El record de l'assassinat de «La Maruja» protagonitza la jornada més LGBTI del festival REC

"És de Reus, però alterna també a Tarragona. Es dedica a paleta i travesti. «La Maruja» és una mescla de tímida i descarada, la qual cosa no és definir res, però en el fons és molt bona persona. La seva imatge més brillant és quan es transvesteix amb una horrorosa perruca rossa que li cau fins a mitja esquena, una brusa de fantasia i uns texans esquitxats de guix i cal i es passeja amunt i avall de la ciutat. «La Maruja» fou escollida «Miss Simpatia» a la discoteca Happy Day, de Salou. Entre les anècdotes més gracioses que se li recorden figura la de fer-se la morta en mig de la carretera general. Es tracta d'una de les seves preferències i més d'un espant ha donat a la clientela. És una de les amigues predilectes de les prostitutes tarragonines a les qui ajuda en nombroses tasques domèstiques. Abans era localitzable al Charly. Des que aquest tuguri va desaparèixer, «La Maruja» camina errant sense lloc fix, de dia i sobretot de nit a Tarragona".

Aquest paràgraf, escrit pel periodista Josep Francesc Valls a Guía secreta de Tarragona l'any 1980 és l'únic testimoni escrit de la rellevància social que va adquirir aquest personatge local a les acaballes dels anys setanta i principis dels 80, fins al seu assassinat, amb crema inclosa, al barri de la Part Alta. Eduardo Melero explica que "la van cremar viva" al documental Tarragona, una ciutat de mussols, que es va presentar ahir dimarts a la nit al Teatre Metropol, en el marc del festival REC, després d'un primer avanç el passat estiu.

El de La Maruja és un dels exemples de la repressió cap a les identitats sexuals i de gènere divergents que es vivia a la ciutat no tan sols durant el Franquisme sinó també després de la transició. El documental ha possibilitat començar a investigar un cas que no coneixien gaires persones a Tarragona i que, de fet, va passar inadvertit a la premsa de l'època. "No ho deixarem passar, intentarem posar llum a la foscor", concloïa ahir l'acte de presentació l'actor Oriol Grau, que és un dels directors del projecte ara ja acabat. Gelo, un dels entrevistats, fins i tot comparava La Maruja amb José Pérez Ocaña, immortalitzat pel director de cinema Ventura Pons.

En una nit gairebé de gala, el Teatre Metropol es va omplir per escoltar els testimonis de 12 tarragonins que encara són a temps d'explicar com era ser gai, lesbiana, bisexual o trans als anys 70 i 80 del segle passat. Emocions a flor de pell no només pels records de joventut sinó pels que ja no hi són: precisament a la dedicació final no només hi constava La Maruja, sinó altres com per exemple Carles Tarragó, qui va morir ara fa justament un any.

"Som la primera generació que en parla, que no té por", diu el mateix Eduardo Melero en el documental. I és que l'homosexualitat a Tarragona, com en altres municipis de Catalunya, ha estat durant dècades un tabú que tenia conseqüències molt palpables: agressions, amenaces de mort, abusos sexuals, detencions, entre d'altres.

Patxitxa, veïna del Serrallo, reconeix davant la càmera que actualment s'han obert noves perspectives i opcions que en aquells temps no existien. Si bé es manifesta com a lesbiana, explica al documental que "amb 40 o 30 anys menys" ara mateix es faria la cirurgia per esdevenir un home a tots els efectes. Tots els participants accepten fins i tot amb humor el context que els va tocar viure de joves, si bé lamenten que "el dia a dia és el que et va desgastant". Són paraules de Núria, una altra tarragonina que apareix al documental, que lamenta que la repressió cap a la diversitat sexual no era només de les autoritats, sinó sobretot "de la gent, és qui reprimeix".

La festa per a qui se la muntava

Mirades, retrets, comentaris... És precisament això que va motivar el canvi de títol del projecte: de Tarragona no era una festa a Tarragona ciutat de mussols, en referència a les mirades que feia tothom sobre el veí. Un altre motiu del canvi: que la ciutat no deixava de tenir petits oasis quotidians de llibertat. Ja fossin bars -Poetes, 69, La Geganta, Quizzas, Kíev, Polvets...- o domicilis particulars, qui volia es feia la seva pròpia festa, en família.

La proximitat amb grans pols d'oci nocturn com Salou, Sitges o Barcelona ha dificultat històricament que a Tarragona es desenvolupi una activitat econòmica sostinguda en el temps pel que fa a bars d'ambient. De fet, Mònica López Dalmau, una altra de les directores del projecte, feia broma en una de les reivindicacions de l'equip: "Cal obrir bars, també". Sense aquest ambient, el documental inclou breument referències al lloc de cruising més conegut als anys vuitanta: l'entorn de l'amfiteatre romà. "Hi havia de tot, també molts casats", explica Dani, un altre dels entrevistats. Juntament amb Manolo, Clara, Sendo, Fina, Toñi i Ció, deixen per a la posteritat un testimoni imprescindible a mode de memòria històrica d'un col·lectiu marginat socialment.

Oriol Grau, Mònica López Dalmau, Adrià Targa, Inés Olondriz, Xavier Salsench i Jordi Roig són els sis responsables, juntament amb tres membres de l'equip tècnic, de tirar endavant una proposta que finalment ha comptat amb el patrocini de l'Ajuntament de Tarragona. Tot plegat, segons explica Mònica López, va començar durant les festes de Santa Tecla de l'any 2020. "Ens va sortir la idea de documentar una de les persones més estimades de Dames i Vells, el Sendo, i el vam gravar", explica. Havent fet aquesta primera entrevista, de gairebé tres hores, es van animar i van començar a contactar amb persones LGBTI de més de 60 anys. Algunes d'elles no van voler aparèixer-hi, alhora que la tasca de documentació "no va ser fàcil". L'objectiu d'aquest "grup d'amics", un cop acabat el llargmetratge -d'aproximadament una hora-, és fer-lo circular per festivals de cinema i de documentals i parlar amb el Departament d'Educació per tal que es pugui projectar a les aules de secundària, a més de provar sort en la difusió general amb les plataformes d'streaming.

Tarragona no era una festa (TEASER) from Looky Produccions on Vimeo.