OCI

Cultura de la mà de Reusdigital.cat

Una sèrie de Netflix sobre la ruptura d'una parella, una novel·la de Marta Orriols i la música dels Housemartins, les nostres recomanacions

per Reusdigital.cat, Reus, Catalunya | 5 de novembre de 2021 a les 08:00 |
Part del cartell de la sèrie «El tiempo que te doy» | Cedida
Aquesta informació es va publicar originalment el 5 de novembre de 2021 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Una setmana més, des de Reusdigital.cat us apropem a la cultura amb tres recomanacions dels redactors i redactores. Que en gaudiu!

Marc Busquets recomana "El tiempo que te doy"


És gratificant que més enllà de l'efectisme de produccions com Sky rojo o La casa de papel, Netflix aposti de vegades per potenciar ficció estatal d'altres estils. Fa uns dies, la plataforma ha estrenat El tiempo que te doy, una sèrie que aborda la ruptura d'una llarga relació de parella i la posterior etapa de dol, a través de salts temporals i dues línies temporals. D'aquesta manera, cadascun dels capítols (curts, d'una mica més de 10 minuts de durada) s'articulen des del present i des dels records. D'entrada, aquests tenen un major pes; a poc a poc, l'actualitat agafa més força per acompanyar la superació, i la incertesa d'encarar el futur sense aquella persona que ha estat al teu costat durant anys. 

Un dels grans encerts d'El tiempo que te doy és la seva parella protagonista. En especial, Nadia de Santiago brilla per la seva senzillesa, i per la fragilitat i la serena pau que sap transmetre quan l'evolució narrativa de la sèrie ho requereix. El català Álvaro Cervantes interpreta el seu ex. De Santiago, a més, és una de les creadores de la producció, amb Inés Pintor. 

Per tot plegat, per la seva honestedat, pel seu to i pel seu desenllaç, El tiempo que te doy és una de les agradables sorpreses del catàleg de Netflix entre tantes explosions, realities absurds i herois de còmic. 
 

Alba Cartanyà recomana "Dolça introducció al caos"



Dolça introducció al caos (Edicions del periscopi, 2020) ens fa partícips del món íntim d'una parella jove, i de la sotragada que provoca la sobtada possibilitat de ser pares. Ella ho té clar: no vol ser mare. Ell no ho té tan clar: entra en un mar de dubtes.

Aquesta novel·la de Marta Orriols ens permet reflexionar sobre la vida en comú, la llibertat, la voluntat, la nostàlgia del passat, el temor al futur. L'autora té una gran capacitat de transmetre emocions i sentiments, de manera que podem arribar a posar-nos completament en la pell dels personatges.

Orriols va rebre el Premi Òmnium a la Millor Novel·la de l'Any 2018, amb la seva anterior obra Aprendre a parlar amb les plantes.

Marià Arbonès recorda el grup The Housemartins



Aquest cap de setmana us escric sobre The Housemartins i us adjunto una de les cançons més populars del grup, anomenada Happy Hour. Estic segur que ja la deveu haver escoltat, però us convido que ho feu una vegada més.

Ens situem l'any 1983 a la ciutat de Hull (Regne Unit), quan Paul Heaton i Stan Cullimore decideixen formar un duet al qual s'uniran més tard altres components. Després de diversos canvis, la formació permanent seran ells dos, com a vocalista i guitarra, respectivament; Norman Cook, al baix (que després es convertirà en el discjòquei Fatboy Slim), i Dave Hemingway, a la bateria.

La conflictivitat social originada per la política ultraliberal de Margaret Thatcher va afectar Paul Heaton, que, com a compositor de grup i marxista convençut amb influències cristianes, volia que la música fos un instrument de diversió i transmissió de missatges. Amb aquest ambient de fons, The Housemartins van adoptar una postura esquerrana militant de denúncia i rebuig cap a la Dama de Ferro. El camí triat per sostenir el seu missatge compromès no van ser els ritmes sorollosos; tot al contrari, van preferir el pop senzill, lluminós i alegre, i en alguns casos el soul, el gòspel i les cançons a cappella. La veu de Paul Heaton, de gran elegància i d'enorme capacitat de registres, donava per a molt. Destaco també la versió a cappella que van fer de Caravan of Love, dels Isley Brothers.

Van gravar quatre senzills, entre els quals Happy Hour; van participar en unes sessions del programa de John Peel, i el 1986 van publicar el seu primer LP, London 0 Hull 4, una clara referència futbolística que al·ludeix a una declaració del grup sobre el fet de ser la quarta millor banda de la seva ciutat, darrere de Red Guitars, Everything but the Girl i The Gargoyles. El disc va tenir un gran èxit i la banda de Hull va esdevenir un grup de moda, fins al punt de discutir l'hegemonia de The Smiths en aquell període.

El 1987 van publicar el segon LP, The people Who Grinned Themshelves to Death, amb el qual van deixar clar que tots quatre eren uns hàbils artesans del pop que podien donar vida tant a perfectes temes de pop-rock costumista com a balades acústiques. D'aquest segon disc destaco la cançó Build.

The Housemartins s'estaven convertint en una de les bandes més populars, però tot es va trencar la primavera del 1988 quan van anunciar la seva dissolució, després d'editar l'LP recopilatori Now That's What I Call Quite Good. En realitat, hi havia problemes interns causats pels dubtes sobre cap a on derivar la música del grup. Un cop dissolts, Paul Heaton i Dave Hemingway van fundar la banda The Beautiful South.

Molta gent es va quedar més amb els ritmes alegres i ballables de Happy Hour que amb la seva lletra. La cançó és una crítica a les "estupideses" que, segons Paul Heaton, els oficinistes feien i deien al pub després de treballar, coincidint amb l'hora en què les begudes estaven més bé de preu. 
 
 
Participació
Director: Marià Arbonès
Cap de redacció: Marc Busquets
Departament de Tecnologia: Josep Gallofré / Adrià Martínez

Raval de Santa Anna, 2, tercer pis | 43201- Reus | Telèfon 977 300783 | info@reusdigital.cat
Segueix-nos a:
Cerca a ReusDigital: