Fil directe

Atrapats pel diàleg

«El marge d'ERC per trencar amb el PSOE és escàs perquè hi ha en joc la mesa de negociació i el compromís de frenar l'extrema dreta»

per Oriol March, Barcelona, Catalunya | 21 d'abril de 2022 a les 20:00 |
L'únic requisit d'una amenaça creïble és estar disposat a complir-la fins a les últimes conseqüències. En cas contrari, la paraula perd valor, perquè no va acompanyada dels fets. I, en certa manera, només es pot amenaçar sense tenir les mans lligades, perquè en cas contrari no tens la llibertat per executar res. Potser per això ERC, fins ara, es mou més en el terreny declaratiu a l'hora d'avisar el PSOE que perdrà l'estabilitat al Congrés dels Diputats si Pedro Sánchez no dona explicacions -i assumeix o fa assumir responsabilitats- pel cas d'espionatge massiu contra una seixantena de dirigents independentistes. No és el mateix dir que ara hi ha "confiança zero" -ho diagnosticava aquest dijous Pere Aragonès a Madrid- entre les parts que donar per trencada la relació. Potser perquè l'aposta estratègica dels republicans per la taula de diàleg requereix, de manera explícita, el compromís del PSOE com a únic partit sistèmic que, de manera fonamentalment retòrica, assegura creure en una sortida política al conflicte amb Catalunya. S'asseuria algú del PP en una mesa així? És obvi que no.

El problema és que, quan hi ha contratemps de llarg abast com el Catalangate, ERC té les mans lligades, perquè és presonera del seu discurs. I el seu discurs té dues derivades: la insistència en la taula de negociació i, també, el compromís -públic i verbalitzat per la plana major del partit- d'evitar l'arribada al poder del PP acompanyat de l'extrema dreta de Vox. Per tant, quines eines tenen els republicans per pressionar el PSOE, havent-li aprovat dos pressupostos consecutius -ja no en calen uns de nous per arribar al final de la legislatura- i sent conscient Sánchez que tindrà els republicans al costat en una nova investidura si això permet barrar el pas al binomi Feijóo-Abascal? Es poden fer gestos, com ara tombar la llei de memòria democràtica o la reforma de la llei mordassa, però el futur del govern format pel PSOE i Unides Podem no dependrà d'això. Sánchez ja sap, després de la reforma laboral, que només pot confiar en el bloc de la investidura, i coneix perfectament que aquest bloc, en nom de la higiene democràtica, preferirà menjar-se tants gripaus com calgui a propiciar l'ascens de PP i Vox.

En aquest sentit, el president del govern espanyol no deixa de tenir una posició confortable, almenys fins que li surtin els números i la majoria de dretes no sigui hegemònica. Per tant, pot continuar plantejant com a concessions o solucions a crisi aspectes que haurien de ser convencionals perquè han estat prèviament pactats. Per exemple: si a Sánchez se li acudeix convocar la taula de diàleg com a subterfugi per exhibir voluntat de reprendre la relació de confiança, estarà utilitzant un mecanisme ja acordat -i que s'hauria de citar molt més sovint- per resoldre un problema nou, la gravetat del qual transcendeix la negociació establerta entre la Generalitat -almenys la part d'ERC- i la Moncloa. Reunir la taula pel Catalangate seria com un truc de màgia, una closca buida, una nova fotografia. Refer la confiança no és cosa d'un dia, ni només de despatxos. Es tracta de determinar l'abast de l'espionatge, reparar -si és que es pot- les víctimes i garantir que no hi haurà episodis com aquests en el futur.

Derivada estatal a banda, els republicans també tenen un problema en el flanc intern, perquè el Catalangate dona ales al discurs de Junts segons el qual ja s'ha d'enterrar el diàleg. En això, els de Carles Puigdemont tenen un problema -no han posat damunt la taula una alternativa sòlida més enllà de fer servir el "nou embat democràtic", que ni tan sols de portes endins disposa d'una fórmula unívoca-, però en el curt termini hi surten guanyant, perquè poden sortir a explicar que es compleix la seva profecia: que el PSOE és igual que el PP -els dos han espiat- i que no es pot confiar en la Moncloa. Ho fan des d'una posició més còmoda, perquè mai han estat socis dels socialistes -més enllà de la moció de censura, validada per acció o omissió per Puigdemont i Quim Torra- i Sánchez mai compta amb els vots dels quatre diputats de Junts a Madrid.

En essència, i sense menystenir la importància d'un cas que hauria de comportar conseqüències, l'espionatge mostra els límits de l'estratègia d'ERC. Potser, amb el pas dels anys, es demostra que la via d'Aragonès i Oriol Junqueras era la més adient per la convocatòria d'un referèndum acordat sobre la independència. O que era un pas indispensable a l'hora de preparar un clima similar al de l'1-O del 2017. Mentrestant i no, els fruits del diàleg són escassos i la col·laboració lleial des del Congrés amb el PSOE impedeix efectuar amenaces que resultin creïbles. Perquè el salconduit al 2023 va ser expedit pels socis de la investidura -inclosa ERC- quan se li van aprovar a Sánchez els comptes per aquest any. I això, encara que t'espiïn, és irreversible.
Oriol March
Cap de Política
Ha estat periodista de la secció de Política del diari Ara durant sis anys i des del 2016 forma part de la redacció de NacióDigital. És autor dels llibres Los entresijos del procés (Libros de la Catarata, 2018), Per què sí a la independència? Conversa amb Carme Forcadell i Muriel Casals (Deu i Onze, 2013), i Què pensa Josep Maria Vila d'Abadal (Dèria Editors, 2012). A Twitter és @orimarch
29/06/2022

Emmirallar-se en Escòcia

16/06/2022

Els partits no són tribunals

09/06/2022

Equivocar-se d'adversari

02/06/2022

Creuers i turisme, un debat contaminat

05/05/2022

Sense marge

28/04/2022

Mai és el moment

21/04/2022

Atrapats pel diàleg

07/04/2022

El 44%

31/03/2022

El partit del malestar

24/03/2022

Armadura amb data de caducitat

Participació
Director: Marià Arbonès
Cap de redacció: Marc Busquets
Departament de Tecnologia: Josep Gallofré / Adrià Martínez

Raval de Santa Anna, 2, tercer pis | 43201- Reus | Telèfon 977 300783 | info@reusdigital.cat
Segueix-nos a:
Cerca a ReusDigital: