Si alguna cosa tenen -tenim- els periodistes és que, quan es parla de la professió o dels projectes dels respectius mitjans, tendeixen -tendim- a ser excepcionalment pesats. Encara més si es tracta d'un rellançament com el que aquests dies protagonitza Nació. És un canvi de pell que és molt més que un canvi de pell, de manera que explicar-ne les virtuts està més que justificat, i segur que els lectors, habituals o esporàdics, ho sabran acceptar. Un diari no és només que la informació sigui rigorosa -que ho ha de ser-, tenir els millors opinadors -la nòmina de col·laboradors fa patxoca- o disposar d'una plantilla amb talent -que hi és-, sinó també que l'aparador convidi el lector a entrar. Aquest és el fonament sobre el qual s'edifica el rellançament de Nació: fer la feina com sempre, fer-ne més, fer-la millor, fer-la més atractiva. No hi ha secret i, en el fons, aquest és el secret més ben guardat de la professió, el més difícil d'explicar. No hi ha una fórmula d'èxit, però tot passa pel talent i la constància.

I, en tot cas, qualsevol fórmula passa per la redacció. La redacció no és un espai, no és un conjunt de taules i cadires, no és un seguit d'ordinadors col·locats en línia, ni tampoc -encara que sigui indispensable per funcionar de manera civilitzada- una jerarquia vertical. Una redacció és un túnel cap a l'aprenentatge, no només de l'ofici sinó també de tot el que passa a fora. Sense redacció no hi ha diari. Convé sempre posar-se la mà a la cartera quan algun periodista romantitza l'ofici -no se salva el món cada dia, ni s'escriuen peces transcendents cada setmana, i no hi ha cura d'humilitat més gran que veure com el que menys importa al lector és qui escriu-, però sempre és bo posar la redacció al lloc on toca, que és al centre del procés periodístic d'elaboració d'un diari.

Una redacció és el Ferran Casas encarregant temes, escrivint a destemps el Despertador i guiant els nous en els viaranys de l'ofici. Una redacció és el Joan Serra ordenant amb paciència la portada, equilibrant, planificant, madurant els continguts. És el Roger Tugas mastegant els temes de dades amb els cascos posats, perquè res el distregui enmig de fórmules i documents oficials. És l'Albert Vilanova triant com vendre els temes, trobant la manera que la temptació de l'audiència no lesioni el contingut, i viceversa. És el Lluís Girona fent feina de formiga, resolent ràpid els encàrrecs, també els farragosos. És la Maria Rabella aixecant la persiana el cap de setmana, pensant la manera d'anar a buscar el lector adormit que durant una estona decideix aparcar el mòbil. És el Marc Orts solucionant el tancament de cada dia, atent a les últimes hores i als enllaços d'altres mitjans que arriben quan tothom marxa. És el Víctor Rodrigo combinant pantalles i teclat, amb cops amagats i un diccionari més Z que millennial.

La redacció és la Irene Montagut aterrant al periodisme de carrer amb solvència i perseverança, capaç d'adaptar-se a tots els encàrrecs. És el David Cobo, un tot-terreny amb la seguretat que tenen els qui saben que aixequen notícies. És el Pep Martí penjat del telèfon, conspirant i esperant rebre el parte diari d'anècdotes. És el Bernat Surroca solucionant tot allò que li arriba, com aquells davanters que no només estan ben col·locats sinó que fan millors els seus companys. És la Carme Rocamora fent tots els esforços -amb èxit- del món per saltar a un tren en marxa, el de la secció de Política, que acostuma a ser el més delicat de tots. És l'equip de producte digital -l'Albert Salord, la Laura Sánchez, la Núria Garrido, el Joaquín Soneira- pensant com fer lluir millor la feina, aportant noves perspectives i narratives. I l'Enric Cos, de SEO, que treballa perquè el Déu totpoderós Google premiï com es mereix tot el que s'escriu al diari. O la Marta Casas, que tot ho vetlla des del despatx de secretaria.

Però la redacció és molt més que això. És la cua per escalfar el tupper. Posar els partits del Mundial, encara que siguin una absoluta castanya o que distreguin dels teletips. Preparar l'amic invisible i pensar el regal que farà riure més els companys. És fer safareig de la professió, perquè tots tenim infiltrats a tot arreu, i faríem malament la nostra feina si no els tinguéssim. És compartir les anècdotes amb polítics, amb entrevistats, amb anteriors caps, amb històrics de la professió vinguts a menys. És projectar escenaris de futur, fer pronòstics, tenir debats acalorats -el Congrés dels Diputats pot ser una broma al costat d'una sobretaula llarga-, encaixar i proferir expressions que podrien entrar en col·lisió amb el codi penal si s'hi aplica el VAR. És rememorar aquell dia que, amb poca llum i beguda especialment abundant, algú va perdre els papers. I, sobretot, tenir al cap que on no arriba un, arriba l'altre.

La redacció no és una família. La metàfora seria massa fàcil, tòpica. Tampoc és un grup d'amics, encara que els vincles que s'hi generen poden arribar a ser superiors que els que genera una amistat. Una redacció és una discussió, i de les discussions -quan es preserven les formes i quan no, que també passa- només en poden sortir les decisions adequades. Els títols bons es discuteixen. Els temes de fons es discuteixen. La manera de vendre els temes es discuteix. Sempre hi ha algú a dalt que ha de prendre la decisió -aquesta és, precisament, la seva feina-, però la redacció, com a organisme viu, especialment alineat quan toca arromangar-se, contribueix a fer millor les coses. Sense perdre, això sí, en cap moment la perspectiva, encara que costi en els pics de feina: la redacció no és la vida, que passa fora i és el que importa de debò.  

Una redacció, a diferència del que projecten sovint determinats polítics i predicadors de la professió, no és un grup de gent comptant monedes de les subvencions públiques i planificant com tornar el favor al president de torn. Tampoc és un grup de gent amb un seguit de figures per fer vudú amb el titulars com a armes principals. Ni tampoc és una assemblea, perquè existeix una cadena de comandament. Una redacció, tan simple com això, és gent diversa, molt diversa -tant, que l'únic que els uneix pot ser, precisament, fer de periodista-, que aspira a treure notícies i a fer-les lluir. És difícil, però també pot ser fàcil. Sobretot si està en mans de la redacció de Nació.