LITERATURA

Pere Francesch Rom: «He fet un viatge emocional i literari per homenatjar el meu besavi»

El periodista de Montbrió presenta la seva primera novel·la, "El silenci dels altres", en què recupera la història dels familiars que van haver de fugir per la guerra

«El silenci dels altres» és la primera novel·la de Pere Francesch Rom | Pau Cortina
per Marc Busquets Obré, Reus, Catalunya | 19 de novembre de 2022 a les 08:00 |
Pere Francesch Rom (Montbrió del Camp, 1981) presenta la seva primera novel·la, El silenci dels altres (Columna, 2022). Prèviament, el periodista ja va signar l'assaig Gainsbourg i Dalí, moi non plus. Ara, proposa un relat que barreja elements de ficció amb un fet rellevant a la seva família, i que condueix el lector a una història sobre el perdó, el dol i el record de la guerra civil. "No he volgut passar comptes. L'objectiu del llibre és doble: recordar i perdonar", apunta en una entrevista a Reusdigital.cat

La presentació de la novel·la a Reus tindrà lloc el 28 de novembre, a les 7 de la tarda, al Centre de Lectura. Hi intervindrà Montse Auqué

- Si és una novel·la autobiogràfica, ni que sigui en part, s'ha deixat anar. 

- Hi ha elements, però, que són ficcionats. N'hi ha molts altres d'autobiogràfics, com el fet que el personatge principal sigui un periodista, una mena del meu alter ego. No obstant això, hi ha detalls que són creats per a la ficció, com la ruptura amb la parella. Volia parlar d'un silenci i d'un temps que s'havien sostingut fins ara, i que venien de la guerra civil. Em va semblar important no ficcionar els noms, posem per cas, ni la recerca personal per tancar el cercle de la història de la meva família. 

- El va palpar, aquest silenci, a casa?

- Sí, i és quelcom comú en moltes altres cases d'arreu. Potser per això em va interessar mostrar el camí al qual m'ha referit per tancar el cercle, d'alguna manera. Crec que valia la pena fer-lo, especialment per recordar la gent d'una època molt concreta. I del que va venir després, perquè hi ha noms de persones que han estat ocults durant anys, dels quals no se'n ha parlat.

- Ho diu perquè el record de la guerra ha estat tabú, segons com?

- Sí, crec que sí. A veure, sí que és veritat que de petit a casa em van explicar coses, de la guerra. El meu padrí (l'avi), posem per cas, em va explicar una anècdota que he recuperat al llibre, i és que quan tenia 14 anys anava en bicicleta cap a l'institut, des de Montbrió i fins a Reus, i anava trobant-se morts escampats per la carretera. I ara em sap greu, perquè quan em m'explicava aquest tipus de coses jo era un adolescent que no estava per aquestes coses. De fet, amb la novel·la també vull reivindicar que ens hem d'escoltar les històries de la nostra gent gran, dels padrins.

I si recupero la seva pregunta, almenys a la meva família i crec que pel que he pogut veure també en moltes altres, la gent no tenia ganes de recordar tots aquells anys, perquè van ser molt dolorosos. Ara em trobo que voldria saber-ne més, que demanaria més històries al padrí, però ell fa anys que és mort. Això també està passant, estem perdent part de la nostra història.

- Es va trobar amb alguna reticència a casa, quan els va plantejar que faria aquesta novel·la?

- No, al contrari, s'hi van mostrar favorables. Volia fer una mirada endins, per entendre'ns, centrada especialment en el meu besavi. El van acusar de moltes coses, després de la guerra, i no és que em plantegés trobar respostes. Més aviat em vaig voler qüestionar la seva figura. No he volgut jutjar-lo pas, més si tenim en compte que finalment tot això és també el seu llegat i la meva història. 

- I aquest ha estat el moment adequat per explicar-la. 

- Potser sí, que havien de passar algunes generacions, almenys un parell, per poder abordar una qüestió com aquesta. Nosaltres ja no estem tan afectats per tot allò, per les conseqüències de la guerra, però és important. El meu avi va veure el seu pare marxar cap a l'exili i no va tornar. I va viure el silenci de la seva mare, la meva besàvia. Ja han passat prou anys, crec, com per mirar-m'ho amb els propis ulls. 

- No volia passar comptes. De fet, la seva m'ha semblat una novel·la que parla del perdó.

- No, no era aquesta la intenció; no volia passar comptes. L'objectiu era doble: recordar i perdonar. I hi podria afegir que també he volgut homenatjar el meu besavi. Com jo, molta altra gent, moltes altres famílies van tenir algú en un bàndol o en l'altre. El meu besavi, posem per cas, va ser durant anys a l'Ajuntament de Montbrió. I un altre familiar, per contra, es va mostrar més proper al franquisme.

El que miro de dir és que el més fàcil seria jutjar, però que el que cal és mirar-se les coses amb perspectiva, per entendre que en aquells anys les coses no devien pas ser senzilles. M'hauria semblat injust assenyalar-los, o jutjar-los. Tots eren fills d'unes circumstàncies, i consti que això no vol dir que no haguem de ser crítics. Podem pensar que tal cosa o tal altra que van fer no la compartim, però el fet de jutjar-los em semblaria quelcom molt diferent. 

- També m'ha semblat que la novel·la parla del comiat. 

- Sí, perquè crec que les ferides comencen a tancar-se en el moment en què, d'alguna manera, es diu adeu i es demana perdó. 

- Proposa un paral·lelisme entre el comiat que suposa la ruptura amb la parella i la història del besavi. 

- Això va ser així perquè jo no volia fer una novel·la històrica com a tal. Volia incorporar-hi elements contemporanis a través de referències cinematogràfiques, còmics o de cultura pop. Quan em plantejava la novel·la i la seva estructura, tenia clar que volia explicar la història del besavi. Ara bé, em va semblar també que no tenia elements documentats prou potents del seu comiat, del moment en què el van perdre de vista quan intentava creuar la frontera, com per aconseguir que tot plegat fos catàrtic.

Va ser llavors quan va sorgir l'opció contemporània, d'explicar el passat des d'un present on un personatge passa per un mal moment per una ruptura amorosa. Amb tot, la història del besavi va agafant cada cop més força, emergeix. En certa manera, és la recerca en el passat familiar el que empeny el personatge a tirar endavant. 

- S'ha referit a les referències. Skeletor, Coldplay, els Beatles, "El senyor dels anells"...

- Tenen a veure amb les històries que llegeixo, lògicament. Des de la literatura més realista, però també ciència ficció, o fantasia. Sempre m'han agradat els personatges que tenen a veure amb la màgia. He volgut aportar quelcom com un realisme màgic per moure el personatge. És com un element extern, quasi com si fos la seva consciència, i aquest component màgic serveix per potenciar l'espiritualitat a la història. 

- En la seva recerca, ha pogut trobar documents interessants?

Sí. A banda, vaig trobar treballs d'Albert Manent en què consta el meu besavi. D'ell en vaig treure que el meu besavi s'havia mort a la frontera. La recerca també l'he feta tot tractant documents familiars. Vaig trobar també els documents franquistes on se l'acusava de tot un seguit de coses, després de la guerra, i vam anar a l'ajuntament per consultar les actes entre el 1930 i el 1937, quan el meu familiar hi va estar vinculat.

Les acusacions franquistes, que pesaven sobre ell i sobre altres veïns, van portar el meu besavi a marxar cap a Cercs, al Berguedà. La dona i els fills el van acompanyar, però un cop allà ell va seguir sol, camí de la frontera, i ella va tornar amb els fills. I quan van ser a Montbrió es van trobar la casa assaltada. També vaig trobar un altre document, del 1941, en què consta que seguien la meva besàvia, potser perquè es pensaven que tenia el marit amagat al camp i que tard o d'hora aniria a veure'l. 

- I vostè també l'ha fet, el viatge a Cercs. 

- Sí, i aquest és part de l'èxit del llibre, des d'un punt de vista personal. He pogut trobar-me amb els descendents de la dona que es va escriure amb els meus besavis, el que en certa manera ha servit per sanar tot el que va venir després. Haver pogut presentar el llibre, haver pogut parlar dels meus besavis, que la gent de Montbrió aturi ma mare pel carrer per comentar la novel·la... per a mi aquest és també l'èxit. 

- A la novel·la hi apareix una postal enviada des de Cercs, de 1941. 

- Sí, la teníem a casa. Vostè, com jo, per la feina que fem, és quan tenim temps que les coses les podem fer millor. Quan els periodistes no hem de fer coses per al moment ho aprofitem. I aquest ha estat un projecte de llarg recorregut. He pogut fer les coses d'una manera més reposada.

Em van dir "mira, si vols informació el que has de fer és anar al bar de l'Antònia" de Cercs, i m'hi vaig plantar amb la postal. I a partir vaig iniciar la recerca, vaig poder estirar el fil. Tampoc m'he volgut inventar res, ficcionant segons quins passatges o detalls. Al final, el que em vaig proposar va ser mostrar que el més important per al personatge és el camí que fa per sanar el record del passat. He fet un viatge, és cert, i l'he fet cap a la història dels meus avis, i dels meus besavis. He fet un viatge emocional i literari per recordar-los. He trencat el silenci. 

- I amb el viatge ha arrelat a Cercs?

- En certa manera, sí. No sé explicar-ho, però de vegades connectes de cop amb lloc d'una manera quasi màgica. M'hi vaig passejar, hi he conegut gent... Cercs té quelcom. De ben segur que el poble ha canviat molt, des del moment en què hi va arribar la meva família, però tot i així sembla que no hi hagi passat el temps. Per a mi va ser com un regal, arribar al poble i sentir que el que veia no devia ser tan diferent del que van veure i viure els meus familiars.

A banda, hi ha un parell de persones entrevistades al llibre que s'han mort en aquest últim any. Per tant, i ni que sigui de manera involuntària, el llibre és un homenatge a tota aquesta gent que vaig tenir la sort de conèixer i que em van poder explicar coses d'aquells temps. Quan ara parlo de Cercs, ho faig amb molta estima, i amb ganes de tornar-hi de tornar-hi de tant en tant.

- El viatge l'ha enriquit, doncs, en clau personal. 

- En el viatge a la novel·la, el personatge mostra les seves vulnerabilitats. I les accepta. D'alguna manera, ha après a mirar-me les coses d'una altra manera. A nosaltres ja ens costa, de vegades, parlar les coses. Doncs imagini's el que devia ser per al meu padrí, que va veure marxar son pare camí de l'exili, amb 17, i no el va veure mai més. Penso que devia ser quelcom que el va marcar per sempre. I el llibre m'ha permès connectar-hi. 
Participació
Director: Marià Arbonès
Cap de redacció: Marc Busquets
Departament de Tecnologia: Josep Gallofré / Adrià Martínez

Raval de Santa Anna, 2, tercer pis | 43201- Reus | Telèfon 977 300783 | info@reusdigital.cat
Segueix-nos a:
Cerca a ReusDigital: