LITERATURA

Laura Gost: «Has de detectar els teus monstres i posar-los a favor»

L'escriptora, valor literari a l'alça, publica la seva segona novel·la, "El món es torna senzill", i reflexiona sobre el concepte d'èxit: "Des de molt jove vaig decidir que no volia esdevenir un personatge"

per Pep Martí, Barcelona, Catalunya | 14 de febrer de 2022 a les 08:20 |
Laura Gost (Sa Pobla, Mallorca, 1993) acaba de publicar la seva segona novel·la, El món es torna senzill (Empúries), i ja s'ha consolidat com una de les veus emergents de la literatura catalana. La protagonista és una dona que mira de tu a tu a l'abisme en una recerca incerta de l'autocontrol. La seva obra anterior, La cosina gran, ja va rebre una bona acollida de públic i crítica. 

Gost ha fet incursions en altres terrenys de la creació. Va rebre el Goya al Millor Curtmetratge d'Animació per Woody&Woody. Ha guanyat el V Torneig de Dramatúrgia de les Balears pel text Seguí i ha estat guanyadora del IX Torneig de Dramatúrgia Catalana de Temporada Alta per Matar el pare. Fuig amb seny, però, de l'etiqueta d'autora d'èxit. Conversem amb ella a la llibreria Finestres

- El món es torna senzill té a la portada el dibuix d'una noia a punt de submergir-se en un mar on sura un tauró. Ja indica al lector per on van els trets?

- Em vaig enamorar d'aquesta coberta, que és d'Ignasi Font. Em va fer gràcia perquè subratlla molt aquest to lleugerament irònic del llibre. Té un punt d'ironia, però té una part de veritat. El món tendeix a tornar-se més complex, però sí que crec que anem adquirint eines i mecanismes per relativitzar-lo.   

- La protagonista diu en un moment del llibre que manté una relació estable amb l'abisme, com si fossin una parella de fet. 

- El gran tema d'aquesta novel·la crec que és el control, la recerca permanent d'un mínim de control, de solidesa a la qual agafar-se en un moment en què el món sembla que trontolla i el terra no és ferm. La protagonista es mou entre dues pulsions, control i descontrol, i aquesta aproximació a l'abisme té a veure amb el fet que hi ha èpoques que un excés de control i de certeses et fan nosa. Aquesta recerca d'estabilitat i equilibri pot venir de moltes maneres. En aquest cas, es concentra en un aspecte tan primari i escatològic com el menjar.

- Aquesta presència tan contínua del vòmit té un contingut metafòric?

- En aquest cas, el vòmit és la manera de flirtejar amb l'abisme que em va semblar més adient per aquesta protagonista. Podia haver optat per un flirteig amb l'alcohol o les drogues, però en aquest cas no hi hauria hagut control, perquè són fórmules d'addicció en què s'acaba perdent. En canvi, amb la fredor amb què ella ho enfoca, vol decidir què entra i què surt del seu cos. I em permetia interactuar amb els conceptes de plenitud i buidor.     

"Venim d'una tradició de novel·les de joventut en què elles només són la guapa, la grassa o la lletja"
 
- Fa la sensació que els homes surten bastant malparats de les seves novel·les.

- Sí que és veritat que a La cosina gran, la meva anterior novel·la, vaig emfasitzar molt això. Era una novel·la sobre la primera adolescència i sí que els homes sortien com a personatges més bàsics. Tampoc eren caricatures, eren com esborranys. Era, salvant les distàncies, com el que feia Jane Austen quan fa que ens sembli interessant míster Darcy, que és algú profundament insuls, però que Elizabeth Bennet, la protagonista, decideix que serà interessant. Els homes que apareixen interessen més o menys en la mesura que interactuen amb les dones. Venim d'una tradició de novel·les d'iniciació o de joventut en què elles només són la guapa, la grassa, la lletja... 
 

Laura Gost acaba de publicar la seva segona novel·la. Foto: Adrià Costa


- Vol intercanviar els papers.

- Una mica. No és revenja, però sí posar els focus diferents. Deixo la porta oberta a que els homes siguin interessants, però no tenim els elements per saber-ho.    

- Els "seus" homes, respecte de la primera novel·la, han experimentat canvis? Han madurat? 

- No. Han tornat més vells. Sí que hi ha personatges que han guanyat en matisos i hi ha persones que pots arribar a estimar. Hi ha més recorregut. En la primera novel·la, la interacció era molt més platònica. En aquesta segona, els personatges estan més ben dibuixats. Només que la protagonista té una complexitat més òbvia, i els demés personatges l'estimen, però potser no tenen la capacitat d'entendre-la. 

- El personatge de Bernat sorprèn.

- En Bernat apareix al començament i al final, i és bona persona, sense més profunditat, i en contraposició la tenim a ella quan ja està acostumada a apropar-se als seus dimonis interiors. En Bernat torna a aparèixer vint anys després, com aquestes persones a qui perds de vista durant molt de temps. A vegades passa que alguna persona que veus primer com a fosca i complicada esdevingui un supervivent del món i que aquelles ombres s'hagin convertit en fortaleses, i en canvi, algú que aparentment veies com a molt bàsic i que a la vida pot tenir pocs problemes, i al final la vida li passa per sobre. Ella s'ha passat la vida guaitant l'abisme, però l'ha surfejat bé. El llibre crec que dona un missatge optimista, que la vida pot ser difícil, però que aquests descobriments que facis, estar en contacte amb el més negatiu, et pot ajudar. Fa que amb els anys acabis tenint molt detectats els teus monstres i posar-los al teu favor.   
 

Laura Gost: "Les perones som clarobscurs". Foto: Adrià Costa


- Per sobreviure, conèixer els monstres propis és important?

- Crec que sí, ser-ne conscient, fins i tot a nivells molt quotidians. En una situació de conflicte o una discussió, per exemple, si tu saps quina circumstància et farà patir més, comptes amb unes eines. Créixer també és això. I tenir llums i ombres. Les persones som clarobscurs. Si no, seríem dibuixos animats. Ara vivim una època en què hi ha categories molt definides i un punt de dogmatisme, i sembla que si ets una cosa, només pots ser aquesta cosa, sense espai per matisar. A mi m'agrada reivindicar el dubte, la contradicció, un punt d'indulgència en un moment donat. Això no vol dir ser relativista. 
 
"A mi m'agrada reivindicar el dubte, la contradicció, un punt d'indulgència en un moment donat"
 
- Hem de reivindicar les contradiccions?

- Totalment. Sempre hi haurà persones que no pensaran com nosaltres i em sembla saludable. Jo reivindico el dret a no tenir una opinió formada sobre tot. A banda d'esgotador, acaba sent volàtil. En aquesta època, hem de tenir una opinió fundada en tot i condensada en 280 caràcters. Una persona pot canviar d'opinió. La meva padrina té ara una opinió sobre temes que fa vint anys no tenia. En el llibre, hi ha personatges als qui els passa això. Na Martina passa de tenir un trastorn a, anys més tard, convertir allò que era un complex en una fortalesa. Es torna més flexible. 

- Nota que ha madurat des de La cosina gran?

- La cosina gran la vaig escriure el 2017, tot i que va sortir el 2019. Estem parlant de quasi cinc anys. Era una primera novel·la, vaig fer un exercici de retrospecció i d'introspecció. La mateixa història requeria un punt més naïf. Però és clar que he canviat. Dels 23 als 28 són anys de canvi. El món es torna senzill s'adiu més a la persona que soc ara.          

- Fa una literatura feminista o, simplement, escriu des de la perspectiva femenina?

- Em considero una persona feminista, sens dubte. En les dues novel·les, he utilitzat una veu femenina. És cert que la llavor d'aquests processos seria extrapolable a un home però m'agrada relatar-ho des de la feminitat. Però quan he escrit teatre, he emprat personatges masculins. No crec que hi hagi d'haver un automatisme entre una autora femenina i literatura protagonitzada per dones o sobre dones. Més que una novel·la feminista, diria que soc feminista i he escrit una novel·la que és un reflex de coses que penso i sento. 
 

Laura Gost: "Per damunt de tot, el que m'es m'agrada és la narrativa". Foto: Adrià Costa


- Va rebre el Goya al millor curtmetratge d'animació per Woody&Woody i ha escrit per al teatre. Però se sent més novel·lista que dramaturga?

- Per damunt de tot, el que més m'agrada és la narrativa. Vaig començar a escriure contes als set anys. El món del teatre i del cinema em fascinen. Però, a més, hi ha una lliçó d'humilitat quan treballes en aquests àmbits perquè hi ha una feina d'equip i surts d'aquest egocentrisme i solitud del novel·lista. Saps que si publiques un llibre sortirà el teu nom. En canvi, si escrius un guió, pot ser que el teu nom no es vegi tant, formes part d'un engranatge.  

"Jo reivindico el dret a no tenir una opinió formada sobre tot. A banda d'esgotador, acaba sent volàtil"
  
- Se la considera una de les autores més interessants del moment. Se sent pressionada? No té por de perdre el control?

- De fet, diguem que no hagués pogut escriure la novel·la si no hagués passat per aquests processos de gestió de tot això. Des de molt jove vaig aprendre a conviure amb la gestió dels petits èxits, però vaig decidir que no volia esdevenir un personatge. Una veu prometedora és una cosa que es va repetint un parell de cops a l'any. Per tant, ets substituible. En canvi, com a persona, pots aspirar a no ser així. Fer dependre de la teva estabilitat emocional d'una cosa tan atzarosa com és saber com et reben els altres és el camí directa cap a l'abisme. També em passa que moltes de les persones més importants de la meva vida no tenen res a veure amb el món de la cultura, el que lliga amb la idea d'estimar-te moltíssim sense acabar d'entendre't. El que a banda de ser profundament commovedor, m'ajuda a relativitzar una mica. 

- Han aparegut recentment noves novel·les de Sebastià Alzamora i Melcior Comes. És un bon moment per a la creació literària mallorquina?

- Sempre he tingut la sensació que a Mallorca hi ha molts bons creadors. Ells són persones molt consagrades. No sé si aquesta coincidència és símptoma d'una tendència o que amb la pandèmia ens vam tornar molt prolífics. 
 

Laura Gost a la llibreria Finestres durant l'entrevista. Foto: Adrià Costa


- Què pot tenir la seva mirada mallorquina de valor afegit a la literatura catalana?

- Ni en aquesta novel·la ni en l'anterior dic que sigui a Mallorca, tot i que sí que hi ha un aroma mediterrani. No estic segura de què em pot donar un valor afegit com a mallorquina. Crec que des del Principat en algun moment se'ns veu com un exotisme. Potser amb el meu accent algú dirà en escoltar-me: "Ai, que graciosa". Però crec que al Principat hi ha curiositat per saber què fem. En el lèxic sí que vaig decidir que fos mallorquí i si hi ha una paraula que la puc dir com la diria jo, ho faig. Poso tassó i no got, i crec que és enriquidor. Nosaltres hem crescut mirant TV3 i, en canvi, al Principat hi ha més desconeixement respecte a les Illes. 

- Escriu també articles d'opinió. En un dels més recents, ha criticat amb ironia la proposta de rebatejar l'aeroport de Son Sant Joan com a Rafa Nadal.   

- M'agrada aquest espai d'opinió perquè et permet elegir. I tens espai, no és un tuit. A mi la reflexió m'agrada molt. Sobre el tema de Rafa Nadal, tinc la sensació que fins i tot les institucions van a remolc d'aquesta immediatesa de tuit. Vaig voler fer la reflexió que no pot ser que tot sigui tan volàtil i frívol. No soc consumidora d'esports televisats, però deixava clar que no qüestiono el seu talent com a tennista.
Participació
Director: Marià Arbonès
Cap de redacció: Marc Busquets
Departament de Tecnologia: Josep Gallofré / Adrià Martínez

Raval de Santa Anna, 2, tercer pis | 43201- Reus | Telèfon 977 300783 | info@reusdigital.cat
Segueix-nos a:
Cerca a ReusDigital: