OPINIÓ

I passi el que passi com si mai passés res

per Joan Bermúdez i Prieto, Reus, Catalunya | 24 de maig de 2022 a les 10:56 |
Si atenem a la progressió de la societat en el seu posicionament en vers la política i l'actitud d'una part important de la ciutadania, caldria afirmar que amb relació a certs temes, passi el que passi, mai passa res. Les coses, els fets, les conseqüències s'assumeixen o s'accepten amb una normalitat que fa esfereir.

Que s'ataqui la llengua catalana, pel sol fet que és això, la llengua de Catalunya, doncs és normal. Que els jutges actuin en funció de criteris personals a l'hora de dictar les seves autoritzacions per intervenir comunicacions a independentistes catalans, és normal. Que el govern central, en lloc de fer front a un escàndol internacional, utilitzi la tècnica "i a mi també" per fugir d'estudi, és normal. Que el rei emèrit, després de ser reconeguts els seus fraus fiscals, tot i que amb immunitat, es permeti fer una passejada turística i pregunti "explicacions de què?", sembla que també és normal.

La capacitat de sorpresa que té la ciutadania per encaixar els fets més imprevisibles, les actuacions més reprovables i les decisions menys assenyades s'ha exhaurit. Sembla que s'ha d'acceptar com un fet normal que el jutge Lucas del Tribunal Suprem hagi ordenat, com va reconèixer l'exdirectora del CNI, unes escoltes a divuit dirigents polítics, activistes socials i, fins i tot, advocats amb l'argument de "de tallar un nou intent d'atemptar contra la unitat nacional", com també, la imposició, pel que sembla, d'un bé superior que permet alterar l'esperit i fins i tot la lletra de lleis. Reconec que no ho he vist mai en la nostra legislació, que la "la unitat territorial" superi la categoria de la Constitució.

Així ho ha vist, a banda de la major part dels dirigents polítics d'àmbit estatal i el mateix govern espanyol, al Defensor del Pueblo Angel Gabilondo, quan conclou en la seva investigació sobre les intervencions, que són totalment ajustades a dret i ha acceptat com un fet normal la intromissió a la intimitat de les persones en defensa d'un bé major. L'any 2012, per aquest mateix motiu, Baltasar Garzón, que aleshores era jutge de l'Audiència Nacional, va ser inhabilitat per exercir durant onze anys. És clar que la diferència és que Garzón va autoritzar escoltes a presos de la trama Gürtel, vinculat al PP, mentre que aquestes autoritzacions han estat a persones vinculades a l'independentisme català, així que és normal.

També s'accepta com un fet normal que sigui convocada d'urgència una roda de premsa per part del ministre portaveu del govern espanyol, en un dia festiu, per explicar amb tots els detalls de què varen ser capaços i que els telèfons del president Pedro Sánchez i de la ministra Margarita Robles havien estat intervinguts, encara que això comportés un ridícul en l'àmbit internacional, actuant contràriament a altres governs que ho han fet amb discreció.

L'objectiu és clar: desviar l'atenció del Catalangate i les més de 60 persones afectades i evitar haver de donar explicacions del que podria ser un descontrol per part del govern central i haver d'assumir responsabilitats, fet poc habitual entre els nostres polítics, encara que aquestes declaracions posin en evidència la seguretat de la mateixa presidència del govern i la capacitat del CNI per vigilar les seves comunicacions. I no passa res que a les portades del Washington Post parlin del decalatge que això representa per la democràcia o les declaracions de Tron Deibert, director de Citizen Lab, dient que aquest escàndol "ha catapultat Espanya a una crisi democràtica i de seguretat nacional". El senyor Rufián ja ens diu que algun dia, pot ser l'any 2025, ho sabrem i segueix sense passar res.

Sembla que s'ha d'assumir com un fet normal que el TSJC accepti que un sol pare es pugui personar per demanar l'execució de la sentència del 25% de castellà a les aules, quan la seva implantació afecta més d'un milió i mig d'alumnes. Sentència que no incorpora en el seu raonament cap criteri jurídic i, en tot cas, fa fila de l'ús d'uns hipotètics coneixements docents que no són, o no han de ser, arguments jurídics per una sentència d'implantació de percentatges en l'ensenyament. És clar que, malauradament, també és normal que els nostres polítics no es posin mai d'acord en quasi res i en aquest cas tampoc per establir normes i procediments que salvaguardin la immersió. Mentre els partits polítics catalans segueixen "marejant la perdiu", intentant cadascun fent veure que tots defensen el català per igual, incorporar criteris partidistes, mentre la llengua es va esmicolant i perdent el seu ús.

Es perden drets, es vulneren llibertats, es judicialitzen cada vegada més aspectes de la vida. Es genera una sensació tangible d'inseguretat, a la vegada que en altres àmbits ho és d'impunitat. Cedir en el 25% del castellà ara pot comportar que demà, amb tota normalitat, es demani el 50 o el 75%. Acceptar que la intromissió a les vides d'unes persones, amb l'amplitud que ho permet els nous mitjans, ens pot portar a creure que en funció del criteri polític/jurídics aplicable en un moment concret, tots podem ser intervinguts. Però clar, tot és normal, o així ens ho volen fer veure, perquè ja ho sabem: "tots som iguals davant la llei", encara que uns ho són més que d'altres.

Joan Bermúdez i Prieto
Advocat i Politòleg  
Participació
Director: Marià Arbonès
Cap de redacció: Marc Busquets
Departament de Tecnologia: Josep Gallofré / Adrià Martínez

Raval de Santa Anna, 2, tercer pis | 43201- Reus | Telèfon 977 300783 | info@reusdigital.cat
Segueix-nos a:
Cerca a ReusDigital: