MEMÒRIA HISTÒRICA

De l'exili a les darreres hores: el calvari de Lluís Companys

Des del moment de la detenció a mans dels nazis, el president va ser conscient del seu destí, que expressa en l'escrit a la seva filla: "Et deixo un nom net de tota mala intenció i voluntat. Moriré per Catalunya i pel que ella representa"

per Pep Martí, Barcelona, Catalunya | 15 d'octubre de 2021 a les 10:08 |
El president Companys i el conseller Josep Tarradellas, al seu pas per la frontera. | Arxiu Tarradellas
Aquest divendres es compleixen 81 anys de l'afusellament del president Lluís Companys. Va ser la fi d'un calvari que va començar el 5 de febrer del 1939, un diumenge, quan el president de la Generalitat va creuar la frontera pel coll de Lli, juntament amb el president basc, José Antonio Aguirre, acompanyats per membres dels seus respectius governs. Hi era també Josep Tarradellas, conseller en cap durant bona part de la guerra. Les Illes va ser el primer poble on van arribar, a la Catalunya Nord, ja sota jurisdicció francesa. 

El que podia haver estat un viatge cap a un refugi de llibertat, sempre pensant en tornar aviat, va ser l'inici d'un calvari. Perquè no faltés cap ingredient, el president de la República espanyola, Manuel Azaña, i el cap del govern, Juan Negrín, havien decidit passar la frontera unes hores abans, per no coincidir amb Companys i Aguirre. Una darrera desconfiança, una nova constatació de com la relació entre les institucions republicanes catalanes i les espanyoles estava fracturada. Una nova imatge de derrota.

Aquest capítol final de la seva biografia està força historiada i disposem de magnífics treballs de Josep Benet, Josep Maria Figueres, Joaquim Aloy i Josep Maria Solé i Sabaté, entre d'altres. La Guerra Civil ja era a les acaballes. Des d'aquell moment fins a l'agost del 1940, la vida de Companys giraria entorn la preocupació per la situació de milers i milers de catalans que travessaven la frontera fugint de l'avenç franquista -la majoria conduïts a camps envoltats de filats i en unes pèssimes condicions- i l'angoixa per la sort del seu fill Lluís, internat en un sanatori a prop de París. 

Ja aleshores es van evidenciar les divisions dins de les forces polítiques catalanes: un sector va començar a qüestionar la continuïtat de Companys a la presidència. Però el president va mostrar des del primer moment la seva voluntat d'exercir les funcions des de l'exili. Gràcies a això es va preservar, ni que fos al mínim, una estructura depenent de la Generalitat, com l'oficina situada al carrer de la Pépinière, a París, on s'atenia els refugiats catalans i se'ls buscava allotjament. 

En un primer moment, l'oficina va acollir la Fundació Ramon Llull, a l'escalf de Pompeu Fabra, Pous i Pagès i altres figures, que va permetre fer realitat la residència d'intel·lectuals catalans a Montpeller i, més tard, la reaparició de la Revista de Catalunya. Solé i Sabaté, a Lluís Companys. Biografia humana i política, recorda el suport que va donar a la fundació el pintor Pablo Picasso.

La invasió alemanya de França i la seva ràpida caiguda va ser letal per tot l'exili. París va ser ocupat el juny del 1940. El president s'havia traslladat a La Baule-les-Pins, a proposta d'un altre exiliat, Joan Casanellas, que hi vivia. Un fet que va resultar fatal va ser que el fill, Lluïset, s'havia extraviat en el moment de ser traslladat de residència davant l'avenç alemany. Això va demorar la sortida de Companys cap a algun país americà, com molts li aconsellaven. 

L'inici del calvari


El 13 d’agost, Companys va ser detingut a La Baule per agents de la policia alemanya i a petició de les autoritats franquistes. D'aquesta escena queda el testimoni de la dona del president, Carme Ballester, que ho va escriure en uns fulls trobats per l'historiador Joaquim Aloy -del portal Memoria.cat- a l'arxiu de l'Institut d'Història Social d'Amsterdam. Aquí es poden consultar els manuscrits. Ballester mostra l'impacte del moment: "Acabada l'operació, els quatre soldats s'emporten custodiat el president de Catalunya!". Memoria.cat ha fet aportacions molt interessants a aquesta etapa de la vida del president. Precisament aquests dies, Jordi Pons, un dels seus membres, ha localitzat a París l'estatut de refugiada de Ballester. 

A partir de la detenció, tot va anar molt ràpid. Va ser conduït a la frontera pel comissari espanyol Pedro Urraca, que treballava al costat de la Gestapo i de l'ambaixada franquista a París, regentada pel tenebrós José Félix de Lequerica. Companys va ser enviat a Madrid i interrogat a la direcció general de Seguretat. Cel·la número 11, als calabossos de Puerta del Sol. Van ser els dies més durs, sotmès a burles i tortures. Fins després del primer interrogatori no es va poder rentar.

Burles i vexacions


Josep Benet ha deixat escrit com va ser tractat Companys a Madrid. Un testimoni que esmenta, el de Manuel Bravo Montero, va deixar constància dels maltractaments i tortures: "L'exhibien com si fos una fera", i fins i tot alguns policies van convidar amics seus a contemplar-lo. El 3 d'octubre fou traslladat al castell de Montjuïc. Abans, en un moment en què s'aturen a Saragossa, Companys ja té clar el seu destí, com li diu a un pres republicà de qui s'acomiada, Máximo Gracia: "Moriré a la meva Catalunya i per Catalunya"

A la direcció general de Seguretat, el van exposar "com si fos una fera"

Sotmès a un consell de guerra sumaríssim, celebrat el 14 d'octubre al mateix castell, se l'acusava de rebel·lió militar i d'haver repartit armes entre el poble el 1936. Fou defensat pel capità d'artilleria Ramón de Colubí. Es dona el cas que De Colubí s'havia aixecat a Barcelona el 18 de juliol del 1936 i va ser condemnat a mort, però la sentència va ser commutada per 30 anys de presó i el 1938 va ser bescanviat per presos republicans en mans dels franquistes. 

Els moments finals


En la seva defensa, que va ser molt digna, segons els historiadors que han investigat el sumaríssim, De Colubí va recordar que Companys va salvar la vida d'uns 300 oficials revoltats a Barcelona el 18 de juliol, i que mai havia emparat cap delicte comú. Demanava una condemna de vint anys i un dia. Companys va fer un al·legat final, assumint les seves responsabilitats polítiques i negant les acusacions. "I sense una ombra de rancor", va concloure. 

En contra del que sovint s'ha repetit, el president Companys en cap moment es va descalçar per trepitjar terra catalana

El tribunal es va reunir de seguida i va sentenciar a mort, com s'esperava. Aquella mateixa tarda, el capità general, Luis Orgaz, va signar-la. Era el pas decisiu que implicava l'execució. Feia poc s'havia eliminat l'obligació d'enviar la sentència a Franco perquè donés l'enterado. D'aquesta manera es "guanyava temps" per fer efectiva l'execució.

El sumaríssim es va fer amb tanta precipitació -va durar una hora- que les tres germanes del president -Ramona, Maria de les Neus i Maria de l'Alba-, van arribar just quan el judici acabava. Després, van poder reunir-se amb el seu germà durant tres hores. Va ser el darrer cop que es van veure. Les darreres hores les va passar amb molta serenitat, tanta que els seus mateixos botxins van quedar impactats. 

Va demanar assistència d'un caputxí, però no va ser possible. El capellà de la presó i un jesuïta el van acompanyar, i ell va escoltar missa. Va escriure diverses cartes a la seva dona i filla. L'historiador Josep Maria Figueres, un dels que més ha treballat la figura de Companys, explica els seus darrers moments: "Gràcies a la seva germana Ramona sabem com les germanes el visitaren i van anotar unes frases que els hi digué: preocupació pel destí del seu fill Lluís i pesar per no haver pogut fer més per alleugerir els patiments del poble català. Companys escriu a la seva filla Maria. No li expliquen el suïcidi del seu germà Camil a Montpeller".

Josep Maria Figueres: "Amb les seves germanes està fins a les dues, i fins a les sis, solitud i espera tensa"

Només li permeten escriure tres textos, explica Josep Maria Figueres: "Escriu aquesta carta a la filla, una altra a l'esposa i un testament hològraf. Fins ací s'imposa la intolerància espanyola més sagnant que encara perviurà dècades: s'obliga a escriure als presos en castellà perquè els vigilants ho entenguin, desconeixent la llengua del país. El capellà li va portar un xic de xocolata d'Agramunt, un poc de conyac, la beguda forta de l'època. Els dos religiosos són els únics que el poden acompanyar una estona. Amb les germanes està fins a les dues de la matinada. I fins a les sis, solitud i espera tensa. A dos quarts de set ja havia acabat tot".  

A la seva filla Maria, el president li diu en el seu darrer escrit: "Et deixo un nom net de tota mala intenció i voluntat. Moriré per Catalunya i pel que ella representa". En una carta que adreça als catalans, escriu: "La meva petitesa no podia esperar una fi més digna. Per Catalunya i el que representa de Pau, Justícia i Amor".

A les sis del matí va ser conduït al Fossar de Santa Eulàlia. Va parlar amb els dos religiosos i amb l'advocat defensor mentre el piquet d'execució, format per soldats d'artilleria, esperava la primera llum del dia, tal com establien les ordenances. Companys va fumar una cigarreta i no va mostrar especials signes d'inquietud. Anys després, Bravo Montero, testimoni de l'afusellament, va deixar constància de la dignitat del president.

Joaquim Aloy: "La seva actitud en el moment final és la pitjor lliçó que podien rebre els seus assassins"

Companys no es va descalçar, en contra del que s'ha dit tantes vegades per afegir més èpica i patetisme a un moment ja de per si prou tràgic. Josep Benet, a El president Companys, afusellat (Edicions 62), ho deixa ben clar.  Sí que, en el moment definitiu, va exclamar "Per Catalunya!"

L'historiador Joaquim Aloy, creador del portal Memoria.cat, explica a NacióDigital que "el de Companys és un crim tan injust que per força genera una gran incomoditat fins i tot als seus pitjors enemics". "I la seva actitud en el moment final és la pitjor lliçó que podien rebre. Els assassins no devien comptar amb aquesta enteresa i dignitat de Lluís Companys davant l'afusellament, que va commocionar tothom", rebla.

[Aquest reportatge es va publicar en l'especial "Companys, matar un president" que NacióDigital va publicar en motiu dels 80 anys del seu afusellament i que podeu recuperar aquí de forma íntegra]











Participació