Ser a tot arreu no és possible; cal prendre decisions

Pedro Sánchez sembla estar convençut que tot el que fa li ha de sortir bé i, de fet, i atenent els resultats des que és president del govern central, òbviament se’n surt amb el suport d’ERC. Sembla comptar sempre amb el vistiplau dels republicans, una vegada ha presentat la modificació del Codi Penal en què desapareix el delicte de sedició.

Bé, en desapareix el nom, perquè s’han tret de la màniga un delicte de desordres públics agreujat que ho substitueix i la pròpia modificació del delicte de malversació, li ha semblat que era el moment de fer un acte final per “tancar” el procés a Catalunya. Com si es tractés d’un vodevil, en el qual s’obren i tanquen portes contínuament i ningú acaba de saber qui és qui i on va o d’on ve, la política (o millor dit, els polítics) no deixen de sorprendre amb els seus posicionaments.

En aquest cas, ho fan tot anunciant que la cimera que s’ha de celebrar entre Espanya i França es farà a Barcelona, per demostrar que el procés s’ha acabat i que Sánchez ha pogut resoldre el conflicte, segons paraules seves que “teníem entre catalans”. De fet, si amb el govern del PP, es deia, i amb raó, que cada vegada que feien un gest generaven mes independentistes o almenys més persones disposades a acceptar un referèndum, ara cal apuntar que Sánchez sembla haver aconseguit un fet semblant: unir de nou totes els organitzacions i els partits independentistes per fer una manifestació a Barcelona el mateix dia que se celebri la cimera dels dos caps d’estat.

Seguint amb la imatge del vodevil, ens trobem que el president de la Generalitat, Pere Aragonès, anuncia que assistirà a la cimera, a la qual ha estat convidat per Sánchez, tota vegada que es el representant de l’estat a Catalunya, i el president del govern autonòmic, per tant, no està en contra d’aquesta trobada. Tot i això, el president del partit, Oriol Junqueras, participarà en l’anunciada manifestació, tot i que, segons ha declarat, no ho farà per estar en contra de la trobada, sinó per demostrar que el moviment independentista encara és viu.

Formar part de la trobada (per tant, donar-hi suport), a la vegada que participar en una manifestació que està en contra d’aquesta, però sense que això vulgui dir que s’hi està en contra. Realment, cal reconèixer que l’argumentari d'ERC és cada dia és més complicat d’entendre.

De fet aquesta posició ambivalent i contradictòria amb l’objectiu de la manifestació, ve donat per la diferència de posicions que hi ha bàsicament entre ERC i JxCat. Els primers han arribat a un posicionament pactista amb el govern del PSOE per intentar que els seus líders puguin retornar a la vida pública el mes aviat possible. Recordem que, segons el jutge Llarena, Marta Rovira podria tornar sense anar a la presó; i a Junqueras confien que li redueixi la inhabilitació, amb l'esperança de poder-se presentar per ser president a les properes eleccions a Catalunya

Amb la reforma del Codi penal, ERC va posar de manifest que d’aquesta manera tota la persecució judicial que estaven patint els independentistes s’havia acabat, al temps que d’altres veus fins i tot del món judicial manifestaven dubtes sobre la realitat d’aquesta afirmació. S'ha posat de manifest que el delicte de desordres públics agreujats (que substituïa la sedició) podia ser fins i tot mes fàcilment aplicable i, en la mateixa línia, la modificació de la malversació quedava poc concreta. Tot plegat ha generat molts dubtes en la seva interpretació, com s’ha demostrat amb la interlocutòria del jutge Llarena demanant 12 anys de presó per malversació al president Puigdemont.

Per part de JxCat, amb el president Puigdemont des de Brussel·les, l'objectiu passa per no acceptar cap validació d’actes de la justícia espanyola, amb el convenciment que Europa els donarà la raó (i fins ara sembla que ha estat així). Tot i això, cal esperar a finals de gener, quan podrà veure's clarament el posicionament d’Europa. Sigui quin sigui el resultat, però, sembla que poc pot afectarà els posicionaments dels tribunals, si ens atenem a la darrera intervenció del jutge Llarena.

En el fons, aquesta és la diferència entre els independentistes. Uns volen negociar amb l’estat espanyol amb la creença, per avui injustificada, que els convenceran d’un referèndum, mentre assumeixen el paper d’actor secundari en la política, no recordant que hi ha un posicionament generalitzat tant els partits de dretes, com els d’esquerra, que el politòleg alemany, Jürgen Habermas va definir com “patriotisme constitucional” que fa que no puguin haver-hi més avanços que certs actes de maquillatge, tot i que sempre dirigits i orientats a la “unitat territorial”.

No es pot assegurar que hi haurà un referèndum. I no es pot dir que s’hagi desjudicialitzat la política, quan els tribunals cerquen la manera de donar la volta al nou Codi Penal. No es pot dir que s’avança cap a la independència, quan cada dia hi ha més dependència de les decisions d’un govern central que té com objectiu no sentir parlar més de Catalunya. Les actuacions i solucions sempre són difícils en situacions com la que viu Catalunya, però almenys cal demanar menys teatre i més tocar de peus a terra.

Joan Bermúdez i Prieto és advocat i politòleg.