OPINIÓ

Els ideals ben desats, no fos que es gastessin

per Joan Bermúdez i Prieto, Reus, Catalunya | 22 de juny de 2022 a les 13:36 |
Qualsevol moviment que sorgeixi de la societat ha de tenir un eix vertebrador amb la consistència necessària per poder desenvolupar-se i evolucionar. Aquest element se li anomena principis o ideologia i és el conjunt d'idees fonamentals que caracteritza el pensament d'una col·lectivitat, d'un moviment cultural, religiós o polític. La base, l'eix vertebrador, doncs, de qualsevol partit polític, hem d'acceptar que és la ideologia i, a través i a conseqüència d'aquesta, s'estableixen els seus objectius i es desenvolupa la seva activitat.

Què succeeix quan els partits polítics agafen la seva ideologia, l'element que els va fer néixer, créixer i arribar a tenir un cert posicionament i ascendent envers la societat i la utilitzen com un reclam, com si fos un eslògan comercial que els permet un millor accés a la ciutadania, apel·lant a aquestes idees, a la vegada que l'objectiu real s'allunya dels seus orígens i, fins i tot, de les seves prèdiques? Transmeten un missatge contrari als objectius que pretenen assolir.

La política està cada vegada més sovintejada de proves d'aquest canvi d'actitud. Tan sols cal donar un cop d'ull als missatges i les actuacions per veure l'evolució dels partits polítics. De fet, tots i cadascun dels que componen el nostre parlament fan mans i mànigues per enviar un missatge que estigui, segons els seus criteris, d'acord amb allò que vol sentir el futur votant, amb l'objectiu únic de captar vots, tot i que a vegades el subconscient del polític el traeix i surten a la llum certs posicionaments, que plasmen la seva tendència.

A vegades es produeixen en forma d'estirabots, com ens té acostumats en Gabriel Rufián, sempre que es tracta quelcom relacionat amb el president Puigdemont i el seu entorn, criticant els viatges a Waterloo de Jaume Asens, quan recentment el seu partit, ERC, també ha fet una trobada a Suïssa amb la seva secretaria general Marta Rovira, fet que ara defensa amb contundència. O titllant al president de "tarat", pels actes d'octubre del 2017, quan ell formava part del partit que va donar (suposem) suport a tots els fets. Clar que, tant en un cas com en l'altre, després es contradiu amb tota naturalitat. Podríem pensar que tan sols es deu a una certa incontinència verbal o potser és una incomoditat amb el partit que milita. Caldria una reflexió, perquè és difícil justificar-ho tot, en un polític que és el portaveu d'ERC a Madrid. No s'ho pot permetre.

Clar, també es pot fer una segona lectura d'aquesta posició i és una intencionalitat i premeditació en les seves actuacions. Si fos així, caldria preguntar-se si és una estratègia de partit en vers el seu contrincant directe com es veuen ERC i JxCat, fent aprofundir més en la imatge d'un partit cada vegada més preocupat per governar una comunitat autonòmica i quedar bé amb tothom, que defensar la independència de Catalunya, fet que cada vegada més queda en evidència, que aquesta representa un ideari, en lloc d'un objectiu.

Certament, el govern de Catalunya està compost per dos grups polítics i ambdós tenen responsabilitats de govern, tot i que si analitzem les posicions en vers al govern central, és clarament la política pactista d'ERC la que marca la pauta de les actuacions. Des del primer moment va quedar tot condicionat i així es va reflectir en els pactes de govern, a la taula de diàleg (tan sols amb representants d'ERC), a què li donarien un temps (2 anys) per veure els seus resultats. A hores d'ara tan sols s'han produït els indults, si realment es pot dir que és conseqüència d'aquesta taula i no de les pressions dels tribunals de la UE, com s'ha posat de manifest. Per cert, indults, avui novament en mans del Tribunal Suprem per veure si els poden anul·lar. Ni tan sols les euroordres i la reforma de la rebel·lió i sedició, com demana el ponent del Consell d'Europa, Boris Cilevics, no han estat ni plantejades, ni negociades perquè la taula, segons Pedro Sánchez, ja no cal.

Els fets li donen la raó. Les negociacions d'ERC al Congrés dels Diputats, donant suport a quasi tot el que ha proposat el PSOE, no ha portat, gairebé res a Catalunya. Certament, paraules boniques i novament piulades del Sr. Rufián, però sense cap efecte pràctic, amb la sensació que queda d'engany quan s'aproven lleis com la de l'audiovisual, per exemple. Això si, ara s'han posat valents i han vist una oportunitat per millorar les negociacions. Donat que les eleccions d'Andalusia han estat un resultat dolent pel PSOE, ERC diu que "encarirà" el preu del seu suport a Sánchez. Algú em pot explicar aquest acudit? Com es pot encarir res, si fins ara quasi s'ha fet tot de franc.

Ho justifiquen dient que Sánchez està dèbil després d'aquests resultats. De fet, ho hauria estat i ho estaria ja fa temps si el suport quasi incondicional d'ERC no hagués estat així. No cal cap resultat negatiu d'unes eleccions a Andalusia per establir una política de reclamació d'inversions i de compliment de compromisos amb Catalunya. La realitat és tossuda i sempre s'acaba imposant. Voler enlairar l'estendard de la independència, a la vegada que es porta la carpeta de l'autonomisme, reclamar que no es compleixen els compromisos d'inversions i donar suport amb qualsevol compensació minsa. Cridar com si es volguessin menjar el món, a la vegada que baixen la veu quan tenen davant al seu interlocutor, no pot més que portar a una situació de subordinació, amb tot el que això comporta. No es pot dir que es vol la independència, aplicar autonomisme i, d'amagat, voler reeditar la política del peix al cove sense ni tan sols saber-ho fer.


Joan Bermúdez i Prieto
Advocat i Politòleg
Participació
Director: Marià Arbonès
Cap de redacció: Marc Busquets
Departament de Tecnologia: Josep Gallofré / Adrià Martínez

Raval de Santa Anna, 2, tercer pis | 43201- Reus | Telèfon 977 300783 | info@reusdigital.cat
Segueix-nos a:
Cerca a ReusDigital: