Atenció, melòmans: dues recomanacions musicals per aquest cap de setmana

Marià Arbonès us recomana la música de Nacho Vegas

La nostra societat tracta qui està trist amb poca simpatia, com un malalt que es destrueix a si mateix. En canvi, hi ha els qui considerem que la tristesa s'hauria d'entendre com un dret i que hauria de formar part de la lògica de la vida. De fet, en alguns artistes, la tristesa els genera un halo inspirador i atraient que fa que se'ls toleri aquest estat d'ànim, per sort. És l'exemple del cantautor Nacho Vegas (Gijón, 1974), que es mou molt bé en aquest sentiment tan complex, omnipresent en la seva carrera artística en solitari.

Efectivament, les seves cançons sorgeixen de racons profunds de l'ànima i s'endinsen en ferides insondables, però sempre amb l'objectiu d'obtenir una mica de llum. Són cançons emocionals i amb un marcat caràcter autobiogràfic, amb les quals ens fa còmplices de les seves pors, dubtes, desenganys o records. L'obra de Nacho Vegas també té una lectura en clau política, perquè sovint fa costat a causes de justícia social.

Després del seu pas pels grups Eliminator Jr. i Manta Ray i de participar en el projecte Diariu amb el poeta Ramón Lluís Blande, a finals dels anys noranta Nacho Vegas decideix canviar d'estil i seguir en solitari com a cantautor de caràcter introspectiu i de gran sensibilitat, pròxim a personatges com Nick Drake o Townes Van Zandt. Com ells dos, també ha estat titllat de cantautor maleït, una etiqueta que l'autor rebutja i de la qual fa temps que s'ha desprès. Nacho Vegas també ha publicat un parell de llibres: Política de hechos consumados (2004) i Reanudación de las hostilidades  (2017).

En la seva etapa de solista, Nacho Vegas ha publicat una desena d'àlbums, a més de recopilatoris i col·laboracions amb altres artistes, com ara Xel Pereda en el projecte Lucas 15, Enrique Bunbury o Christina Rosenvinge. El seu primer àlbum com a solista va ser Actos inexplicables (2001), que compta amb joies com "Que te vaya bien, Miss Carrusel" ―una versió d'una cançó de Van Zandt―, "Seronda" o "El ángel Simón". L'últim àlbum, el novè d'estudi, el va publicar fa un any i es titula Mundos inmóviles derrumbándose, i inclou la cançó que us presento en el vídeo, titulada El don de la ternura. Després d'escoltar-la em direu que és trista. D'acord, i què?

Estel Romeu us recomana "Allà on volia", d'Els Amics de les Arts

Els Amics de les Arts han tornat aquest mes de març amb el seu setè àlbum, Allà on volia, format vuit cançons. Amb dos senzills publicats, Citant Mercè Rodoreda i De córrer per tot Nova York, ha estat un dels seus LP més pausats i, en podríem dir, madurs. Després del musical "Pares normals", que ha ocupat el Poliorama fins fa un parell de setmanes, Els Amics de les Arts no han rebaixat el ritme i han presentat "Allà on volia". 

Temes com la nostàlgia, els dubtes i els ideals juvenils no complerts són alguns dels escenaris de les cançons. Una de les sorpreses d'Allà on volia han estat les tres cançons que compten amb col·laboracions, ja que és el primer àlbum del grup amb més d'una col·laboració.

Andrea Motis, Eva Amaral i Marco Mezquida aporten la seva experiència i trajectòria a tres de les cançons que destaquen de la proposta d'Els Amics de les Arts. "La nit que sembla que serà nostra", "Cada cel" i "Estimeu-me barregen les veus" de Dani Alegret, Joan Enric Barceló i Ferran Piqué amb els respectius artistes creant autèntiques joies. 

Allà on volia és el disc més curt dels que han publicat, a banda d'algun EP als inicis, fet que respon a què volien mantenir un fil conductor clar. Segons van assegurar en una entrevista a la revista Enderrock, "vam veure que hi havia cançons que ja formaven part d'un altre univers, un altre disc, no descartem treure'n un altre l'any que ve".

Ara per ara, doncs, us recomano gaudir de les vuit cançons que ens transporten a l'univers més en calma d'Els Amics de les Arts, que, sovint, ens teníen acostumats als ritmes frenètics i la ironia. Es podria dir que és un àlbum ideal per aquells fans que sempre han preferit les cançons lentes, com "Louisiana i els camps de cotó", "L'hivern" o "No ho entens".

Destaca de l'àlbum "Citant Mercè Rodoreda", que ha estat creada a partir de cites literàries de l'autora catalana, aprofitant els versos escrits fa dècades i tornant a posar-los al dia a dia. I, com a recomanació personal, "Un bon exemple". No obstant, com que l'excepció confirma la regla, aquí us deixo el videoclip de "La nit sembla que serà nostra", què és una de les cançons amb més ritme.