OPINIÓ

Ambigüitats, eufemismes, confusió i partidisme, els elements de la nostra política

per Joan Bermúdez i Prieto, Reus, Catalunya | 1 de març de 2022 a les 11:55 |
Cada vegada que un polític català del bloc de partits independentistes parla, hi ha una part dels dirigents d'àmbit espanyol que es freguen les mans i, de fet, no n’hi ha per a menys. Vàries són les raons que fan que tinguin aquestes alegries, una d'elles és la manca d'unitat dels partits catalans que posen de manifest, a la primera oportunitat, la voluntat d'una part dels actuals dirigents d'actuar com si tot el procés d'octubre del 2017 no hagués passat i seguíssim amb un govern i unes ambicions del poble, totalment autonomistes. Un altre motiu d’alegries és l'objectiu màxim dels partits d'assolir a totes passades el govern sense voler veure que a hores d'ara cada vegada és menys govern de Catalunya i més corretja de transmissió dels dictats de Madrid.

Veure com JxCat, ERC i la CUP fa cadascun d'ells el seu camí per separat i, a la vegada, intentant fer la traveta als altres o, si més no, entorpint-los aprofitant qualsevol incident, creant-lo o magnificant-lo sense que des del Govern Central es faci res, no ofereix un resultat gaire encoratjador. Escoltar el discurs del president Aragonès amb motiu del primer aniversari de les eleccions, que no del govern, en què fa mans i mànigues per no parlar de l'1-O menystenint els darrers presidents de la Generalitat, saltant-se, quan els anomena, els presidents Mas, Puigdemont i Torra, s'ha de reconèixer que ho deuen celebrar i pot acabar donant la raó als que deien que no calia fer res amb Catalunya, que ells sols –és a dir nosaltres- ja ho espatllarien.

El president Aragonès ha tornat a insistir en el seu discurs, tot i que ho fa sense convenciment, en la utilitat de la taula de diàleg com una alternativa per resoldre la situació de Catalunya enfront l'estat. Davant la inoperància i la nul·la resposta del govern central la justifica amb afirmacions com el fet que els indults als presos polítics independentistes van ser una conseqüència d'aquestes negociacions, declaracions posteriorment matisades, per no dir desmentides pel mateix executiu a través de la seva portaveu Patrícia Plaja, dient que “va ser la victòria independentista que va obligar a l'estat a moure's i no el resultat de la taula”.

Un discurs amb ambigüitats, eufemismes i certes contradiccions que va servir per posar de nou de manifest l'enfrontament que hi ha entre els membres del govern a través de declaracions posteriors de Jordi Sánchez criticant el seu contingut. Les contradiccions, de fet, són sovintejades, quan fins ara ERC negava qualsevol posicionament que no fos la tan esmentada taula i ara proposa activar tots els mecanismes de pressió a l'estat per desbloquejar la negociació. A més sense definir quins poden ser aquests mecanismes i quina ha de ser la pressió, frase que recorda, per cert, la posició que al seu dia va presentar el president Puigdemont quan ho va definir com una “confrontació intel·ligent” i que va ser titllat per alguns que ara defensen aquesta activació de mecanismes de pressió com una exposició sense contingut.

En aquest escenari no ha d'estranyar, tot i que l'estat espanyol ha estat recentment qualificat per “The Economist” com una democràcia defectuosa a la vegada que la mateixa U.E. el qualifica d'un dels estats que menys compleix les sentències del tribunal europeu, que el president Pedro Sánchez amb aquest escenari intern vulgui donar lliçons als dirigents catalans afirmant, en resposta a una interpel·lació al senat, que “l'independentisme és una teoria política que representa el segle XX o el segle XIX” i ho rebla dient que mai es farà un referèndum perquè divideix, deu voler dir que no tothom vota igual. Sembla que no té en compte que aquesta és precisament una de les virtuts de la democràcia: que tothom pot tenir la seva opinió, que aquestes no són uniformes i que per això es fan els referèndums, per saber què vol la majoria. És clar que sempre és millor no fer-ho, així el dirigent de torn pot creure allò que més li convé. I encara amb tot això, el nostre president diu que la taula de diàleg és la solució.

Vist avui, sembla que la independència se la van creure els polítics estatals, no sé si més que els mateixos dirigents catalans, i ho confirmen totes les actuacions que vàrem tenir des dels "piolins" a les càrregues i empresonaments, fins als milers de processats que encara hi ha avui. La ciutadania també s'ho va creure i encara s'ho creu i ho vol, però les actuacions dels nostres polítics, tant aquí com al Congrés a Madrid, estan donant un missatge contradictori que desmobilitza, frustra i enutja també als que confiaven que, almenys, després de tot el que s'ha patit, els dirigents polítics tindrien una actitud clara, generosa i sobretot d'unitat per un objectiu que sembla queda lluny del que avui demostren. El risc no és que es vagin perdent voluntats, és que aquestes no es manifestin a les urnes per esgotament, desconfiança o per la manca d'una unitat d'acció amb les conseqüències que això pot comportar.

Joan Bermúdez i Prieto 
Adovocat i Politòleg
Participació
Director: Marià Arbonès
Cap de redacció: Marc Busquets
Departament de Tecnologia: Josep Gallofré / Adrià Martínez

Raval de Santa Anna, 2, tercer pis | 43201- Reus | Telèfon 977 300783 | info@reusdigital.cat
Segueix-nos a:
Cerca a ReusDigital: