OPINIÓ

Tot defensant la llengua: menys teatre i més efectivitat

per Joan Bermúdez i Prieto, Reus, Catalunya | 23 de desembre de 2021 a les 12:30 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 23 de desembre de 2021 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Resulta difícil, de fet gairebé impossible tractar quelcom, ja sigui relacionat amb aspectes de la vida quotidiana o de qualsevol activitat, i no cal dir-ho, amb l'escola i la política, que no impliqui tenir de tractar la situació de l'ús del català. Ja hem exposat en articles anteriors la pèrdua de vigència del català en quasi tots els aspectes de la societat, ja sigui als comerços, a les converses al carrer i per descomptat al pati de les escoles, facilitat de vegades, mes de les que ara volem reconèixer, per la lleugeresa com alguns mestres canvien de llengua quan es dirigeixen als seus alumnes. Recordem que ho fan més de 50% del professorat.

La realitat és que, irònicament si s'apliqués la resolució del Tribunal Suprem (recordem que són mesures cautelars), que determinés que el 75% de l'ensenyament fos en català, guanyaríem molt amb relació a l'escenari actual, fet que no ha de ser ben acceptat, perquè voldria dir, renunciar a la immersió. S'ha permès per part dels responsables polítics i del món educatiu per acció o omissió, des de fa anys, ja sé que això no agrada d'escoltar, arribar a la trista situació on estem i en què el compliment de la sentència de manera rigorosa, ens faria guanyar quota de català a l'activitat real de les escoles, però fins ara mai s'han preocupat. Els polítics, sembla, que tan sols viuen dels enrenous, de les picabaralles i de fer espectacle, fet cada dia més sovintejat tant al Parlament de Catalunya, al Congrés dels diputats o en qualsevol lloc que hi hagi algú disposar a fer el claqué.

De cop i volta tots ens adonem que el català està en perill. Renoi, a quines hores i ara correm-hi tots a treure el sant Crist gros. Potser caldria fer una mica de memòria històrica per veure que no és nou i ha estat recurrent, ja des del 1.624 amb el Comte-Duc Olivares que va començar aquesta lluita. Però, tan sols cal mirar un exemple proper: l'expresident de l'Estat Calvo Sotelo el 1984 va dir "Hay que fomentar la emigración de gentes de habla castellana a Cataluña y Valencia para así asegurar el mantenimiento del sentimiento español que comporta".

Hom té la sensació que des de Catalunya, amb una voluntat més efectista i perquè no dir-ho, d'imatge, que efectiva, s'està fent el joc als qui volen reduir el català a una posició de llengua inexistent, facilitant i fent-se ressò dels que tan sols volen generar titulars, en una nova cursa que sembla han encetat de veure qui la diu més grossa. Em nego a parlar de les declaracions que fan qui no tindrien de disposar, no per censura (massa anys s'ha patit) sinó pel menysteniment de les seves idees, un lloc a la premsa, a la ràdio o a la televisió, dels que tan sols volen insultar i en respondre'ls-hi, eleven d'aquesta manera a la categoria d'arguments els seus estirabots.

Establir aquesta lluita, que en alguns moments, podríem qualificar de ferotge, contra un sistema d'escola que no discrimina i que a la pràctica, hi ha prou experiència per afirmar-ho, ha estat d'èxit. No és per la por de perdre el castellà a Catalunya, que tots sabem no es pot produir, bàsicament, per dues raons.

La primera és la facilitat per obtenir vots fora del Principat i la segona, no menys important, desfer la personalitat de Catalunya que ells personalitzen en la llengua i ara amb l'excusa del referèndum, han volgut fer veure una simbiosi entre català i independència. Saben, o creuen saber que la manera d'anul·lar la personalitat de Catalunya i que sigui, com ja es va intentar el 1.640, tan sols una part més d'Espanya és fer desaparèixer els nostres referents d'identitat.

Cal tenir present, que tot això no es genera des del poble, són els partits polítics qui ho provoquen i quan s'analitzi les posicions de cada un d'ells es veurà els seus objectius i raons. Uns estan instal·lats en l'ambigüitat que els hi dona comoditat, com el PSC-PSOE, cada dia més allunyats del territori i en menor mesura també alguns membres d'ECP, i d'altres com el PP, sense personalitat ni presència a Catalunya, que s'ha d'afegir a C's per fer-se sentir. Recordem l'objectiu de C's i la seva creació era precisament carregar-se, en paraules dels seus dirigents la immersió. I en aquest ball de bastons ERC i JxCat presenten darrerament i de forma massa sovintejada, fins i tot en aquesta qüestió, posicions diferenciades.

Clar que els primers contents d'obtenir unes engrunes a la llei de l'audiovisual pel català, que amb l'experiència dels incompliments de l'Estat no es pot donar per fet, aproven els pressupostos. La pregunta és: algú ho dubtava? I la resta ballant sols, en el que hauria de ser una rotllana d'una sardana i anar-hi tots a una.


Joan Bermúdez i Prieto és advocat i politòleg. 
Arxivat a:
Opinió, català, llengua
Participació
Director: Marià Arbonès
Cap de redacció: Marc Busquets
Departament de Tecnologia: Josep Gallofré / Adrià Martínez

Raval de Santa Anna, 2, tercer pis | 43201- Reus | Telèfon 977 300783 | info@reusdigital.cat
Segueix-nos a:
Cerca a ReusDigital: