1 de 10
OCI

Quatre propostes culturals per al temps de lleure del cap de setmana

Totes musicals, en aquesta ocasió

Ray Manzarek, dels Doors, artífex d'algunes de les cançons del disc «LA Woman» que us recomanem | Twitter
per Reusdigital.cat, Reus, Catalunya | 19 d'agost de 2022 a les 08:00 |
Arriba un altre cap de setmana i, amb aquest, tornen les recomanacions culturals de l'equip de redacció de Reusdigital.cat

En aquesta secció, doncs, hi trobareu música, sèries, cinema, llibres, viatges, exposicions... per tal que gaudiu del temps lliure. 

Comencem?

Marc Busquets recomana el disc "LA Woman", dels Doors



L'últim treball d'estudi de The Doors abans de la mort de Jim Morrison (al juliol va fer ja 51 anys) va ser l'esplèndid LA Woman. De fet, es va publicar l'abril de 1971, tan sols tres mesos abans de la defunció del líder del conjunt.

Al biopic del quartet dirigit per Oliver Stone el 1991, en una escena s'hi poden veure els músics i Val Kilmer, l'intèrpret de l'anomenat Déu del rock, assenyala que "el disc no està gens malament si tenim en compte que quan el vam gravar érem quatre tios que ni ens parlàvem". Poc temps després, el també poeta va fugir a França (en part pels seus problemes amb la justícia nord-americana) i es va morir a la banyera de la casa on es va refugiar a París, segons la llegenda. 

A nivell musical, LA Woman és l'evolució natural de Morrison hotel, disc anterior (1970) en què el quartet havia abraçat el rock i el blues. LA Woman és possiblement el treball discogràfic de The Doors més ben treballat quant a la producció, és conceptual i abraça noves textures i sonoritats. I és aquest un fet curiós, si es té en compte que tot plegat es va gestar en un ambient enrarit que va provocar la sortida de qui havia estat el productor dels discos de la banda: Paul A. Rotchild. Tot i això, sense els mitjans de temps enrere i amb l'enginyer de so Bruce Botnick, The Doors es va implicar per fer de LA Woman un àlbum honest, intens i d'ànima blues. 

I és que sovint s'ha tendit a vincular els Doors amb la psicodèlia dels 60, però el curiós del cas és que per a molts són una banda de blues que va haver d'interrompre la seva trajectòria precisament quan havia assolit la seva maduresa. La prova en són composicions com Love her madly, Been down so long, la meravellosa Hyacinth House (de Morrison i Ray Manzarek) o els dos grans temes del disc: l'homònim LA Woman i Riders on the storm
 
 

Estel Romeu recomana "The Prettiest Curse", de Hinds (2020)



La maledicció més bonica. Parlant d'històries d'amor poc bucòliques i estires i arronses, les Hinds van titular així el seu darrer àlbum, publicat el 2020. Amb 10 cançons d'indie-garage, el grup de Madrid va consolidar-se amb un tercer àlbum que, seguint la línia d'I don't run (2016), és ple de cançons curtes i addictives.
 

Lletres en anglès amb fragments en castellà, tornades que flueixen de forma natural i sons que recorden als vuitanta caracteritzen la formació i l'apuntalen amb aquest tercer LP. Transmetent espontaneïtat i rebel·lia, The Prettiest Curse està format per 10 cançons que sumen poc més de mitja hora i que passen de començar l'àlbum amb força a Good Bad Times a tancar-lo amb This moment forever, una balada lenta estil anys 80 (amb solo de guitarra inclòs).
 
Pel que fa a Good Bad Times, a banda de ser la primera mossegada de l'àlbum, és també un dels senzills i, a hores d'ara, la cançó més escoltada del grup acumulant gairebé quatre milions i mig de reproduccions. Amb una declaració d'intencions, Hinds comença l'LP amb una cançó enèrgica que parla de quan en una relació, les dues persones es troben en punts molt diferents i viuen l'amor de maneres oposades.
 

Altres temes que cal destacar són Just like kids (Miau), què és una burla a totes les crítiques que han rebut per part de haters sobre qüestions com l'accent a l'hora de cantar en anglès; o també Waiting for you, que, com el típic senzill de banda consolidada, té una tornada enganxosa que canta als amors que no funcionen, malgrat els esforços. I, amb aquesta recomanació, espero que tingueu un bon cap de setmana i que gaudiu d'un nou descobriment musical!

Joel Medina recomana "Ain't no sunshine", de Bill Withers



La que us proposo aquesta setmana és una cançó subtil, delicada, fina, exquisida. De la mà i la veu de l’estatunidenc Bill Withers, Ain’t No Sunshine neix quan l’artista té poc més de 30 anys, i ho fa a partir d’una errada, ja que el títol conté una doble negació, quelcom incorrecte en anglès, tot i que sovint s’utilitza de forma col·loquial.

Sigui com sigui, Ain’t No Sunshine és una de les imperdibles de la història del soul. Inclosa en l’àlbum debut de l’artista, Just As I Am, va ser la cançó que va impulsar la curta carrera de Bill Withers, de poc més d’una dècada. Un tema de només dos minuts, però que s’impregna. Que va veure la llum el 1971, però que portava gestant-se gairebé 10 anys abans, amb la pel·lícula Days of Wine and Roses (1962), que va cridar l’atenció de Withers. Un film que retrata la vida de dos enamorats comuns fins que l’alcohol es creua en la seva vida.

De fet, tot i que aquest pot semblar només un tema d’amor, el rerefons de la cançó també gira al voltant del fet de trobar a faltar allò que només té conseqüències negatives. En un principi, va ser pensada com una cara B d’una altra cançó, Harlem. No obstant això, els DJ van començar a apostar per Ain’t No Sunshine com a single i, d’aquesta manera, el públic la va acollir amb els braços oberts i l’èxit va ser gegant des del principi.

Crida particularment l’atenció que, en el tercer vers, Withers repeteix fins a 26 vegades la frase “I know”, sense parar. Aquesta no era la intenció inicial de l’artista, però resulta que al mateix estudi on estava gravant hi havia Graham Nash, Stephen Stills, Booker T. i els M.G.’s, excepte Steve Cropper. Tots van coincidir que el vers s’havia de deixar així, tal com estava.

Va ser el primer gran hit de l’afroamericà. Després de passar-se nou anys a la Marina de Guerra dels Estats Units, va tornar l’any 1965 i es va traslladar a Los Angeles el 1967 per intentar obrir-se pas en el món de la música. Entre altres feines, va començar a treballar a una fàbrica de peces d’avions. Concretament, s’hi manufacturaven lavabos. Mentre hi treballava, va comprar-se una guitarra i va gravar una demostració del tema, que va ser la que va provocar que, l’any 70, Clarence Avant, conegut com The Black Godfather, es fixés en Withers amb l’objectiu de signar-lo per a la seva discogràfica, Sussex Records.

Quan el single va aconseguir la certificació d’or, la companyia li va comprar un lavabo daurat. En un principi, Withers no volia deixar el seu treball a la fàbrica, però finalment va haver de fer-ho. Ain’t No Sunshine aviat va arribar al número 3 de la Billboard Hot 100. L’any 1972, va guanyar un Grammy a la millor cançó de R&B. A més, ocupa la posició 285 a la llista de les 500 millors cançons de tots els temps de la revista Rolling Stone i ha estat versionada per artistes com Michael Jackson, Nancy Sinatra i Paul McCartney.

Sens dubte, Ain’t No Sunshine és una icona del rhythm and blues.
 
 

Marià Arbonès recorda el grup Alphaville, el madrileny



Aquest cap de setmana inauguro, en l'apartat de recomanacions, un breu cicle dedicat a recordar grups musicals i músics que van actuar en concerts organitzats per Ràdio Músic Club i Punt 6 Ràdio durant el funcionament d'aquests dos projectes (1982-2013), que en van ser uns quants. En trio cinc: Alphaville, Kortatu, Ja t'ho diré, Jarabe de Palo i Wim Mertens. D'aquesta forma, contribueixo a la celebració del 40è aniversari d'aquesta experiència radiofònica que actualment representa LANOVA Ràdio.

A mitjans dels anys vuitanta, en un dels primers concerts muntats per Ràdio Músic Club, el grup Alphaville va actuar a la Palma de Reus. Em refereixo al grup madrileny, no a l'alemany de la cançó Forever Young. L'estreta relació, en aquella època, de la ràdio amb el segell discogràfic DRO ―on va gravar Alphaville― i amb el seu representant al nostre territori, Antoni Sánchez Berna, va ajudar molt a fer realitat aquest concert. Sánchez Berna també va ser un dels conductors del memorable programa Popola, amb Lourdes Sabaté i Robert Amill.

Eren temps de la "movida" madrilenya i Alphaville era un dels pocs grups de culte que la va representar. Ells es van voler apartar del que es feia habitualment aleshores i van optar per oferir un pop electrònic elegant, però obscur i fred, a més d'unes lletres enigmàtiques amb referències literàries. Tot plegat, molt influït per la forta personalitat de qui n'estava al capdavant, José Luis Fernández Abel (veu i guitarra), seguidor de la filosofia de Nietzsche.

Alphaville es va crear l'any 1981 quan es va refer un projecte anterior anomenat Alquimia. El 1982, el grup gravaria el seu primer disc, un EP anomenat Paisajes nocturnos, després que Servando Carballar, directiu de DRO ―i membre d'Aviador Dro― els veiés en un concert. Aquell mateix any publicarien un disc amb quatre cançons titulat Palacio de invierno, i l'any 1983 editarien, per fi, el seu primer àlbum, De máscaras y enigmas, en què destaca la cançó La escalera. L'any següent arribaria el disc El desprecio, que inclou la cançó De máscaras y enigmas, titulada com l'àlbum publicat anteriorment, una de les seves cançons més conegudes.

El grup es va separar el 1986 i els seus membres se'n van anar a altres projectes musicals. Malauradament, les seves cançons no eren per a tots els públics. Tanmateix, l'any 1994 alguns es van reunir per gravar el disc Catástrofes del corazón i van oferir algunes actuacions. Tot i això, el grup ja no es tornaria a reagrupar formalment.

Bon cap de setmana!
 
Participació
Director: Marià Arbonès
Cap de redacció: Marc Busquets
Departament de Tecnologia: Josep Gallofré / Adrià Martínez

Raval de Santa Anna, 2, tercer pis | 43201- Reus | Telèfon 977 300783 | info@reusdigital.cat
Segueix-nos a:
Cerca a ReusDigital: