1 de 10
ART URBÀ

Quan es tapa el gris de les parets de Tarragona

L’art urbà de la ciutat des de la perspectiva dels seus creadors

Retrat fet en un mur de Tarragona | Maria Fernández Sadurní
per Maria Fernández Sadurní, Tarragona | 13 de novembre de 2021 a les 18:30 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 13 de novembre de 2021 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Els murs del riu Francolí, els de la Renfe de l’entrada del Serrallo, les parets del barri del Port o les persianes dels comerços de la Part Alta. El denominador comú és l’art, l’art urbà i de carrer. L’art que es baralla entre les opinions de la ciutadania i intenta treure el cap a les institucions. Una pràctica que fuig de l’elitisme i busca expressar-se i reivindicar-se  amb l’entorn i la comunitat.

Tarragona està plena d’obres fetes per artistes de renom internacional com Andrea Michaelsson, B-TOY, autora del mural de Valentina Tereshkova de l’Hotel Cosmos, o el treball de Mariela Ajras al barri de Bonavista reivindicant la lluita social i veïnal dels anys 60. Però també trobem el talent local en desenes de parets, finestrals i murs dels barris tarragonins de la mà d’artistes com Justo Heras a la plaça de les Peixateres Velles, o l’obra al carrer Lleó de Lluc Queralt o l’autora del mural del carrer Gavina, Sara Porras.

La majoria d’ells són aquells adolescents que fa vint anys quedaven amb la colla per la ciutat amb un skate als peus i una gorra girada al cap i intentaven expressar-se allà on anaven. Allò que va començar com actes vandàlics, amb firmes i dibuixos fets amb esprais tenia un objectiu que encara no sabien, s’estaven construint com a artistes i estaven intentant trobar què els motivava a pintar.

Ara, aquells adolescents que corrien davant la policia a mig grafiti ronden els quaranta anys i exposen a museus, tenen una llarga trajectòria artística, han guanyat concursos arreu del territori català, fan tallers a instituts i col·lectius veïnals, associacions i, fins i tot institucions, han deixat de perseguir-los per demanar-los el seu art.
 

FOTOS El Serrallo, ple de murals



Les “fades” que aposten


Triar el camí de les arts no ha estat mai fàcil. S’espera que els joves estudiïn infermeria, psicologia, per ser mestres, arquitectes o investigadors i tinguin una futur estable, però no sempre és així. La professió d’artista també existeix i Justo Heras (Mëgan) ho té molt clar: “L’art és una assignatura maria en aquest país”. Apostar per una carrera artística suposa anar a contracorrent, “la nostra feina és tot-terreny, molt variable i del dia a dia”, reflexiona Heras. L’artista, a més de ser empresari d’una línia de roba que li permet tenir ingressos estables, ha estudiat belles arts i té un màster en producció artística, “és el que m’avala institucionalment perquè em contractin” i així i tot, es troba que “no hi ha facilitats ni tranquil·litat al món de l’art, i menys al de carrer: no hi ha finançament”.

És per això, que Justo Heras creu en les “fades”. Es refereix a les entitats i associacions que donen veu a tot aquest món silenciat, projectes com el Polígon Cultural de Tarragona o l’associació Creactives del barri del Port, “la ciutat té sort que aquesta gent s’hagi quedat a Tarragona, que creguin en l’art de carrer i tinguin iniciatives per aportar el valor artístic que tenim a Tarragona”. Aquests col·lectius fomenten l’expressió als espais públics, busquen finançament i espais en desús perquè artistes tarragonins que s’estan endinsant en aquest món, com ho va ser Megan o Queralt en el seu moment, puguin transcendir i arribar lluny, “al final això és una escola urbana i si ells no existissin nosaltres no podríem fer el que fem”.

 L’art urbà com a patrimoni de la ciutat


Des de l’associació Polígon Cultural entenen la creació artística com “un procés obert que estableixen els artistes amb el seu entorn, els públics i participants; un acte de comunicació  que també és una trinxera des d'on produir pensament crític”. Darío Cobacho, president del col·lectiu i secretari De l’Associació Espanyola per la Investigació i Difusió del Grafiti i l’Art Urbà, creu fermament que es tracta “d'un moviment artístic de primer ordre i una eina de treball comunitari perfecta per tractar transversalment la multitud de conflictivitats de la ciutat”. Cobacho és del parer que les intervencions i accions al carrer donen “vitalitat” a la ciutat, ja que són “un senyal d’estima i apropiació dels espais públic pel veïnat”, més enllà de les discrepàncies de l’ús dels suports privats.

L’associació demana espais per practicar el grafiti a la ciutat “de la mateixa manera que hi ha camps de futbol i skateparks per fer esports”. Tot i que hi ha hagut una evolució al món del muralisme, el Polígon subratlla que l’art urbà també integra el grafiti i des de les institucions “no es cedeixen espais” per poder practicar-lo. El president del col·lectiu creu que cal “tenir en compte les diferents veus i necessitats” i, per tant, “reconèixer l’art mural i el grafiti com a elements d’àmbit patrimonial”.

Relacionat amb aquest últim punt, l’artista i fotògraf local Lluc Queralt opina que “la ciutat ha de trobar un equilibri entre el patrimoni romà i històric de Tarragona i l’art urbà” amb l’objectiu “d’aprofitar el talent local per tenir una marca potent a en l’àmbit municipal”, en això coincideixen artistes i associacions. És per això que des de Polígon Cultural s’han dut a terme iniciatives com col·loquis i debats sobre la situació de les arts plàstiques als carrers de la ciutat, a més, han gestionat la producció de treballs que “ja formen part del patrimoni de Tarragona” i que, segons Darío Gabacho, “el mateix veïnat conserva aquestes obres”, com és el cas del barri de Bonavista.
 

Persianes pintades de la Casa Sant Josep. Foto: Maria Fernández Sadurní


El Port: un pulmó creatiu de Tarragona


Una altra de les “fades” de la ciutat porta el nom de Creactives, una associació que pretén “ajudar a canviar la mirada dels veïns del barri del Port”. Sota la màxima de “recuperar i no refer”, quatre noies de la zona s’han organitzat per intentar “restaurar, dignificar i reivindicar el passat industrial” del barri. Marina Vives, una de les impulsores del projecte, explica que l’art és una eina potent, ja que “amb pocs recursos s’aconsegueix un gran impacte” i el més important, és una manera de “teixir i cuidar” la comunitat, així com els artistes locals, els quals cada vegada pinten més als barris marítims. Un dels objectius de Creactives és donar el suport que calgui perquè el barri del Port es converteixi “en un pulmó creatiu de la ciutat”.

“Veure art mentre passeges és bonic, no?”, pregunta retòricament Vives. Els barris marítims de Tarragona ho tenen molt clar, la resposta és un “sí” rotund i la quantitat de murals a les seves parets, així com l’augment d’intervencions artístiques al carrer en són un clar exemple. Creactives aposta per tot això i més: des d’engalanar la plaça dels Carros el Nadal del 2018 amb “missatges positius i reivindicatius”, o escriure versos de Montserrat Abelló en llençols i estendre’ls al balcó per Sant Jordi, fins al projecte de llarga durada P-Art Baixa, una iniciativa perquè els artistes locals facin intervencions en finestres i murs tapiats “per posar en relleu la importància històrica dels carrers”.

Així i tot, i coincidint amb l’opinió de Polígon Cultural, Creactives creu que cal “més màniga ampla per a les associacions independents”, per tal de tenir més facilitat per “gestionar les entitats i les accions que es duen a terme”. És per això que és necessari tenir “un accés més directe amb les institucions”, alhora que aquestes han d’estar “obertes” a les iniciatives que els plantegen els col·lectius independents. “És una qüestió d’actitud”, assegura Vives.
 

Retrat fet en un mur de Tarragona. Foto: Maria Fernández Sadurní



La transició


Uns amb hip-hop, altres amb hardcore, amb stencil, plantilles, tags, bombings o flops. Cadascú té el seu estil, però els inicis tenen moltes coses en comú: la colla, el desig de fer-ho millor o fer-se veure. Així va començar Mëgan quan tenia 16 anys, perseguint l’objectiu de tot grafiter: “Deixar el teu nom arreu”. El problema va venir quan una vegada ho va aconseguir: “I ara què?”. Heras sabia que allò no era el que volia i va continuar pintant, però aquesta vegada des del realisme. Va allunyar-se del grafiti il·legal, buscava parets allunyades per practicar el seu estil i va començar a guanyar concursos d’art urbà per tot el territori, des d’Ascó fins a Castelldefels.

“Em vaig adonar que el que buscava era la meva identitat completa” i a partir d’un punt d’inflexió Heras va començar amb el muralisme i a transcendir en el que és, un artista. En aquest punt de la seva trajectòria, Justo Heras reivindica “el fet de no deixar de somiar i créixer d’una manera jove i amb ambicions” i valora que el que més li ha agradat dels seus projectes és que “tinguin un nexe amb els més petits, que expliquin històries”.

Per altra banda, Lluc Queralt va iniciar-se sortint amb la seva crew, fent fotografies del que pintaven en grup: “Practicàvem l’stencil, que llavors no es portava gaire” i va introduir-se al món de l’art urbà que l’ha portat a agafar un camí propi i evolucionar professionalment fins a la pintura i la fotografia, on es troba ara. “Les persianes platejades són un gran marc per aquest món, i és aquí on vaig començar el meu camí”, recorda l’artista. En el cas de Queralt va ser una trucada del pintor tarragoní Josep Maria Rosselló durant els 2000 que li va demanar que pintés la persiana de casa seva. Juntament amb la petició “inèdita” de Pau Gavaldà: “Un dels grans dissenyadors de la ciutat de Tarragona em va trucar a mi perquè pintés una part del seu despatx, li agradaven les meves plantilles. I em va pagar!”.
 

Finestres i portes tapiades amb obres urbanes a la Part Alta de Tarragona. Foto: Maria Fernández Sadurní


Quan es pregunta per la motivació de pintar una paret o un mur entre la fraternitat d’aquest món sempre es pronuncia la paraula “gris”. No es refereixen només al color d’un espai, hi inclouen la tristesa i la desesperació de la monotonia i la decadència. L’art urbà és per a tots els artistes i associacions que s’impliquen una manera de revitalitzar un barri, la ciutat o un edifici, així com una eina de cohesió entre la ciutadania. Els ulls de Lluc Queralt brillen quan diu que “és una meravella donar color a espais morts”, de la mateixa manera que li passa a gan quan explica que vol “deixar empremta a una ciutat que m’ha donat l’oportunitat d’evolucionar i per la qual sempre he sentit amor”.
Participació
Director: Marià Arbonès
Cap de redacció: Marc Busquets
Departament de Tecnologia: Josep Gallofré / Adrià Martínez

Raval de Santa Anna, 2, tercer pis | 43201- Reus | Telèfon 977 300783 | info@reusdigital.cat
Segueix-nos a:
Cerca a ReusDigital: