CULTURA

Quatre recomanacions culturals per gaudir el primer cap de setmana d'agost

Dos llibres, una sèrie curta i l'àlbum d'un artista portuguès són les propostes del Reusdigital.cat

per Reusdigital.cat, Reus, Catalunya | 5 d'agost de 2022 a les 07:00 |
Marià Arbonès recomana la música del portuguès Rodrigo Leão | Cedida

Estel Romeu recomana "The Sinner" (2017)



Un assassinat a plena llum del dia sense motiu aparent és el fil conductor de la primera temporada de The Sinner. Vuit capítols segueixen la història de la Cora Tanetti, l’autora del crim, que no sap per què l’ha comès ni quin motiu l’ha empès a assassinar un desconegut. Un thriller que, durant tota la temporada, no busca qui és l’assassí, sinó perquè ho és. 

L’inspector Ambrose és l’encarregat d’investigar el cas i, a poc a poc, va desgranant les peces que han portat la Cora fins a aquell punt. Històries familiars i secrets gairebé oblidats van portant l’inspector i la protagonista fins al nucli del crim. Tot i que la sinopsi pugui semblar la de qualsevol altre thriller, The Sinner té un ritme ajustat a la investigació, ni massa lent ni massa precipitat, i deixa que l’espectador segueixi el desenvolupament de la investigació de manera addictiva. 

A través de flashbacks i records borrosos que es barregen amb el present i la investigació, es van descobrint els motius del crim. A més, un punt a favor de The Sinner és que el cas es concentra a la primera temporada i té un inici i un final en aquesta. Encara que la sèrie completa compti amb quatre temporades, cadascuna és un cas concret i la investigació té un final tancat al capítol vuitè. 

D’aquesta manera, The Sinner és una sèrie prou curta que permet que l’espectador s’hi enganxi sense haver d’estar “hipotecat” moltes temporades. Disponible a Netflix, és una de les propostes per veure durant aquest cap de setmana o els dies següents. De moment, us recomano la primera temporada i, si us convenç, us deixo la resta a la vostra elecció!  
 
 

Marc Busquets recomana la novel·la "Soy un gato", de Natsume Sōseki



Ja fa uns dies que he pogut començar el llibre que em van portar per Sant Jordi. Es tracta de Soy un gato, una de les històries de referència del nipó Natsume Sōseki (1867-1916). Pel seu finíssim sentit de l'humor, sens dubte pot tractar-se d'una agradable lectura per combatre la canícula d'aquests dies. 

Com el seu títol indica, Soy un gato (també coneguda com Yo, el gato) sorgeix d'una premissa narrativa prou original, ja que qui narra els esdeveniments al lector és un felí que és adoptat per un professor amb ínfules d'intel·lectual. És aquesta una estratègia de la qual va servir-se Sōseki per analitzar amb ironia la societat japonesa de l'època en general i la burgesia Mejii en concret. 

És en el retrat de les situacions i dels personatges (grotescos, sí, però entranyables) on Soy un gato és francament més divertida. Amb tot, el protagonisme absolut el té el mixo sense nom, que a poc a poc es passa d'observador a analista mordaç de la condició humana que l'envolta. 
 

La portada de «Soy un gato», novel·la recomanada per Busquets Foto: Cedida

 


Joel Medina us recomana "Si això és un home", de Primo Levi


Va dir Norman Cousins una vegada que la mort no és la pèrdua més gran de la vida. La pèrdua més gran és el que mor dins de nosaltres mentre vivim. L'existència de Primo Levi la definiren aquestes paraules durant un any i dos mesos. Dic existència perquè no goso dir vida a tot el que es patí a l'Alemanya nazi. No hi hagué vida dins d’aquells camps de concentració. Paratges freds, plens d'odi i submissió.

La de Levi és una història de patiment, penúries i assassinats. Una història d'un infern envoltat de paüra, on l'única via d’escapament per a ell fou agafar un quadern i escriure allò que no pogué callar. Des del 13 de desembre de 1943, quan fou capturat, i fins al 27 de gener de 1945, quan per fi tornà a ser lliure, els seus dies no foren més que Leben mit dem Tod, en català, vida al costat de la mort. Primo Levi, doctor en Química, fou destinat a Monowitz, un dels tres camps de concentració d'Auschwitz.

Després d'uns mesos d'empènyer vagons, carregar bigues o picar pedres, aconseguí entrar a un laboratori químic, on començà a redactar aquestes memòries, fins i tot arriscant-se al fet que uns gargots poguessin costar-li la vida per la qual tant estava lluitant. En aquest quadern escriví sobre l'organització del lager, les seves dinàmiques de poder i els ínfims moments de respir que tingueren els presos.

I aquest quadern, que s’acabà dient Si això és un home, provoca un plaer culpable que és difícilment explicable. Tots els personatges que hi apareixen pateixen, d'una manera o una altra. Com pot ser, llavors, que algú pugui gaudir-lo? La curiositat humana no té límits, el fet de saber com malvivien els presoners o quina era la seva rutina al lager és quelcom que crida poderosament l'atenció. No obstant això, si per alguna cosa aquest llibre és una obra mestra, és per la facilitat narrativa de què disposa Primo Levi.

Com ell, va haver-hi milions de persones als camps de concentració. Per què llegir-lo a ell, doncs? Al final, la seva manera d’explicar és capaç d'atrapar i transmetre. Si bé la lectura pot ser, per a alguns, un moment de treva, no hauria de ser-ho amb aquest llibre entre les mans. És una descripció que arriba a fer mal. Fa molt de mal. Treballs forçats, cambres de gas, malalties, furts entre presoners… successos esquinçadors pàgina rere pàgina, que introdueixen el lector completament en un context de supervivència quotidiana. Un ambient on el futur més llunyà en el qual es pensà fou el de l’endemà al matí. I el que potser és l'aspecte troncal del llibre és que fa reflexionar. Provoca empatia, molta empatia.

Què hauria fet cadascun de nosaltres si hagués estat en les seves sabates? Bé, en el cas que es pogués dir sabates a allò que cobrí els seus peus. La sobrietat del relat contrasta amb l'horror dels fets narrats. No hi ha sortides de to, ni victimisme. Levi crida sense necessitat d'utilitzar la veu. La raó és un dels pilars de la seva personalitat, que pot arribar a desconcertar el lector, ja que entre algun dels successos que s’expliquen podria semblar senzill perdre els papers, o directament el seny. El llenguatge que empra és sempre clar, directe i concís, sense floritures. En qualsevol cas, és evident que la tragèdia va envoltar Primo Levi i que ell va saber detallar-la com pocs.

Per això, crec que Si això és un home hauria de ser lectura obligatòria per a qualsevol persona amb un mínim interès en la història i en el comportament humà en situacions límit. Recomano especialment la versió amb l'apèndix que el mateix Levi va escriure l’any 1976, on respon a les preguntes més repetides dels seus lectors. En aquest «extra», expressa la seva opinió més sincera sobre els perquès del que va haver de viure. És curiós, perquè si bé durant el llibre s'estalvia les seves opinions, aquí les dona a conèixer. Estic segur que els catorze mesos que Primo Levi va passar a Monowitz van ser 14 anys per a ell.

Llegir una cinquena part de les atrocitats que van succeir allà hauria de ser suficient perquè mai més tornessin a passar. Lluitar per la meitat d'un panet no és vida, treballar al fang no és vida, morir per un sí o per un no, no és vida. Si això és un home és la història d'una vida que no va ser vida.

Marià Arbonès us recomana el disc "A estranha beleza da vida", de Rodrigo Leão



Per aquest cap de setmana, us entrego una de les últimes cançons de Rodrigo Leão (Lisboa, 1964): "Friend of a Friend". Hi col·labora la cantant canadenca Michelle Gurevich en la veu i en la lletra. Aquesta cançó obre l'àlbum A estranha beleza da vida (2021), preparat durant la irrupció de la covid-19, al poble d'Avis, a la regió portuguesa d'Alenteixo, sense presses, amb total llibertat i envoltat d'una natura que el va captivar fàcilment. El disc tanca la trilogia Liberdade, que completen Avis 2020 i O método.

Amb la complicitat dels seus habituals companys de producció i arranjaments: Pedro Oliveira, João Eleutério, Pedro Moreira i Carlos Tony Gomes, Rodrigo Leão va elaborar aquest projecte, en què també participa la seva companya, Ana Carolina Costa, en les lletres i els teclats. Hi explora, amb calma, nous sons i hi compon una colla de temes de gran sensibilitat i estètica musical, amb la clara influència de la naturalesa i d'una varietat d'estils.

A estranha beleza da vida és un àlbum optimista, lluminós, amb cançons que ens parlen, en clau gairebé cinematogràfica, de viatges, amors, amistats i nous horitzons. Val a dir que el treball musical de Rodrigo Leão ha estat, des de sempre, molt lligat al món del cinema. El teclista té un estil molt personal que uneix el minimalisme amb el fado, amb una gran capacitat per crear atmosferes màgiques.

D'altra banda, A estranha beleza da vida aplega més coŀlaboracions. Per exemple, Kurt Wagner, de Lambchop, apareix a "Who Ca Resist"; Martirio, a "Veu de sal" ; la cantautora portuguesa Débora Umbelino, "Surma", a "O Ovo do Tempo", i el multiinstrumentista i productor Suso Sáiz, a "A estranha beleza da vida".

El portuguès va començar la seva trajectòria musical el 1982 al grup de rock alternatiu Sétima Legião i el 1985 va fundar, amb altres músics, la prestigiosa banda Madredreus. Als noranta va iniciar la seva carrera en solitari i avui té més de dotze àlbums, múltiples bandes sonores i coŀlaboracions amb artistes de la talla de Beth Gibbons, Neil Hannon, Ryuichi Sakamoto o Ludovico Einaudi.

Com a curiositat, acabaré recordant que el desembre del 2018 Rodrigo Leão va ser present en el 10è aniversari de Reusdigital.cat. Ara us passo l'enllaç del vídeo de "Friend of a Friend", un vídeo enregistrat a les ciutats de Copenhague i Lisboa.
 
 
Participació
Director: Marià Arbonès
Cap de redacció: Marc Busquets
Departament de Tecnologia: Josep Gallofré / Adrià Martínez

Raval de Santa Anna, 2, tercer pis | 43201- Reus | Telèfon 977 300783 | info@reusdigital.cat
Segueix-nos a:
Cerca a ReusDigital: