MÚSICA

Joana Serrat: «El nou disc és una experiència per no deixar indiferent l’oient»

La cantautora vigatana presenta a Reus el seu àlbum "Hardcore from the Heart"

per Marià Arbonès, Reus, Catalunya | 5 de novembre de 2021 a les 08:00 |
Serrat actua a Reus, dissabte | Andrea Font/ Dear Great Canyon
Dissabte 6 de novembre, Joana Serrat (Vic, 1983) actuarà al Teatre Bartrina de Reus, on presentarà el seu nou disc, el cinquè, Hardcore from the heart (Grand Canyon Records) dins del programa del Festival Accents. L'osonenca se serveix del llibre de la sexòloga Annie Sprinkle, amb el mateix títol, per reflexionar sobre l'ideal de la vida a través de les cançons. Gravat a Texas, i sense abandonar l'arrel americana i el folk, Serrat l'ha dotat de noves sonoritats que afavoreixen el seu viatge introspectiu i la seva evolució artística.

- Dissabte toques a Reus, on presentaràs el teu cinquè i últim àlbum, "Hardcore from the Heart". Suposo que també recuperaràs algunes cançons dels treballs anteriors. Consideres que aquest és el teu disc més experimental?

- No sé si és experimental, però sí que és un disc que intenta ser ―i crec que ho aconsegueix amb bastant d'èxit― un punt de trobada entre l'estil americà, el shoegaze i el dream pop.

- Per què aquesta incorporació de noves sonoritats més atmosfèriques?

- D'una banda, això forma part de les cançons que he anat escoltant. Quan era més jove, als anys noranta, escoltava aquest estil de música, i en els últims anys n'he escoltat més. De fet, volia allunyar-me de la sonoritat que havia fet a Dripping Springs, que per a mi era un disc que havia de sonar absolutament amb estil americà, i crec que així ho vam aconseguir entre tots. En aquest va ser una qüestió més aviat de deixar-nos guiar, a veure a on ens portaven les cançons.

D'altra banda, també va ser molt intuïtiu. Teníem clar cap a on havíem d'anar, què és el que havíem de comunicar i l'univers que volíem pintar, si es vol dir d'aquesta manera, però crec que hi va haver la part més intuïtiva de no voler posar barreres ni cenyir-nos a cap gènere. A l'hora de fer les cançons a l'estudi ―perquè les gravem en directe, és clar; mentre les estàvem assajant no ens adonàvem que prenien aquesta forma―, vam decidir abraçar-les en comptes de posar-hi límits.

- Al teatre, durant el teu concert, tancarem els ulls i les cançons ens seguiran traslladant a paisatges de Texas? O amb aquestes noves textures que inclous en el disc el viatge que farem és un altre?

- A mi m'agrada pensar que tothom es podrà identificar amb el que vulgui i hi podrà trobar la referència paisatgística que vulgui. En aquest cas, els paisatges que dibuixo en el disc són totalment emocionals. És molt personal, però, efectivament, les cançons són paisatgístiques perquè crec que és la manera que tinc de comunicar un estat o un sentiment. Si algú té ganes de veure-hi Texas, l'hi veurà, però depèn de qui hi podrà veure molts racons de Catalunya. Això dependrà de cadascú.

- Fins on intervenen Ted Young i el conjunt de músics que han participat en el disc per derivar-lo cap a aquest nou context musical?

- Crec que el productor Ted Young, i, sobretot, el guitarrista Joey McClellan, el baixista Aaron McClellan i el bateria McKenzie Smith, són claus per definir-ne la sonoritat. Vaig fer un concert a Denton abans d'entrar a l'estudi que els va servir per situar-se en la vibració en què em trobava, ja que els vaig poder mostrar cap a on havien d'anar les cançons. Penso que ells van entendre el meu ideari o llenguatge.

Això va anar molt bé quan vam entrar a l'estudi, perquè a partir d'aquí jo vaig prendre la determinació, tal com havia dit al Ted, de com havia de ser el disc i, sobretot, el que havia de comunicar. Volia que fos un disc punyent, una experiència que no deixés indiferent l'oient. A partir d'explicar-los d'on venia la història, vaig decidir que jo volia influir poc en les decisions que es prenguessin a l'estudi. Per primera vegada, no volia fer de productora del disc, i tot va fluir molt. Les aportacions que van fer el McKenzie i el Ted van ser crucials. El Ted tenia la responsabilitat de complir el que li havia demanat i donar sentit al conjunt de les cançons. Crec que l'equip que vam formar nosaltres quatre va ser clau i definitiu.

- Et serveixes del llibre de la sexòloga Annie Sprinkle, del mateix títol, per al teu viatge emocional. Com ha estat, això?

- Mentre em trobava immersa en el procés de creació d'aquestes cançons em vaig topar amb aquest llibre, que es diu precisament Hardcore from the heart, i vaig tenir molt clar que el meu disc s'havia de dir d'aquesta manera. Em vaig comprar el llibre, el vaig llegir i vaig agafar-ne la metàfora que diu: "La pornografia no s'ha de prohibir, sinó que el que hem de fer és millor porno". Per dir això, es basava en el fet que la pornografia ens fa sentir incòmodes a tots, però és millor no posar-li límits, no vetar-lo, sinó entendre per què ens fa sentir incòmodes. Gaudim d'aquest viatge, perquè és una manera de conèixer-nos millor. Vaig pensar que en la seva idea ressonava allò que jo explicava.

Estic en un viatge emocional, en un procés vital una mica delicat, perquè estic veient coses que no m'agraden o situacions o sentiments que em duen a indrets on jo no em sento còmoda. Però lluny de vetar-ho, vull experimentar-ho i entendre per què em passa això. A vegades les coses t'arriben en el moment en què les necessites, i en aquest cas el llibre se'm va aparèixer en un moment ideal. Més que un punt de referència, va servir per emmarcar i justificar totes les cançons. Aquest és l'argument de tot el disc; per tant, les cançons responen a diferents perspectives d'exploració.

- Les cançons et van suposar una vàlvula d'escapament després d'aquest període complicat?

- Sí. La música, o, més ben dit, el fet d'escriure, va respondre a l'acte primitiu de "em passen una sèrie de coses i necessito treure-les, fins i tot vomitar-les". No vaig fer cap exercici d'estil, només necessitava treure aquestes cançons, necessitava treure tot això que em passava pel cap. En moments més convulsos, la producció ―si es vol dir així―, o el fet d'agafar la guitarra i escriure, és més fàcil que en altres moments, en què potser és una qüestió de treballar les cançons directament.

- A més de tots els companys que col·laboren amb tu en els discos i els bons estudis que hi ha, què més trobes a Texas que expliqui ―permet-me dir-ho― aquesta mena de fixació que hi tens?

- En realitat encara no ho sé, ho estic esbrinant. És una de les qüestions que també em plantejo en aquest disc. La primera vegada que vaig anar a Texas, el 2017, per l'anterior disc, Dripping Springs, va ser una aposta personal; em vaig arriscar, tenia ganes de treballar amb Israel Nash, que em va oferir treballar al seu ranxo estudi amb el seu equip. L'experiència va ser tan bona que per a aquest nou disc vaig decidir repetir. El que passa és que per tota la qüestió emocional que també explico a les cançons del nou disc no podia tornar amb l'Israel. M'agrada citar la frase del llibre La platja, de Pavesse, que diu: "Res no és més inhabitable que un lloc on hem estat feliços." I és el que em passava: no podia tornar a Dripping Springs, perquè els records eren tan bonics que no tenia ganes d'una segona experiència sobre el mateix, no volia espatllar-ho. Vaig continuar a Texas, però en aquest cas vaig tenir l'opció de treballar amb Joey McClellan al seu estudi, i vaig repetir part de l'equip. A vegades, a la vida, cal tancar capítols.

- En qualsevol cas, no renuncies a Vic ni a Montesquiu, que crec que és el teu lloc de residència.

- Jo estic molt bé aquí. Sempre hi ha el desig o la fantasia de pensar què passaria si... És evident, això forma part de la vida. Però en el fet de viure aquí hi ha una part cultural important que pesa, però sobretot hi ha la part artística: estic fent una carrera, estic treballant per consolidar una carrera, i viure aquí em facilita poder anar a Europa, on també toco bastant. Si he d'acabar vivint als Estats Units, la vida ho dirà.

- No és la primera vegada que actues a Reus. Jo et vaig veure fa uns cinc anys en un poble de la Ribera d'Ebre, a Ginestar.

- Sí, ho recordo, però a Reus vinc amb la banda, teclistes ―que són molt importants en aquest disc―, baixista, bateria i jo mateixa, i tocarem cançons que formen part de la meva discografia, sobretot del nou disc, és clar.

 
Participació