DIGUES LA TEVA

Tot el que digui i faci dins l'església dels goyim...

Una història reusenca del segle XVII

El carreró dels Jueus, de Reus | Reusdigital.cat
per Jordi Querol, Reus, Catalunya | 24 de setembre de 2022 a les 18:54 |
(Per a Rubén, per tantes complicitats compartides).

Tothom li deia Enric d'Aixemús, tot i que ell tenia molt clar que el seu nom autèntic era Abraham, Abraham ben Jacob. Però l'Enric tenia també molt clar que al Reus de l'any del (seu) senyor de 1619, no era gens convenient ni propici esmentar en públic unes certes veritats.

El jove Enric/Abraham es disposava a penetrar dins de la Prioral de Sant Pere, enmig de tota la gresca acostumada en dies de celebració: gegants, nans, algun que altre drac, vestits més de luxe en les senyores, més austers en els cavallers, seguint de lluny la moda de la llunyana cort de l'Escorial, on sa majestat el rei Felip, que Déu guardés (als inferns) regnava feliçment, acompanyat de la seva digníssima esposa, Margarida d'Àustria (que a l'Infern l'acompanyés també) i de les seves múltiples amants. I, com feia sempre que anava a entrar en un temple catòlic, lògicament els únics que existien en qualsevol població del seu país, va repetir interiorment allò que havia aprés des de menut del seu pare, l'honorable Carles d'Aixemús, de nom real i ocult Jacob ben David, conegut i prestigiós mercader de teles i robes de tota mena, a la rica plaça de Reus, capital comercial de tots els pobles i poblets d'una extensa comarca que, en alguns casos, fins i tot superava la frontera sud del Principat. I la fórmula era clara i inequívoca:

«Tot el que diré o faré a partir d'aquests moments serà una mentida, i que el Déu únic perdoni totes i cadascuna de les blasfèmies que brollaran de la meva boca, i tots i cadascun dels gestos pagans que em veuré obligat a repetir. "Shemà Israel, Adonai Elohéinu, Adonai Ejad" –I, perquè ho tingués clar, ja que el seu hebreu era molt vacil•lant, ho repetia sempre després en català: "Escolta Israel, Adonai és el nostre Senyor, Adonai és U».

Amb tals sinceres intencions, el pietós Enric d'Aixemús, membre de totes les confraries existents en la catoliquíssima Reus del segle XVII, combregant acostumat en totes les grans commemoracions catòliques que marcava la litúrgia al llarg de l'any, devot participant en totes les celebracions marianes, sobretot en aquella devoció que havia començat feia poques dècades a la Mare de Déu en la seva advocació de la Misericòrdia («Maria, tu ets jueva com ho som nosaltres») va passar per sota de l'arc de la Prioral i es va disposar a assistir a les Completes, que els reusencs entonaven amb particular devoció en aquestes festes dedicades a sant Pere («un rèprobe jueu que es va fer el cap d'aquesta heretgia, quan fins i tot ells admeten que havia negat per por la seva vinculació amb el Natzarè»).

No era aquest el primer any que hi assistia, no cal dir-ho. Des de petit, sempre havia acompanyat el seu no menys pietós pare, ja des d'abans que, en acomplir els tretze anys, aquest li revelés un dia, enmig d'un gran secret del qual ni tan sols es va assabentar Marta, la fidel minyona que era amb ells abans que Enric nasqués, allò de «fill meu, nosaltres no som com la gent que ens envolta. Nosaltres som part del poble que l'únic Déu va escollir per a ser el seu elegit. La teva mare i jo som jueus, i doncs tu també ho ets, per voluntat d'Adonai».

El seu va ser un Bar Mitzvah molt especial. Jacob li va explicar que, «vivint com vivim enmig dels pagans, dels goyim que no reconeixen Déu i adoren ídols de fusta i pedra, no podem exposar-nos a la seva persecució i venjança, i aquesta opressió durarà fins que Adonai tingui pietat de nosaltres i faci que ens arribi el messies de debò, i no eixa falsedat que els goyim consideren erròniament que va néixer de Maria de Natzaret, una jueva pietosa, per cert, que mai no va abandonar la veritable religió de Jahvè. Certament, Déu li va manar al patriarca Abraham, el nom del qual és el teu autèntic, que tots els seus descendents barons fossin circumcidats en néixer, però tu, com jo mateix, o com l'avi David, que tu no has conegut, no vam poder acomplir en el seu moment aquest mandat d'Adonai. Però tenim molt clar que, en les nostres circumstàncies, l'autèntica circumcisió ha de ser la de l'esperit i no la de la carn, i que tots nosaltres continuem homenatjant Déu com Ell ens ho va exigir, per més que cap mohel no ens hagi pogut retallar aquesta part del cos».

La instrucció paterna –la seva mare sovint hi era també, però amb presència normalment muda, com assentint les paraules i expressions del marit– va ser clara i taxativa: «De tot el que aquí sentiràs, ningú, però ningú, ni cap amic teu, ni cap company de la parròquia, ni tan sols la nostra Marta, se n'ha d'assabentar de res, Abraham –només en eixos moments de total clandestinitat gosava emprar el seu nom autèntic per anomenar el fill. Perquè no et jugues només la teva vida, sinó també la de la teva mare i la meva. Amera't d'aquesta prevenció fins el darrer racó de la teva ànima jueva».

I es va amerar, i tant com s'hi va amerar. Per això en tot Reus no hauries trobat cap catòlic més fidel, cap practicant més lliurat en cos i ànima a totes i cadascuna de les devocions de l'Església. I sempre, sempre, sense defallir, al seu interior, ressonaven les paraules de l'ensenyament patern: «Tot el que diré o faré a partir d'aquests moments...».

Quan aquell sacerdot va començar a entonar les Completes, Abraham va esbossar una mena de somriure de menyspreu al seu interior, mentre el rostre d'Enric d'Aixemús restava immutable; tot i que, possiblement, tots dos van coincidir, per raons ben diferents, quan els cantors van començar aquest text, «In domum Dómini laetántes íbimus». El seu llatí, si no excel•lent, era almenys suficient per permetre-li transcriure'l al català: «Quina alegria quan em varen dir/ anem a la casa del Senyor/ ja són trepitjant els nostres peus/ els teus brancals, oh Jerusalem». Quina poca vergonya aquests goyim, gosant manipular un dels psalms més excelsos que havia escrit mai el rei David, per tal de recordar a cel i terra que la ciutat on el seu fill Salomó aixecaria en el seu dia el Temple de Déu era la tres vegades santa; i capgirant-lo a més per a les seves litúrgies paganes, tergiversant aquest sublim poema amb un pegot dedicat ni més ni menys que a l'estranya Trinitat, amb la qual pretenien substituir el Déu Únic!

Des que el seu pare li havia mostrat la veritat que s'amagava darrere d'aquelles manipulacions, Abraham no havia deixat mai de sorprendre's, per vegades que ho experimentés, de tanta manca absoluta de vergonya per part dels goyim. Com que no podien suprimir d'un cop d'efecte tot el que ells consideraven «l'Antic Testament», és a dir, la història del poble escollit i del seu llarg i complex camí cap la salvació, miraven d'amagar-ho darrere d'un complicat sistema de metàfores i simbolismes, segons el qual tots i cadascun dels fets d'Israel tenien una «lectura cristiana», com li havia escoltat una vegada a aquell predicador per al qual tot, absolutament tot, des d'Adam i Eva a la caiguda de Jerusalem, representava profèticament Jesús, Maria, la salvació, el pecat i la redempció. «Les tribus d'Israel?» Una metàfora del poble cristià. «Jerusalem?» L'església, l'eucaristia i el paradís, tot d'una peça. «La conquesta de Canaan per Josué?» Un símbol de Jesús, no en mancaria una altra sinó. I així anava tot; l'any passat havia tingut el gust de desplaçar-se fins a València, la terra que havia abandonat el seu besavi, potser amb un excés de desconfiança, que tanmateix mai no estava de més, per les possibles sospites de l'omnipotent Inquisició; el pretext per a aquell viatge havia estat una important --i real-- compra de sedes valencianes, però l'autèntica raó un desplaçament per poder contemplar la seva processó del Corpus, i gaudir així, lliurement i envoltat de pietosos goyim, del pas de l'Arca de l'Aliança, amb Aaron i els seus fills sacerdotals, amb els pans de la proposició i el canelobre dels set braços, precedint aquella custòdia on se suposava que residia l'omnipresent Jesús.

Recordava la conversa que havia mantingut no feia massa mesos amb aquell familiar del Sant Ofici, aquell jove Lluís de Nicolau que fins i tot podria haver-li estat simpàtic si ell hagués estat realment Enric d'Aixemús: «Els jueus? Sincerament, en aquests moments tenim d'altres preocupacions: les filtracions protestants que ens arriben sobretot pels mariners anglesos i holandesos, que desembarquen als nostres ports aprofitant les treves que el senyor rei ha signat amb ells; els hugonots que travessen el Pirineu, des de més enllà de Perpinyà, mesclats entre molts altres gascons i provençals d'un catolicisme a tota prova; el preocupant problema de les bruixes i els bruixots que apareixen per les nostres muntanyes, i que ens costa de destriar què hi ha de cert en les acusacions cap a ells i què són simplement faules i contalles de desfeinats de poble; però els jueus? Gràcies a Déu, ara ja fa quasi 150 anys que se'ls va obligar a marxar de tots els nostres regnes, i els pocs que hi van restar, amagats entre els bons cristians, els vam anar descobrint ara ja fa molt de temps. Pots creure'm, Enric, en aquests moments no resta cap jueu a les nostres terres. Si parlàrem de Portugal, veus?, encara descobrim de tant en tant algun que altre fals cristià que es camufla entre el poble. Però en llocs com Catalunya, València o Mallorca, el judaisme ha quedat esborrat pels segles dels segles.

El besavi d'Abraham havia vingut, més o menys fugitiu, des de València, i s'havia establert a Catalunya, i més concretament a Reus. Ni ell ni aquest Lluís podien saber-ho, però no haurien de passar gaire més anys perquè a Mallorca esclatés «l'escàndol xueta»; ara, si els inquisidors volien creure que havien resolt per sempre el «problema jueu», com havien fet tants altres al llarg de la història del poble escollit, en tot cas era el seu problema, i millor per a la seguretat de la seva família. El cas era que en aquests moments, per un Abraham raonablement segur en la seva doble personalitat clandestina, un afer preocupant li anava prenent forma en la pensa: Enric d'Aixemús havia arribat ja a l'edat del matrimoni, i era considerat un bon partit per la societat reusenca benestant; però, com trobar una noia davant de la qual no hagués de mantenir la seva gran mentida, i que li donés uns fills que poguessin esdevenir algun dia uns bons jueus, per clandestina que fos la seva vinculació? L'enorme sort que havien tingut el seu pare i la seva mare per trobar-se tots dos seria pràcticament impossible en el seu cas, i la por d'Abraham ben Jacob que la continuïtat d'Israel finís amb ell anava esdevenint cada vegada més real, i més temible.

‒ Pare, com t'ho vas fer per conèixer la mare?

Jacob va entendre el sentit últim de la pregunta. El fill duia temps neguitós. Li havia arribat l'hora de casar-se, i lògicament es preguntava com s'ho faria per trobar una dona fidel a la veritable religió. De fet, ell també s'ho havia preguntat moltes vegades, com podria ajudar-lo.

‒ Tu saps que el meu avi va venir de València sent ja major, amb el meu pare i la mare ja casats i acompanyant-lo. I sabíem que el seu pare hi tenia un germà, que possiblement hauria tingut descendència. És a dir, que la teva mare era cosina llunyana meva, i és per això que m'ho vaig empescar per mirar de conèixer-nos.
Sabia que ella tenia la sang pura del poble escollit.

‒ Sí, però, com vas saber que continuava fidel, que no havia abjurar també de cor per afegir-se a la religió dels goyim?

El somriure de Jacob va prendre un lleuger tot de melangia:

‒ És que la teva mare no havia conservat la religió veritable. Com els seus pares i els seus germans, Assumpta Peris era una veritable catòlica romana, no només de paraula sinó de cor.

Abraham no entenia res.

‒ I doncs, com...?

‒ Que com va esdevenir Raquel, la pietosa dona jueva que, quan va morir, sense més testimonis que tu i que jo, va pronunciar la Shemà, pregant Adonai que tingués pietat de la seva ànima? Per amor, fill meu, per amor. Ens estimàvem tant, ella i jo, que un dia no vaig poder més i li vaig explicar el secret de la meva existència, i vaig posar així la vida en les seves mans. Una sola paraula i m'hauria menat directe a les fogueres de la Inquisició. Però l'amor va poder més, i Assumpta va esdevenir Raquel, quan va recuperar la religió dels seus avantpassats. Ningú de la seva família no en té ni la més mínima sospita. No sé si recordes quan, sent tu encara bastant petit, va venir a visitar-nos el teu oncle Ricard, el seu germà. Mai vam intensificar tant Raquel i jo les nostres devocions catòliques com ho vam fer llavors, quan vam ser dos cristians ben exemplars, mentre repetíem nit i dia allò que «tot el que faré o diré...».

Però el neguit d'Abraham era ben clar:

– I llavors, jo, com podré trobar una esposa, pare?

– La veritat, no tinc resposta, i això que li he pregat tot sovint a Déu que ens il•lumini perquè pugues continuar la nostra estirp i la llavor del poble escollit.

Dolors Ferrer, coneguda per tothom a Reus com la Mateva (el seu marit, Mateu Garcia, terrissaire de professió, havia mort ja feia molts anys, i els únics dos fills que el van sobreviure s'havien enrolat als terços) era una mescla de beata i alcavota gens estranya en la Catalunya del segle XVII. La Mateva igual es dedicava a fomentar la nova devoció a un candidat a la santedat que havia resultat ben miraculós que concertava troballes adequades per a joves per maridar-se, o que desitjaven mantenir amb algunes noies o donotes relacions no tan beneïdes oficialment per la Santa Mare Església. Fos com fos, Enric es va sorprendre, i força, quan la Marta li va dir que aquella tal Mateva era a la porta de casa seva i que havia preguntat per ell.
– Què faig, senyoret? Li dic que passi o l'envio per on ha vingut?

Si Enric no estava acostumat a les sorpreses, Abraham encara ho estava menys i, com era d'imaginar, desconfiava per sistema de tota novetat. Però, per alguna raó que ell mateix no hauria sabut explicar-se, li va dir a la minyona que endavant, que fes passar la Mateva, que la rebria, a veure quina en volia. Total, si era una almoina per qualsevol sant nou, ja no li aniria d'un, la veritat...

Però les intencions de la vellota semblaven ser ben diferents. Li va amollar la pregunta de forma seca i insípida, sense cap preàmbul ni presentació:

– Coneixeu la senyoreta Agnès, de Valls?

Un lleu somriure de la beata va ser la resposta immediata a la cara de desconcert d'Enric:

– Agnès? Quina Agnès voleu dir?

Havia aconseguit interessar-lo, amb tota seguretat:

– Agnès Gener, és clar. La filla única del senyor Felip Gener, comerciant amb teles com vós mateix.

Coneixia Agnès. La jove era agraciada, i la pubilla d'un ric propietari. Alguna vegada havia pensat que podria...; però si Enric encara podia veure amb bons ulls aquesta possible unió, Abraham tenia un problema total amb ella, evidentment.

– I què, si la conec? Quina una n'esteu tramant, Mateva, i a què ve aquesta pregunta?

La part exterior només duia escrit el seu nom, Agnès Gener. Cap paraula més ni, no cal dir-ho, cap indicació de remitent. Però l'escrit en sí era ben enigmàtic... i perillós. Començava amb la invocació del Shemà, però escrita en català –«Escolta, Israel, el Senyor és el nostre Déu, el Senyor és l'Únic»– i el text que el seguia era realment sorprenent:

«Si la jove que practica la veritable religió vol mesclar la seva sang pura amb un jove creient, per tal de poder engendrar fills i filles per al poble escollit, ha de tenir present l'existència a Reus d'un altre jove, que és anomenat Enric entre els goyim, fill del mercader Carles d'Aixemús i digne de rebre la benedicció com Abraham i Sara, com Isaac i Rebeca, com Jacob i Raquel».

Què era això? Qui sabia de la seva existència i del seu capteniment com a jueva, Rebeca, hereva de la seva mare, Raquel, amb total desconeixement del pare, Felip Gener, catòlic fervent i sincer? Perquè només ella havia estat triada per la mare, ja difunta, per tal de mantenir dins de la nissaga familiar la fe veritable del poble escollit. Potser es tractava d'una trampa de la Inquisició, per veure com reaccionava? Però, a banda que el Sant Ofici podria haver-la manada detenir sense cap mena de subterfugi, cas de tenir ni tan sols la més mínima sospita sobre el seu pensar, aquesta revelació estava en plena consonància amb el seu desig de trobar un jove que mantingués, encara que fos en secret, la pràctica de l'antiga religió.

– Senyoreta, que és aquí la Mateva, la dona que em va encarregar que avisés per a trobar-se amb vostè.

– Sí, digues-li que passi, Maria.

La minyona es va estranyar:

– Aquí, a la seva cambra, senyoreta? -Dubitativa- No sé jo si...

Agnès, quan calia, sabia fer-se respectar.

– Que passi aquí, Maria, crec que he parlat clar.

Aquella Mateva tenia un no-sé-què de venedora de galindaines. Si no era que aquestes havien estat substituïdes per tota mena de rosaris i estampetes dels sants del santoral cristià.

L'explicació va ser relativament breu, i es va mantenir tot el temps dins de la més estricta ortodòxia catòlica. En resum, la Mateva va rebre l'encàrrec d'aconseguir que aquell Enric d'Aixemús vingués peti qui peti a la festa que la jove preparava per a quinze dies després, amb motiu de la celebració de la seva santa titular. I garantir-li una bona recompensa si ho aconseguia, que ho havia d'aconseguir.

I la Mateva es rellepava ja, calculant mentalment els guanys promesos.

La sorpresa d'Enric davant la proposta havia estat gran. I encara més el desconcert interior, i la preocupació d'Abraham. No es podia despreocupar de la proposta, lògicament; una jove rica i, pel que havia escoltat, de molt bon veure; però, alhora, no es podia permetre el luxe de vincular-se amb una goyim, i deixar perdre així la seva descendència per al poble escollit.

I doncs, havia dit que sí a la Mateva aquella, què hi podia fer-ne? Però, dintre seu, Abraham es resistia a acceptar la proposta, cristianament avantatjosa però hebraicament suïcida. Fins que li va arribar el paperet aquell.

Si el llegies, era bastant semblant a aquell altre que havia rebut l'Agnès uns dies abans. Igualment començava amb la versió catalana de la Shemà, i prosseguia amb el mateix text que el de la noia, amb els canvis de sexe corresponents –«Si el jove que practica la veritable religió vol mesclar la seva sang pura amb una jove creient, per tal de poder engendrar fills i filles per al poble escollit, ha de tenir present l'existència a Valls d'una altra jove, que és anomenada Agnès entre els goyim, filla del mercader Felip Gener i digna de rebre la benedicció com Abraham i Sara, com Isaac i Rebeca, com Jacob i Raquel».

Si la primera reacció d'Enric va ser d'una total desconfiança, la d'Abraham va ser directament de por. La Inquisició, la Inquisició sabia de la seva existència i anava a per ell. Però, com ja havia passat en el cas d'Agnès, aviat es va preguntar per a què necessitava el Sant Ofici recórrer a cap mena de subterfugi, quan podia donar l'ordre de detenir-lo directament, per unes sospites mínimes que tingués sobre la seva ortodòxia. I, al mateix temps, aquella revelació, de ser certa, semblava la resposta als seus precs i oracions dirigides a l'Únic. Poder unir-se amb una jove jueva i engendrar fills que continuessin la presència del poble escollit en aquestes terres! De manera que, malgrat el perill, va decidir d'assistir a la tal festa que li havia venut la Mateva, conèixer aquella Agnès, i que fos el que Adonai volgués!

Tot havia anat molt més ràpid que cap dels dos no hauria pensat. Els joves es van conèixer, s'hi van agradar, cadascun dels dos conservava al seu interior aquella informació que hauria resultat meravellosa si hagués estat certa, sense gosar, però, formular-la en veu alta davant de l'altre, pel risc imminent d'una relliscada. Els pares respectius es van aplegar: Carles d'Aixemús, fet ja partícip pel fill de la possibilitat anhelada, Felip Gener convençut que lliurava la seva catòlica filla a un jove igualment catòlic, amb uns ferms possibles i un galdós pervindre. El dot més que generós, la cerimònia prevista per al segon diumenge de maig, la residència dels novençans a Reus, a la casa pairal dels Aixemús, tot va quedar resolt aviat, sense majors dificultats entre uns consogres satisfets. I la notícia, que es va escampar ràpidament per les dues ciutats catalanes, va generar unes expectatives considerables, no només entre els seus compatricis del món del comerç, sinó també entre un poble pla, sempre neguitós de novetats.

I també va provocar un enigmàtic somriure en Lluís de Nicolau, el familiar de la Inquisició segons el qual, en la conversa mantinguda amb Enric d'Aixemús, ja no hi havia problema jueu a Catalunya.

El dia de la cerimònia nupcial, l'església vallenca de Sant Joan Baptista estava tota ornada amb una decoració exuberant i recarregada, tant del gust barroc. La població s'hi havia abocat, per tal de contemplar, ni que fos de lluny, tot el cerimonial que envoltaria el matrimoni de la jove pubilla amb el ric propietari reusenc. A banda dels capellans titulars de la parròquia, des de Reus havien vingut alguns distingits membres de la Prioral, vinculats per lligams d'amistat i d'almoinatge amb els Aixemús, pare i fill. La parella, tots dos separadament i sense haver-ho consultat lògicament amb l'altre, van repetir en el seu interior allò de «tot el que digui i faci dins l'església dels goyim...».

Llarga cerimònia, cants solemnials –alguns, curiosament, psalms jueus «reconvertits», com van pensar tots dos separadament–, gros menjar de noces, felicitacions dels convidats de les dues parts... A la fi, els novençans van aconseguir restar a soles. Però, qui trencaria el gel?

Curiosament, o no tan curiosament, va ser Agnès –millor dit, Rebeca– qui va gosar donar el salt, dipositant la seva vida en mans del nuvi; un error, i podria suposar-li la deshonra i la mort:

– Enric, Shemà Israel!

El jove la va mirar amb uns ulls com a taronges. Fins llavors, no havien intercanviat mai ni una paraula sobre el tema. Malgrat l'escrit, no s'ho podia creure; tanta felicitat li semblava impossible. Es va apressar a respondre-li:

– Adonai Elohéinu.

Es van mirar, i l'abraçada següent no va ser només d'amor. Les veus de tots dos es van unir, com s'havien unit els seus llavis, per entonar conjuntament «l'Adonai Ejad». I llavors sí, llavors es van deixar de comèdies i, com millor van saber i poder, van oficialitzar les veritables esponsalles: van improvisar una mena de pal•li, van trencar una costosa copa de vidre que els hi havien deixat per a la nit, en record de la destrucció del Temple, i van pronunciar conjuntament aquells vots: «Si tu ets Abraham, jo sóc Sara; si tu ets Isaac, jo sóc Rebeca; si tu ets Jacob, jo sóc Raquel». De manera que aquelles noces nocturnes no van significar només un gaudi amorós i sexual entre ells, que també, sinó que, tant o més que això, van suposar la ratificació de la voluntat de tots dos de continuar formant part del poble escollit, per més amenaces i perills per part dels goyim que els envoltaren.

Fora, mesclat entre els convidats, el familiar de la Inquisició Lluís de Nicolau continuava somrient enigmàticament.

Quan al pare i al fill se'ls va poder incorporar la nora, les converses clandestines de tots tres, eludint fins i tot la possibilitat de ser escoltats per Marta la minyona, van oscil•lar cada vegada més cap a un punt: hi havia un únic lloc a Europa on els jueus eren lliures de practicar públicament la seva fe, sense haver de patir cap mena de persecució ni rebuig per part dels conveïns, aquells Països Baixos que s'havien aconseguit alliberar del rei catòlic de les Espanyes, i sobretot una ciutat, Amsterdam, bressol del comerç del continent, on les sinagogues estaven públicament obertes al culte de l'Altíssim, i on els jueus es podien congregar cada sabath per retre-li el culte degut a Adonai. I va ser el pare, Carles/Jacob, qui va pronunciar en veu alta el que tots dos joves tenien a la pensa:

– I per què no? Jo ja sóc vell, però vosaltres...? D'acord, hauríeu de travessar França, però ara hi ha pau entre el seu senyor i el rei Felip. I, una vegada al Flandes espanyol, us seria ben fàcil passar a l'altre costat i reunir-vos amb els nostres correligionaris, que viuen lliures enmig de la república que ha aconseguit la llibertat, després de tants anys de lluita. Sempre podem dir que tu, Abraham, te'n vas a Brussel•les per uns negocis de randa de Bruges, i que tu, Rebeca, l'acompanyes perquè... perquè vols acompanyar-lo. A qui li ha de semblar estrany?

A l'atenció del senyor Carles d'Aixemús.

Reus.

Estimat pare: Tal com teníem previst, Agnès i jo hem arribat sense novetat al nostre destí. La travessa per terres del regne de França va ser complicada, però no vam haver de patir cap mal irreparable i, en entrar en terres del nostre rei Felip, tot va anar ja com una seda. Com sabeu, el rei ha signat una treva d'anys amb els heretges holandesos, de manera que hi ha pau en aquesta terra. Acomplint el vot que havíem formulat tant la meva esposa com jo mateix, en arribar-hi vam lliurar a una de les esglésies més importants, dedicada justament a Santa Maria Assumpta en cos i ànima al Cel, les ofrenes que us havíem explicat que pensàvem lliurar-li, si Déu s'apiadava de nosaltres i ens atorgava un feliç viatge i una arribada sense entrebancs al nostre destí final.

Us podeu imaginar com estem de feliços en haver finalitzat tan llarg pelegrinatge, i com ens hem retrobat al si de la nostra església, defugint els heretges que per França i per Holanda pretenen entrebancar el bon funcionament de la veritable religió. Ah, i heu de saber també, a més, que Agnès està encinta, i que esperem que ens neixi un fill, al qual voldríem donar-li el nom del seu avi.

Sigueu feliç en Déu com ho som nosaltres.

Els vostres fills,

Enric i Agnès

Jacob va saber llegir entre línies aquell missatge, que el fill li havia adreçat no des de la Brussel•les catòlica i dominada pel rei Felip, sinó des de l'Amsterdam on aquells «heretges» protestants respectaven amb total normalitat la vida i l'organització dels jueus, sense «entrebancar el bon funcionament de la veritable religió». Les ofrenes que «pensàvem lliurar si Déu s'apiadava de nosaltres», a més d'una important quantitat de diners que ell, Jacob, havia tingut el desig que lliuraren a la comunitat judaica, seria a bon segur una part del membre que Abraham hauria ofert, amb dolor però amb satisfacció, per tal de renovar l'aliança amb el Déu Únic en nom del poble escollit. I que anava a tenir un fill, que de ser mascle anomenarien Jacob, i que podria néixer lliure en una terra on els jueus podien ser-ho sense restriccions, era l'alegria final que li podien fer arribar, que Adonai fos lloat.

Des que havia rebut aquella carta tan críptica, tot i que ell creia haver-la entès perfectament, Carles/Jacob s'havia disposat a acceptar el seu destí. Feia temps que la salut se li ressentia, i possiblement des de la marxa d'Abraham i Raquel les ganes de viure se li n'havien anat esvaint. Quan va caure malalt, la minyona Marta, l'única persona que convivia amb ell des de la marxa del fill i la nora, va avisar espantada un metge veí, que per altra banda mantenia amb ell una amistat d'anys. Aquest, però, no va poder sinó confirmar el pitjor diagnòstic, quan va encarregar a la minyona que avisés mossèn Sorribes, un dels capellans més destacats de la Prioral, per tal que es disposés a extremunciar el seu senyor. I aquest hi va acudir, amb tot el cerimonial acostumat, acòlit amb campaneta i personalitats d'alta estirp acompanyant el Santíssim, perquè el moribund s'ho valia. I, entre els acompanyants del sacerdot, el familiar de la Inquisició Lluís de Nicolau, potser per garantir que tot el ritual s'acomplís dins de la més estricta ortodòxia. O potser no.

Quan mossèn Sorribes, després d'ungir-li mans i peus, va traure l'hòstia consagrada i va mirar d'introduir-la en la boca del malalt, però, Jacob es va imposar definitivament a Carles: total, anava a morir irremissiblement, la seva estimada Raquel feia temps que l'esperava al Cel dels Justos, el seu fill havia recuperat la vida plena allà en l'Holanda llunyana, i doncs ja no tenia per què mantenir l'engany ni fer més com que creia en aquella comèdia. De manera que va serrar les dents, amb la poca força que li quedava, rebutjant així per primera vegada en tota la seva vida el que s'havia vist obligar a acomplir fins llavors, blasfemament. Mossèn Sorribes, que no entenia per què el pietós mercader Carles d'Aixemús rebutjava unir-se a Jesucrist, va mirar d'introduir la prima oblea per qualsevol escletxa, però tot va ser en va. I, quan el capellà es va apartar, decebut, encara va haver d'escoltar que aquest pronunciava una frase inintel•ligible, Déu sabria en quin idioma estrany:

– Shemà Israel, Adonai Elohéinu, Adonai Ejad.

Mossèn Sorribes havia entès la paraula Israel, i encara. Però potser només això hauria estat suficient per a desfermar la tempesta, si Lluís de Nicolau, Baruc ben Eleazar només per als iniciats, no l'hagués desviada amb un lleuger comentari:

– Delira, mossèn, no veu que delira? Ja ho heu vist, rebutja la comunió i pronuncia paraules inintel•ligibles. És evident que el nostre amic, el senyor Carles d'Aixemús que a vós i a mi ens consta com un gran benefactor de l'església, enmig del seu deliri ha perdut del tot l'enteniment. Però Déu, en la seva infinita misericòrdia, l'acollirà al seu si i sabrà perdonar-li aquesta darrera relliscada.

Baruc ben Eleazar s'havia abrogat ell mateix aquell estrany paper de defensor de les restes del poble escollit que subsistia a Sepharad, en aquells temps de maltempsada. Ell havia estat l'autor dels escrits que havien rebut separadament Abraham i Rebeca, i que havien permès a tots dos aplegar-se en matrimoni. I, si com tot semblava indicar, els joves havien decidit escapar a la llibertat d'Amsterdam, qui era ell per a oposar-s'hi? I és que Baruc ho tenia clar, el millor punt per a controlar els moviments de l'enemic i mirar de desactivar-lo era justament el lloc de comandament que aquest mateix enemic mantenia contra ells. I qui anava a sospitar justament d'un Lluís de Nicolau, familiar del Sant Ofici, que havia sabut falsificar totes les certificacions de puresa de sang que es podien comprar i vendre, i que havien inventat aquells estúpids goyim?

De manera que Jacob ben David va poder cloure els ulls en pau, i el seu cos no va ser arrossegat fins a la foguera a la qual hagués anat a parar si aquells pietosos cristians n'arriben a sospitar ni una petita part de la veritat. I així va morir el darrer jueu de Reus. O no?

Castelló de la Plana, juliol de 2022.

Antoni Royo Pérez va néixer a Castelló de la Plana el 8 d’octubre del 1954. Llicenciat en Història per la Universitat de València, ha estat el delegat a Castelló d’Acció Cultural del País Valencià, càrrec des del qual s’ha lliurat al treball per la llengua, la cultura i la identitat nacional al conjunt de les comarques castellonenques. Cal destacar el seu treball per a la recepció i consolidació de la TV3 i els altres canals de la Corporació Catalana en aquesta mateixa zona.

Jordi Querol és el pseudònim que ha utilitzat sempre Toni Royo per a signar la seva producció literària, en la qual destaquen novel•les com ara Abans moros que catalans o Quan bufa el Ponent, però també unes altres de temàtica d’història valenciana i romanesa, de ciència ficció i altres de política ficció. Ha publicat a més una biografia del líder maulet Joan Baptista Basset. Militant de la catalanitat , l’autor és un enamorat de Reus, de la seva gent, identitat i capacitat de superació i iniciativa. En aquest breu relat, ens presenta una ciutat del segle XVII, immersa en una cruïlla cultural i religiosa, per la qual es debat una part de la nostra historia col•lectiva. Tot amarat per un ambient festiu tan nostre com és el de la Festa Major de Sant Pere.






 
Participació
Director: Marià Arbonès
Cap de redacció: Marc Busquets
Departament de Tecnologia: Josep Gallofré / Adrià Martínez

Raval de Santa Anna, 2, tercer pis | 43201- Reus | Telèfon 977 300783 | info@reusdigital.cat
Segueix-nos a:
Cerca a ReusDigital: