OPINIÓ

La cigarreta de Gabriel Ferrater (6 de 10): a l'inrevés

per Biel Ferrer Puig, Reus, Catalunya | 11 d'octubre de 2021 a les 10:06 |
"Podem mesurar el poc que els altres ens coneixen pel poc plaer que traiem dels presents que se'ns fan", deixà ben escrit al seu diari personal Gabriel Ferrater i Soler (Reus, 1922 – Sant Cugat del Vallès, 1972). Aquesta sentència, estimat lector, la podem aplicar perfectament a la pensada de la Regidoria de Cultura de l'Ajuntament de Reus, que s'ha empescat un premi de narrativa ciutat de Reus amb el nom Diré el que em fuig (amb la pretensió d'honorar la memòria de Gabriel Ferrater), que no té cap sentit per tantes raons que fa vergonya haver-les d'esmentar. Ferrater mai no va escriure ben bé cap novel·la. Sí que és coautor, amb el pintor Josep Maria de Martín i Gassó (Berga, 1920 - 2005), d'un relat policíac en castellà, escrit l'any 1951 i publicat l'any 1987 per l'editorial Sirmio: res d'important ni significatiu. De fet, l'any 1929, Josep Pla defensava, amb raó i amb arguments semblants, la proposta d'Agustí Calvet que el Premi Joan Crexells de Narrativa s'hauria de dir Joanot Martorell perquè Joan Crexells mai no havia escrit ficció, sinó assaig. Gabriel Ferrater va descobrir, llegint Shakespeare, que amb la poesia es podia dir tot i, per exemple, va demostrar que es podia fer llargs poemes narratius com In Memoriam i Poema inacabat enraonant amb saviesa i alhora amb un to col·loquial amb el lector atent. A més, quin sentit té un premi més de narrativa catalana si ja n'hi ha un munt? La inflació de premis d'aquesta mena és immensa i l'atomització localista, l'edició excessiva i la recepció acrítica que se'n deriven són més perjudicials que beneficioses! Vet aquí, ultra l'acudit del nom i la intenció inapropiada, la part més incongruent de tot plegat: sense haver-ne fet cap anàlisi seriosa sobre si és necessari o no, qui té la ceba del premi el tira endavant tant sí com no. D'altra banda, trobo que tampoc no és un argument convincent a favor del premi que el titular municipal de Cultura hagi escrit una novel·la: les fílies i les fòbies personals sempre han de restar ben lluny de la política, un afer col·lectiu que sempre s'hauria d'exercir amb voluntat de servei objectiu i desinteressat. Per tant, a finalitats més duradores i raonables haurien de dedicar els 6.000 € del premi suara esmentat. Jo ja vaig suggerir, amb arguments, fonaments i dades, la necessitat d'una Càtedra Gabriel Ferrater de Literatura Comparada i Traducció a la URV i d'una Fundació Pública Gabriel Ferrater impulsada per l'Ajuntament.

Gabriel Ferrater, que, entre altres criteris personalíssims, defensava que un poema havia de tenir un interlocutor, un destinatari concret, que s'havia d'adreçar a algú, perquè, si no, era com tirar-se a una piscina buida, va escriure aquest "Diré el que em fuig" com a primer hemistiqui del darrer vers decasíl·lab del poema A l'inrevés. Per això ara m'adreço a tu, lector incert, per fer-te'n cinc cèntims, d'aquest poema, mitjançant aquest breu assaig imperfecte, segurament molt menys rodó que el brillant comentari que Enric Blanes adreça a un lector qualsevol sobre un altre poema de Ferrater, Any, però amb voluntat didàctica i divulgativa.

El primer llibre de Gabriel Ferrater, Da nuces pueris (1960), que és on apareix el poema, és ple de referències a la memòria. I també a llibres. No només al poema inaugural, In Memoriam, sinó a d'altres. A In Memoriam, per exemple, el jo líric fa referència a l'esclat de la guerra civil quan ell tenia catorze anys. I també a Les Fleurs du Mal (1857-1861), el llibre de Charles Baudelaire, el poemari fundacional de la poesia moderna, l'inici de la fi de l'estètica del Romanticisme. De fet, sabem per testimonis coetanis que el van conèixer aleshores que l'adolescent Biel Ferrater de Reus era un bon lector tant de clàssics juvenils com de literatura per a adults. Per això no és d'estranyar que ja aleshores hagués llegit aquesta obra per a lectors madurs de Charles Baudelaire o el clàssic per a joves lectors Huckleberry Finn (1885), de Mark Twain, la continuació de Les aventures de Tom Sawyer, sobre els quals dos llibres l'escriptor, crític i professor Vicenç Pagès Jordà va escriure aquest interessant apunt. Totes tres obres són de bon llegir i espero que ja les hagis llegides amb fruïció i reflexió, lector benvolgut. (De com Ferrater assumeix certs postulats de Baudelaire, ja n'he parlat a la cinquena cigarreta, El gat de Baudelaire i la cigarreta de Gabriel Ferrater).

Quan, a la vora dels quaranta anys, es posa a escriure poemes i pren com a motiu certs records de la seva joventut, Ferrater ja té clar el seu cànon i la seva poètica. Per tant, parla amb seguretat d'allò que ell ha decidit de parlar. No li tremola la mà per a escriure sobre les felices i gamberres aventures juvenils mentre la guerra era la preocupació més important dels grans, farcits de por pel desenllaç del conflicte: al seu primer poema narratiu, hi explicarà, també, amb pèls i senyals, les barbaritats que tots dos bàndols fan a la rereguarda a Reus perquè Gabriel Ferrater sempre voldrà dir la veritat i detestarà les ideologies, que, per definició, desenfoquen els fets i els interpreten de manera interessada. Ferrater serà titllat d'irreverent per haver gosat enraonar sense acritud d'aquells temps, però ell serà sempre fidel a ell mateix perquè el guiarà la recerca de la llibertat i la felicitat, com tu, bon lector, has de gosar fer també.

I, pel que fa a Huckleberry Finn? Doncs, A l'inrevés. L'esment explícit de Les Fleurs du Mal passa a ser ara implícit en el cas de l'obra de Twain. Tanmateix, la nota preliminar del llibre que recull tota la seva poesia, Les dones i els dies (1968), aclareix el motiu del poema: "A l'inrevés és un comentari crític sobre Huckleberry Finn de Mark Twain". Entesos. Però quina mena de novel·la és Huck? Doncs, certament, un text important. Perquè, talment Les Fleurs du Mal, obre una nova època: Ernest Hemingway va escriure que tota la literatura nord-americana moderna prové de Huckleberry Finn. Per això en acabat d'haver llegit Huck em va agradar tant conèixer i fer-me amic del protagonista de la novel·la El vigilant en el camp de sègol (1951), de J. D. Salinger: Holden Caulfield és una mena d'actualització reeixida del clàssic antiheroi de Twain. També te la recomano molt, lector discret.

Per tant, entre les diverses referències intertextuals del primer poemari de Ferrater, hi trobem aquests dos esments (l'un, explícit: Les Fleurs...; l'altre, implícit, però desvelat excursus: Huck) que ens remeten a textos iniciadors de noves poètiques, talment Ferrater, que voldrà trencar amb la poesia social realista per tal d'inaugurar una nova manera de fer versos: la poesia moral basada en l'experiència d'un home qualsevol. Per això afirmarà que els poemes no es fan pas amb mots ni amb idees, sinó amb coses, amb l'objectivació, mitjançant el correlat objectiu, amb la concreció d'allò que es vol expressar en elements reals que permeten que l'autor se'n distanciï i que el lector s'hi acosti sense el llast de l'expressió apassionada i subjectiva de l'autor. Per això el comentari crític del llibre de Twain que Ferrater fa a A l'inrevés és ple de coses concretes i no pas d'opinions explícites seves, és ple d'elements extrets de la seva experiència de lector de la novel·la (i d'alguna aventura gamberra del Gabriel Ferrater jove i adult) i no pas d'expansions subjectives.

Hi ha els llocs comuns entre Huckleberry Finn de Mark Twain i A l'inrevés i també In Memoriam de Gabriel Ferrater? És clar. D'entrada, fixa't, lector amatent, en un detall que no és casual, sinó més aviat causal: Huck té uns catorze anys i ens explica les seves aventures en primera persona; la mateixa edat i la mateixa veu narrativa que l'autobiografia d'In Memoriam. Dos adolescents, doncs, a la recerca de la llibertat, a la ciutat de Reus en plena guerra i al riu Mississipí avall amb tots els perills del viatge: l'adolescent que es fa a si mateix en l'endemig d'un context ben dur del qual fuig i per això vol construir-se a l'inrevés. Els motius que apareixen juxtaposats al poema A l'inrevés de Ferrater i els escenaris de la novel·la de Twain en són uns altres, de llocs comuns: els lilàs aromàtics, els gossos assedegats, les afamades aranyes, les tempestes d'estiu, les bicis femenines o els violins arquejats. I és dient el que fuig d'ell (sense dir res d'ell mateix, com Twain fa a Huck) que Ferrater diu coses d'ell mateix, és a dir, evitant l'esment d'emocions íntimes excessives ens parla de la seva experiència com a lector, de les imatges que en romanen a la seva memòria. A l'inrevés també s'ha vist com un text farcit de metaliteratura perquè pot ser llegit com una reflexió sobre l'escriptura, la lectura i la literatura (per això se'l relaciona amb el seu poema Literatura, l'anterior segons l'ordenació que Ferrater va establir a l'edició definitiva del seu corpus poètic, Les dones i els dies). També és un text farcit de molta intertextualitat (T. S. Eliot, Robert Frost, Jean Cocteau o Gil de Biedma) i moltes altres coses més que Enric Blanes ha recollit a l'apunt corresponent al seu magnífic blog. Ves-hi, busca-hi informació, lector crític: és un pou de dades i d'interpretacions sobre tots i cadascun dels poemes del savi de Reus, que resta tan lluny de les glamuroses, superficials i desorientades intencions de les autoritats municipals.
Participació