítics, segur que ja tenien assumit que això era així i res s'havia fet al respecte perquè, en el fons, mai passa res a l'Estat espanyol, tot i la quantitat de notícies que posen en dubte, massa sovint, una correcta evolució de la democràcia.
Fins i tot la vicepresidenta del govern, Teresa Ribera, en unes declaracions a TVE, ha afirmat que "L'hemeroteca mostra que sempre té molt d'encert en les dates en què surten aquestes afirmacions", en referència a les actuacions lawfare i a les investigacions del Tsunami Democràtic per part del jutge García Castellón, quan intenta presentar com un acte terrorista, amb l'objectiu de deixar fora de l'amnistia el president Puigdemont i Marta Rovira, uns fets que el mateix fiscal de la causa ha dit que no ho són. Però sembla que sempre hi ha quelcom que fa veure, a alguns jutges o tribunals, coses o fets que la majoria dels mortals no veuen.
Massa són els casos en què passen aquestes coses. Només cal recordar Sandro Rossell, dos anys a la presó i encara no sap per què; o l'actuació del jutge Marchena quan va inhabilitar el diputat de Podemos Alberto Rodríguez, una sentència que el TC ha declarat nul·la; o el confinament a la seva població de Tamara Carrasco; sense oblidar els processos als CDR, entre d'altres. Però, tot i que al final sembla que s’acaben situant les coses al seu lloc, a les persones afectades, que han perdut o els han limitat la llibertat, qui els compensa?, com recuperen la seva vida anterior?
En aquest entorn i aquesta percepció d'impunitat, no és estrany que Mariano Rajoy, en relació amb les futures comissions d'investigació del Congrés, es permeti dir en una trobada del PP que “ho tenen molt cru”. No ha dit que no sap res i ni tan sols que no trobaran res. Encara s'ha de veure si Rajoy serà cridat a declarar en aquestes reunions, davant del dubte que Sánchez sigui capaç de crear el precedent de citar un expresident.
Joan Bermúdez i Prieto és advocat i politòleg.
