Tradicions

El tió, la figura màgica de l'abundància

Els orígens de la soca de Nadal es lliguen amb el solstici d'hivern i el simbolisme d'una nova vida després del fred

Tions en una fira nadalenca | AJA
per Àlvar Llobet Sotelo, Lleida | 24 de desembre de 2021 a les 16:00 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 24 de desembre de 2021 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Una de les peces més emblemàtiques del Nadal a Catalunya i que és present en la majoria de llars del país és el tió, també dic soca a les terres de Lleida, tronc al Pirineu, tronca a la Franja de Ponent i sòc o cachafuòc a Occitània. La mainada el fa cagar, normalment el dia 25 de desembre, seguint una tradició que es remunta segles enrere i que està vinculada amb la natura, el solstici d'hivern i la fertilitat.

El tió és una bloc de fusta destinat a donar escalfor per suportar la cruesa de l’hivern i llum per a les llargues nits, però quan arriba el Nadal contreu una capacitat màgica que li permet regalar llaminadures i llepolies si se'l cuida correctament. Aquesta fantàstica habilitat estava vinculada originàriament al simbolisme de l'abundància per suportar els rigors del fred i augurava un renaixement de la natura després de l'hivern. El tió era el símbol d'una nova vida.

Antigament també era costum llençar-lo al foc una vegada havia fet el servei de repartir els petits presents, però la desaparició de les llars de foc en cases i pisos ha fet decaure la crema i, de retop, el ritual que es celebrava amb les cendres, utilitzades com a elements de protecció contra les tempestes i les plagues. 

L'etnòleg i folklorista Joan Amades explica al "Costumari català" algunes de les activitats que es feien a les masies catalanes a meitats del segle XX i que es basaven en una teatralització de l'arribada del tió talment com si fos una figura celestial. Els avis instaven la quitxalla a sortir al pati per veure com aterrava el tió que venia del cel, i realment ho feia, però perquè es llençava des de dalt de la teulada.

Amb el tronc ja a casa, se l'alimentava i tapava perquè no agafés fred i pogués estar en plenes condicions per vessar de llaminadures. Per aconseguir-les, els nens i nenes havien de picar-li el llom (no hi ha referències a la intensitat de la garrotada) tot entonant una cançó. Aquestes melodies han anat variant en funció de les zones geogràfiques, encara que totes mantenen una voluntat similar d'"amenaça" al tió amb cops de bastó.

Amb el pas de les dècades, la tradició de fer cagar la soca s'ha anat estrafent en sintonia amb interessos comercials de manera que actualment es fan moltes coses de les quals no se'n diu res als llibres d'història i costums. D'entrada, a la fusta se'n deia tió o soca o tronca, però en cap cas "cagatió", com s'estila darrerament. 

Tampoc no hi ha res escrit sobre l'activitat d'anar a buscar-lo al bosc com es fa ara, perquè abans eren autosuficients i ells sols ja arribaven a les cases. Finalment, tampoc hi ha cap referència als grans regals que ara caguen alguns troncs. Les bicicletes i els ginys electrònics han substituït les pega dolces i xocolatines d'abans, quan tots els tions eren diferents entre ells i no es col·locaven massivament a les parades nadalenques.  
Participació
Director: Marià Arbonès
Cap de redacció: Marc Busquets
Departament de Tecnologia: Josep Gallofré / Adrià Martínez

Raval de Santa Anna, 2, tercer pis | 43201- Reus | Telèfon 977 300783 | info@reusdigital.cat
Segueix-nos a:
Cerca a ReusDigital: