entrevista

Els Pets: «Som joglars del segle XXI; i avui, més que mai, fem falta»

El grup de Constantí ha començat la gira de '1963', un treball que intenta fugir del pessimisme i la por. No amaguen la seva inquietud per la llengua i opinen del moment del país: "Ens vam despertar, vam perdre una batalla i ara estem en plena ressaca"

Falin Cáceres, Lluís Gavaldà i Joan Reig, Els Pets, aquest dimarts a Barcelona | Adrià Costa
per Ferran Casas, 22 de maig de 2022 a les 10:31 |
Fa anys que Els Pets s'han entregat al pop, a un estil seixanter i anglès clàssic. Ho era en la música, fins i tot en com vestien i ara també en el disseny Mod del seu darrer disc, 1963, que ja és el que en fa tretze de la seva discografia. Des del 1985, Lluís Gavaldà, Joan Reig i Falin Cáceres fan música junts i els ha anat bé. Molt bé. Des d'aquell boom del rock català que va omplir el Sant Jordi, han anat saltant de generació en generació i molts seguidors del principi els són encara fidels. S'autoadministren optimisme -encara que a 1963 hi ha la dosi de cançons malenconioses- i també certa humilitat malgrat que omplen on van i, sense anar més lluny, l'any passat ja els van donar la Creu de Sant Jordi. 

Viuen d'això i, per sort, no tenen intenció de deixar-ho. Els anys d'ofici i les vivències -tots tres en faran 60 l'any que ve i d'aquí el nom del disc- els donen perspectiva. Per parlar de música i d'ells, sí, però també de la llengua i la cultura catalana, del moment del país i del tros de terra que els explica, Constantí, al Camp de Tarragona. Aquest divendres van omplir el Teatre Fortuny de Reus amb el seu estil universal i imaginari local. 1963 no és pas el primer disc de maduresa, que d'aquests ja en tenen molts. És un disc que la crítica ha acollit com a rodó, un pèl sorneguer i que, després del que hem passat, ve molt de gust. 

- Els vostres fans són afortunats perquè, malgrat que fa anys que viuen amb una certa por, Els Pets no s'acaben i tenen corda. Fins quan?

- Joan Reig: Corda cada vegada menys per una qüestió biològica, però ja fa anys que ens aguantem els pets i això encara durarà. No ens ho hauríem pensat mai que gairebé a 60 anys encara viuríem de la nostra passió, la música, quan tot va començar com un joc. És el nostre ofici i no sabríem fer una altra cosa.

- Lluís Gavaldà: Ens fa gràcia que diguis això perquè en aquest darrer disc hi ha certa voluntat de fugir d'aquesta mena de dictadura de la por que ara hi ha en tots els àmbits de la vida amb notícies tràgiques que són una coartada per tenir-nos atemorits, fer-nos creure i renunciar a determinats anhels de país i personals. La nostra feina al final és distreure a la gent, si pot ser amb cert compromís i missatge. Però no deixem de ser joglars del segle XXI. I avui, més que mai, fem falta.

Joan Reig: "La música és el nostre ofici i no sabríem fer una altra cosa. No sé si em voldrien en alguna fàbrica o oficina a mi!"

- El secret són les intermitències, les parades llargues entre gira i disc i fer altres coses mentrestant?

- Falin Cáceres: L'amistat hi fa molt en això nostre. Ens coneixem tant que ens ho aguantem gairebé tot. Ara no estem cada dia junts com quan teníem 20 o 22 anys i, per tant, és més fàcil fer-ho perdurar. Ens ajuntem quan hem de fer disc o una gira. Les intermitències fa que ens agradi molt retrobar-nos per tornar-nos-hi a posar.

- J.R.: Al final amb la música ens hi guanyem la vida. No sé què faria jo, sinó. No sé si em voldrien en alguna fàbrica o oficina a mi!

- L.G.: De feina crec que en trobaries, però tan bonica com aquesta que tenim ara crec que no.
 

Falin Cáceres, Lluís Gavaldà i Joan Reig estan de gira amb '1963'. Foto: Adrià Costa


- Fa la sensació que ara es gira menys, que costa més veure-us a les festes majors i és més fàcil als teatres. Hi ha més dosificació?

- J.R.: Ha canviat al mercat per nosaltres. Els grups dels circuits de les festes majors ara són altres. Nosaltres ho fèiem fa 20 anys. Ens sentim més còmodes en altres escenaris, on la gent estigui més calmada, vingui expressament a escoltar-te…

- L.G.: Tocar a les tres de la matinada i tornar a les sis és una cosa que ja l'hem feta i costa bastant. El concert de festa major diguem-ne que té una certa trampa. Toques davant de molta gent, però molts venen allà perquè és festa major i t'han programat, no perquè et vinguin a veure a tu. Si vols fer valorar la teva proposta, ha d'haver-hi entrada. La gratuïtat de la cultura té un component injust a vegades. Les coses s'han de fer valdre. Quan paga un ajuntament paga tothom i a vegades això tampoc no és just.

Lluís Gavaldà: "Volem fugir d'aquesta dictadura de la por en tots els àmbits amb notícies tràgiques per atemorir-nos, fer-nos creure i renunciar a anhels"

- J.R.: És cert eh, però ara mateix tenim certa enyorança. No dels horaris, però sí dels concerts en directe, sense mascareta, amb la gent dreta i ballant. Un Mercat de Música Viva i coses així, per exemple. O una festa major de poble a una hora prudencial. No fem concerts com els d'abans quan anàvem als pobles de les Garrigues i aquestes comarques, i hi havia bon ambient. La gratuïtat ha fet molt de mal, ha ajudat el sector quan hi va haver el boom del rock català, però després va fer mal. 

- Als concerts feu sovint referència a la vostra edat. No és una putada per la gent que us ve a veure, que la feu sentir gran?

- J.R.: Venen amb els fills, home!

- L.G.: Potser sí que és una putada, però també una alenada de realitat una mica necessària en una societat on ara mateix sembla que només puguis existir si ets jove. Hi ha molta gent que no som això, que ens fa mandra l'eterna joventut, i també tenim dret a fer música, a reivindicar-nos.

- F.C.: Jove, guapo, alt, modern i sempre a l'última.  


- Com tots els grups veterans, Els Pets tenen públic intergeneracional, però fan música que agrada als que us seguien fa 20 o 30 anys i encara ara quan ja els ve menys de gust ballar Bon dia o Tarragona m'esborrona. De qui és culpa l'evolució?

-J.R.: És culpa nostra perquè som els que triem les cançons. La culpa sempre és nostra [riuen]. Som curosos de treballar amb gent que sàpiga portar-nos cap a un llenguatge i un estil musical més contemporani dins de la música pop, que ja és la música clàssica del segle XX. Conservant el classicisme, cal que ens portin al 2022.

- L.G.: Al principi, una de les coses que fèiem era limitar les lentes. Ja en tenim una i ja n'hi ha prou, ens dèiem. I als concerts encara més…

Falin Cáceres: "Fas cançons de coses que penses que només hem viscut nosaltres, però després connecta amb la gent, deixa de ser teva i passa a ser d'ells. És fantàstic"

- Vespre és paradigmàtica d'això…

- L.G.: Sí, hi havia la balada, era única. I al final penses, per què ens hem de limitar si tenim més cançons de tempo més reposat i són més bones que les canyeres? Arriba un punt a la vida que ja no prioritzes la canya. Ara mires la cançó en si mateixa i el que ens demana el cos.

- Dels Pantalons curts i els genolls pelats heu passat a les ulleres bifocals d'Ulls com piscines.

- L.G.: No deixa de ser tan diferent eh. Pantalons curts és la primera cançó d'Els Pets adults, en la que ens mirem a nosaltres i parlem de la nostra infantesa…

- F.C.: Sí, i de les coses senzilles que sempre t'han passat, que és una de les coses que més ens agrada, aquesta quotidianitat. Penses que a vegades són coses que només hem viscut o sentit nosaltres, però després veus que connecta amb tota la gent que té la infantesa en un poble. Aquella lletra deixa de ser teva i passa a ser d'ells. I és fantàstic i al que has d'aspirar quan fas cançons. 

- Parlàvem de la pandèmia, de la gent amb mascareta… Hem recuperat certa normalitat. Els hàbits de consum musical han canviat?

- L.G.: En l'inici de gira estem veient que la gent té més ganes que mai de consumir cultura i omplir concerts. Hem fet els quatre primers de la gira amb tot exhaurit, i vam omplir amb un disc que feia un dia que era al mercat. Hi ha moltes ganes d'anar-hi sense tapar-se ni patir o estar pendent del paio de seguretat 

L.G.: "A 1963 hi ha una voluntat buscada de no fer un disc ni dramàtic ni pandèmic ni trist"

- Potser per això hi ha una certa autoexigència d'optimisme i bon rotllo en la majoria de cançons de 1963?

- L.G.: Sí. Hi ha una voluntat buscada de no fer un disc ni dramàtic ni pandèmic ni trist. Sempre hi ha un punt de melangia, que és molt nostre, però hi ha cançons amb un to que feia anys que no fèiem com Atracament a la Caixa o No t'escolto i que és fins i tot impertinent.  


- Ja es pot dir que Els Pets són el grup de pop català en majúscules amb tanta guitarra i tornades enganxoses? És una banda canònica.

- L.G.: [Riu] Això ho ha de dir la gent, seria molt pretensiós per part nostra. Ens sentim uns supervivents, una mena de miracle. Dedicar-se a aquest gènere tan efímer i tants anys… Al final un artista internacional omple el Sant Jordi i és l'hòstia, però nosaltres fem una gira i apleguem 60.000 persones potser, és fort.

- F.C.: I en un mercat que és petit com el nostre, en una llengua que està minoritzada. Hem de tenir en compte també aquests factors. No fem gires sud-americanes, però tenim gent que durant dècades ens va seguint.

F.C.: "Que hi hagi tanta oferta en català és bo i signe de normalitat. Quan vam començar era extraordinari cantar en català. Avui ni t'ho planteges"

- J.R.: Hi ha una oferta musical brutal ["excessiva", puntualitza Gavaldà] en aquest país pel petit que és i hi és en tots els gèneres. Quan vam sortir hi érem els que fèiem rock en català i els cantautors. Que passats tants anys estiguem allà competint amb Oques grasses, Manel i la mare que els va parir a tots, i que m'agraden tant!, és un mèrit. Quan compartim escenari amb ells i ens tracten amb respecte i no com els jaios ens agrada.

- Que hi hagi oferta en català suposo que és bo i fa que qui té qualitat tingui més fàcil arribar on han arribat Els Pets…

- F.C.: Sí, és clar i és un signe de normalitat. Quan vam començar el que era extraordinari era cantar en català. Avui ni t'ho planteges, ni t'ho pregunten com ens passava en els primers anys i es fa amb normalitat o hi ha qui ho barreja llengües. 

- J.R.: La pregunta és si està assegurat. En principi hem de dir que sí, que el català a la música té bona salut. Venim d'una tradició que hem continuat i ara hi ha baules noves a la cadena, però tal com està l'escola i el món de l'audiovisual veurem on anem a parar. 

J.R.: "La pregunta que ens hem de fer és si en aquest context a l'escola o als mitjans el futur de la música en català està assegurat"

- De cançons del grup n'hi ha moltes, unes 170. N'hi ha que envelleixen molt bé com Jo vull ser rei i altres que pateixen més com Pau, que "molesta les cambreres del local", o L'Exèrcit que vindrà, tenint en compte que en política les coses no xuten.

- J.R.: Jo vull ser rei és tota mèrit d'ells encara eh! Això passa a tots els artistes que tenim una carrera llarga. Si agafes cançons del Serrat hi ha versos molt ben lligats, però també molt patriarcals. 

- L.G.: O el Llach amb Cal que neixin flors a cada instant, que és molt naïf. La de l'Exèrcit que vindrà té a veure amb l'onada d’optimisme amb el procés que hi havia, és clar. Però hi ha més coses d'això que dius eh… a Bon Dia parlem d’un "retardat" amb ulls burletes. Avui és clar que no ho diríem. Altres com Vaig calent o Mosquits a l'aixeta també grinyolen ara. És normal que algunes no passin gens bé el temps. Tothom té fotos antigues que ens sorprenen, i amb les cançons ens passa.



- Fa 30 anys cantàveu Jo vull ser rei, que és un himne, o fèieu cançons a preses polítiques com la Núria Cadenes. Ara hi ha menys reivindicació. És perquè ja no cal i les vostres idees estan més esteses o per cansament?

- J:R.: Això és com un pintor que dibuixa un quadre figuratiu. Ho fem de forma més abstracta potser i molts cops la reivindicació és en el decorat de la història que estàs explicant. Una fiblada a la pell parla dels maltractaments, per exemple. De pamflets al principi n'havíem estat, però després ja no. Això era més amb l'ímpetu dels primers discos. Ara veus com el sistema capitalista aprofita per fotre't gols a la mínima que poden i no avancem, però ho diem d'una altra manera.

L.G.: "No cal fer un pamflet arrauxat, es pot fer amb un sentit de l'humor que li dona més lectures i que fa que entri en un públic que potser no se l'escoltaria"

- L.G.: Exacte. Perquè no vens és una cançó d’amor i per mig hi ha la guerra de l'Iraq. Al principi potser ho fas perquè ho veus tot més de blanc o negre, com fèiem amb Terra Billy o No n'hi ha prou amb ser català.  No cal fer un pamflet arrauxat en plan Valtònyc, es pot fer amb un sentit de l'humor que li dona més lectures i que fa que entri en un públic que potser no se l'escoltaria. Però la reivindicació es pot fer de moltes maneres. A Atracament a la Caixa per exemple ja les deixem anar, com deia el Joan.

- La gent té motius per estar emprenyada.   

- L.G.: Sí. I aquest capitalisme salvatge que ens ha perjudicat a tots no el canviarem perquè tenen més quartos i poder que tots nosaltres, però com a mínim els tocarem la pera.  

- A No n'hi ha prou amb ser català, vàreu cantar allò de "no es mullen, no us mouen, no els molestis, no siguis plom, mentre tinguin la botigueta i un bon xec a final de mes". Però s'han mogut i alguns han quedat ben decebuts.

- L.G.: Ostres, te'n recordes, eh. No me'n recordava ni jo de la lletra. 

- J.R.: Sí, i es van despertar aquests, els botiguers. No els del mocador negre al coll. El millor de l'1-O és que hi havia les tietes i les padrines amb el jovent. Ens vam despertar, vam perdre una batalla i ara estem en plena ressaca. Estem en una fase d'enterrar morts i curar ferits i a veure-les venir. Una batalla no es fa l'endemà de l'altra. Ho veig com un procés de dol. Això nostre vol temps. Els que diuen "fem efectiu l'1-O ja" no expliquen pas com. Anem a l'aeroport una altra vegada? Quants dies? Cinc, sis? Fins quan? Què fa la gent amb el seu dia a dia? L'única solució és forçar per votar. 

J.R.: "Els que diuen "fem efectiu l'1-O" no expliquen com. Anem a l'aeroport una altra vegada? Quants dies? Cinc, sis? Què fa la gent amb el seu dia a dia? L'única solució és forçar per votar"

Estem en una zona perillosa perquè ells van fent, la repressió és dura i no s'atura, es recentralitza a la mínima que poden. Amb la llengua ja no en tenen prou amb el 25% a l'escola, que ja volen el 50%. Ara a mi el que més em preocupa ara és això. Jo no seria independentista sense el català. Si Espanya hagués estat plurilingüe i plurinacional, segurament l'independentisme no existiria amb aquesta força. No tindria cap problema de ser espanyol si em pogués presentar al món com a català amb plena normalitat, però no ho volen. 
 

Falin Cáceres, Lluís Gavaldà i Joan Reig durant l'entrevista amb NacióDigital. Foto: Adrià Costa


- F.C.: Segurament, l'estratègia era dolenta i ara hem de mirar enrere, pensar i reivindicar. No hi ha una altra manera. Ni ens podem amagar ni podem repetir errors. 

- L.G.: Sí, tanmateix, això no obsta perquè el que va passar era necessari i que el món ha obert els ulls. Jo era a l'estranger i mai havia vist Catalunya a primera pàgina si no fos per una Copa d'Europa del Barça. Ara no ens fa falta dir Messi, ja som una mica al mapa.  

- Us preocupa la situació de la llengua, especialment entre els més joves.

- L.G.: Quan el nen passa a ser adolescent no té els referents que tenia en la seva llengua. Musicalment, encara n’hi ha alguns, però en l’àmbit dels influencers i l'audiovisual hi ha un buit, a més de les forces centrípetes que van que tot s'encari al castellà.

- Encenalls, a més de fer anar un verb tan bonic com abaltir, aborda un problema recurrent de la Catalunya Nova, l'abandonament dels trossos. Hem passat de Menja avellanes a constatar que potser s'ha tirat la tovallola i va quedant tot erm.

- J.R.: Al llarg de la nostra trajectòria com a grup hem vist també la decadència del camp català. Potser a algunes zones de Lleida la gent s'hi guanya la vida com pot encara, però el Camp de Tarragona ja és molt urbà i industrial i la terra està molt abandonada i amb poca gent dedicant-s'hi. És el paisatge que ens queda i la cançó parla de que els nostres referents, els que ens han fet com som, van caient i hi ha una mica de nostàlgia. La industrialització i el turisme massiu han estat letals per al camp perquè han matat les explotacions familiars perquè el preu no s’aguanta.

J.R.: "El paisatge dels trossos erms és el que ens queda. Els nostres referents, els que ens han fet com som, van caient i hi ha una mica de nostàlgia"

- L.G.: Nosaltres no volem assumir una certa representació de la Catalunya Nova i el Camp de Tarragona malgrat que al principi sí que ho vam fer. El rerefons de moltes cançons nostres és el poble, és Constantí encara. Emmarquem la nostra experiència en el territori on vivim. Com més particular ets, més universal.

- F.C.: Segurament, el que passa al camp català és una política errònia. Tenim problemes d'abastiment i, alhora, camps erms. Ara vindrà una empresa coreana a Mont-Roig i és per alegrar-se'n, però emprenya una mica que hagin de venir de fora per donar-nos feina. Ens hem entregat al capitalisme i no hem volgut la nostra indústria i agricultura i ara els hem d'anar a buscar.
 

Joan Reig, Falin Cáceres i Lluís Gavaldà aquest dimarts al Teatre Lliure. Foto: Adrià Costa


- Una de les aportacions de les vostres lletres és la capacitat d'abordar temes tabú. Als 90, a Vespre el protagonista era un noi que plorava o a S’ha acabat l’homosexualitat, que no tenia tanta visibilitat. A Corvus heu explicat haver estat víctima d'abusos o ara a Jordi Puig com marca una mort quan ets petit.

- L.G.: A Jordi Puig hi expliquem aquell punt de la vida en què per primer cop et cau una plantofada i et fa veure que no som eterns. Als 15 o 16 anys això no toca i la cultura de la mort ens l'ensenyen de forma molt patètica. Quan passa és un trasbals emocional. A la llarga ho pateixes i ets capaç de treure’n un missatge positiu.

-J:R.: Corvus em va ajudar molt. Va ser un procés similar, de tenir una cosa dins i treure-la. M'hi havia posat diverses vegades i no me’n vaig sortir i al final quan els pares i el capellà eren morts em va sortir poder-la escriure. No em vaig identificar com a víctima jo mateix, però aleshores va sortir la denúncia, El Periódico en va parlar i es van lligar caps. Però anar més enllà de la denúncia costa molt, és clar. 

Altres notícies que et poden interessar








 
Participació
Director: Marià Arbonès
Cap de redacció: Marc Busquets
Departament de Tecnologia: Josep Gallofré / Adrià Martínez

Raval de Santa Anna, 2, tercer pis | 43201- Reus | Telèfon 977 300783 | info@reusdigital.cat
Segueix-nos a:
Cerca a ReusDigital: