1 de 10
LLEURE

Tastets culturals (algun pujat de to) per al cap de setmana

Des de Reusdigital.cat compartim música i cinema amb els lectors

Un fotograma de «Crash» (1996), de David Cronenberg | HanWay films
per Reusdigital.cat, Reus, Catalunya | 18 de novembre de 2022 a les 00:00 |
Com cada cap de setmana, des de Reusdigital.cat volem compartir amb vosaltres la cultura que ens omple, que ens acompanya. De vegades són discos; en altres ocasions, llibres, o pel·lícules, o fins i tot exposicions. Sigui com sigui, si les propostes que us fem són del vostre gust... feu-les córrer!

Marc Busquets recomana "Crash", de David Cronenberg



Cineasta d'univers propi (més aviat filosòfic que no pas estètic), el canadenc David Cronenberg ha mostrat sempre predilecció per les connexions entre l'home i la tecnologia. Crash, pel·lícula basada en la novel·la homònima de J.G. Ballard, no se n'escapa. Film controvertit en el moment de la seva estrena, el 1996, planteja una reflexió al voltant de la sexualitat duta a territoris emocionals i físics poc habituals. 

La mestria de Cronenberg se subratlla a Crash per la dualitat a la qual condueix l'espectador; aquest sentirà, molt possiblement, una barreja de repugnància i fascinació en veure segons quins passatges de l'obra. Retrat d'una societat, la nostra, malsana, apunta sens dubte cap a una experiència sexual no normativa, on "la destrucció pot ser fecunda", en paraules d'un dels seus personatges. En una col·lisió automobilística, diu, pot alliberar-se una gran energia. Carnal. 

Irregular a estones, reiterativa en altres, Crash se sosté en instants en què normalitat i patologia es confronten, interactuen i acaben per compartir temps i sensacions. Dos són especialment notables, per pertorbadors: la recreació de l'accident de trànsit en què James Dean va perdre la vida i un coit en un túnel de rentat. 

Crash és al catàleg de Filmin. La banda sonora, de Howard Shore, és especialment captivadora. 



Estel Romeu recomana "La Maternal", de Pilar Palomero



El 2022 està sent un any molt fructífer en el cinema estatal, sobretot pel que fa a la irrupció de noves directores i la consolidació de les que ja havien fet el primer pas. En el segon grup trobem a Pilar Palomero, que després d'estrenar-se a la direcció de Las niñas l'any 2020, acaba de presentar el seu segon film: La Maternal.

En la línia de tractar maternitats allunyades de la tradicional, com fan també les propostes Cinco Lobitos o Girasoles Silvestres, La Maternal és un film amb una història inicialment dura, però tendra. La Carla, una noia de catorze anys que viu amb la seva mare al llindar de la pobresa, veu com la seva vida es transforma quan l'assistenta social descobreix que està embarassada de cinc mesos.

A causa de la seva situació, la traslladen a La Maternal, un centre per a adolescents embarassades. La pel·lícula ressegueix el trajecte que fa la Carla, passant de ser una noia rebel a transformar-se en mare i tenir a càrrec el seu fill. Mostra una maternitat diferent, real i que, tot i ser complicada, també és bonica.

Palomero, després de presentar-se amb Las Niñas, un coming of age amb punts autobiogràfics, arriba amb un tema més complex que també mostra un pas de l'adolescència a la maduresa. A més, relata una història real inspirada en les trobades de la directora amb les noies que habiten als dos centres destinats a menors embarassades de Barcelona, comptant fins i tot amb la participació d'algunes d'elles al film.

La Maternal es va preestrenar el diumenge 13 de novembre amb motiu del Dia Internacional del Cinema Europeu i arriba a les cartelleres aquest mateix divendres 18. Una pel·lícula que, de moment, ha aconseguit la Concha de Plata del festival de San Sebastian a la millor interpretació protagonista per a Carla Quílez i que promet més d'una nominació als Premis Goya. Una recomanació que, sense dubte, no us podeu perdre.



Marià Arbonès us escriu sobre “Je t’aime... moi non plus”, tot un himne eròtic



En dues coses coincidirem sobre la cançó d'aquest cap de setmana: no és cap joia musical i, agradi o no, cal reconèixer que va esdevenir un fenomen per la seva càrrega eròtica i per tot el que va originar. Efectivament, us parlo de Je t'aime... moi non plus, la cançó composta pel músic i actor francès Serge Gainsbourg l'any 1967, primer amb Brigitte Bardot i un parell d'anys després amb Jane Birkin. La segona versió es convertiria en la més coneguda i en una de les cançons més censurades de la història.

Va ser Bardot qui va demanar a Gainsbourg que escrivís una bonica cançó d'amor, i el francès, que era tot un dandi i n'estava enamorat, la va escriure la mateixa nit. El títol el va recollir d'un comentari comparatiu que Salvador Dalí havia fet sobre Picasso. La lletra és un diàleg entre una parella en un acte sexual, amb gemecs inclosos, i la música, en la qual va participar Michel Colombier, està inspirada en el tema A Whiter Shade of Pale, de Procol Harum. Gainsbourg va dir: "Si ells l'han robat a Bach, nosaltres podem fer el mateix a Procol Harum." Poc després que Gainsbourg i Bardot gravessin la cançó, es va radiar per sorpresa en una emissora i, davant l'escàndol, el marit d'ella, el fotògraf Gunter Sachs, va prohibir-ne l'edició.

Mesos després, el francès va proposar a Jane Birkin repetir l'experiència de posar veu a la cançó, just quan començaven una relació de parella. La jove actriu va acceptar perquè no volia que cap altra dona ocupés el seu lloc a l'estudi d'enregistrament. En aquest cas, la gravació sí que es va editar, i ràpidament hi va haver qui va posar el crit al cel. Va ser qualificada de pornogràfica, se'n va demanar la retirada de les tendes i moltes emissores de molts països, seguint les instruccions del Vaticà, van prohibir-ne la difusió.

A l'Estat espanyol, els censors de Franco van llegir la lletra sense escoltar el tema i li van donar el vistiplau perquè els va semblar una simple història d'amor. Quan la cançó va començar a radiar-se van voler retirar-la, però la seva fama ja era imparable. Naturalment, la prohibició va ser la millor publicitat per a Je t'aime... moi non plus, i, com era d'esperar, se'n van vendre moltes còpies i va encapçalar les llistes de vendes durant setmanes.

Per la seva part, Brigitte Bardot sempre es va lamentar de no haver tret la seva versió, però el 1986, aconsellada per un amic, va contactar amb Serge Gainsbourg i, finalment, van decidir publicar-la.

Que tingueu un bon cap de setmana!

Participació
Director: Marià Arbonès
Cap de redacció: Marc Busquets
Departament de Tecnologia: Josep Gallofré / Adrià Martínez

Raval de Santa Anna, 2, tercer pis | 43201- Reus | Telèfon 977 300783 | info@reusdigital.cat
Segueix-nos a:
Cerca a ReusDigital: