'A les dues seran les tres' és el nou recull de contes de Sergi Pàmies editat per Quaderns Crema. Pàmies, a excepció feta de 'Memòries d'un culer defectuós' (Empúries 2016), és un dels escassíssims casos de la nostra literatura que permet trobar tota la seva obra al catàleg d'una única editorial. I si bé és cert que l'obra de Pàmies en volum no és la de Georges Simenon, a Quaderns Crema hi trobem els 9 reculls de narrativa curta i les tres novel·les que l'han convertit en un dels autors més seguits i apreciats de la literatura català actual.
Les seves sovintejades aparicions en diferents mitjans de comunicació ja donen una idea ben aproximada de la seva manera de ser, un d'aquests tímids que guanya fluïdesa davant d'una càmera o d'un micròfon, un cervell entrenat per anar veient i descobrint coses que a la majoria de la gent ens passen desapercebudes i, sobretot, una intel·ligència esmolada amb una sorprenent capacitat per donar la volta a qualsevol situació i plantejar-la des d'una mirada singular, inèdita i sempre sorprenent.
I tot això s'ha posat de manifest sobretot en els seus reculls de contes, una veritable exploració sociològica de la vida servida a petites dosis i, sovint amb aquella idea de fons, subtil però de vegades profunda que, com a lectors ens porta a fantasiejar sobre les històries que llegim i a intentar deduir el tant per cent de realitat que amaguen, quin percentatge de vida d'autor hi ha en cada història. Doncs bé, en aquest cas, Pàmies ens ho posa una miqueta més fàcil i es mostra més personal que mai, fent pujar el percentatge de realitat de cada conte i, tal i com diu Enrique Vila-Matas a la contraportada "en els últims temps, com més brutalment autobiogràfic es mostra Pàmies, més ficció és el que llegim".
Potser serà l'edat, o una necessitat que neix de la pràctica, però el cert és que les deu històries de 'A les dues seran les tres' ens permeten quasi la xafarderia, acostar-se a l'autor amb ànim de saber, de buscar presents, de remenar passats, de descobrir futurs.
Sigui com sigui, Sergi Pàmies continua brodant les històries, sent capaç de treure autèntic petroli de situacions que a la resta ens passarien pel costat quasi d'incògnit i que no és fins que no les veiem escrites que no ens n'adonem de la seva veritable potència narrativa. I, ves per on, mentre llegia 'A les dues seran les tres', vaig viure una situació que ben bé es podria convertir en un nou relat amb marca de la casa Pàmies. Vaig trobar un d'aquests punt d'intercanvi o de regal de llibres usats en un poble del Montseny i com que no puc resistir la temptació de mirar, hi vaig trobar un exemplar de 'T'hauria de caure la cara de vergonya', el primer llibre que el Sergi va publicar l'any 1986, que no tenia. I per acabar de reblar la bona sort, estava dedicat. "Per la Montserrat, esperant que no se li caigui la cara de vergonya llegint-lo. Sergi". Ves per on, la Montserrat, que va comprar el llibre a la llibreria Look del carrer Balmes 155 de Barcelona i que hi va posar el segell de la família (amb els dos cognoms en majúscules i l'adreça) a la pàgina 113, sota el títol 'Sis estrelles de cinc puntes', a més d'abandonar el llibre 37 anys després, es veu que no va quedar gaire a gust amb la dedicatòria i la va corregir a llapis, això sí, deixant-la així: "Per a la Montserrat, esperant que no (se) li caigui la cara de vergonya llegint-lo. Sergi".
Estimo la literatura de Pàmies i crec que mereix tot els èxits que va assolint i encara més i trobar aquest 'T'hauria de caure la cara de vergonya' em va fer molt feliç. Però ara que el tinc a la biblioteca com un petit tresor cada vegada que el veig m'assalta el dubte de si hauria d'anar a l'adreça que marca el segell de la 113 i preguntar què li va passar a la Montserrat i com és que van deixar perdre una primera edició signada i dedicada del Sergi Pàmies i així tancar el cercle d'aquesta petita història que ben bé podria ser un conte, 'La dona que corregia les dedicatòries'.
