OPINIÓ

L'exili com a element revifador de la política

per Joan Bermúdez i Prieto, Reus, Catalunya | 11 d'octubre de 2021 a les 09:29 |
Cal reconèixer que resulta difícil fer qualsevol anàlisi sobre la política actual, sense parlar del president Puigdemont i les repercussions de la darrera detenció. S'ha de dir, però, que en aquest cas no ha estat voluntat d'ell que se'n parli, sinó de la insistència i tossuderia del jutge Llarena en voler cercar qualsevol escletxa que existeixi, o cregui que pot existir en la normativa comunitària. O fos el cas, generar-la per intentar que sigui retornat a l'estat espanyol, en la creença que quedaria, entenem que des de la seva visió si es pot arribar a aconseguir, tancat tot el procés independentista i el succeït l'1 d'octubre del 2017. Si bé, sempre aconsegueix l'efecte contrari.

La posició del jutge Llarena, contrasta amb les negatives que ja ha rebut de set països europeus per col·laborar en aquesta detenció, com s'ha pogut saber ara, que s'ha disposat de la documentació d'aquest afer. S'ha posat de manifest la posició de diferents estats de la UE que han manifestat dubtes sobre les mateixes euroordres i fins i tot, Suïssa, explicita que es tracta d'un delicte polític.

Resulta difícil saber qui podia estar-hi implicat en els fets previs a la detenció a Sardenya, tot i que han sorgit veus que denuncien la implicació prèvia de membres del govern de Pedro Sánchez. Sense negar aquesta possibilitat, el fet és que la persona que a hores d'ara està menys interessada en què la situació de Puigdemont estigui sobre la taula, és precisament el president del govern espanyol. En un moment en què comença a negociar els pressupostos amb ERC, amb una imatge que intenta transmetre a Europa que és un govern dialogant, perquè ha fet una trobada de la taula de diàleg. Haver d'obrir la carpeta de la situació dels polítics exiliats, no és el que més li convenia, raó per la qual, els membres del seu govern han fet un canvi de guió, com es pot extreure de la resposta del ministre Grande-Marlaska quan afirmava que "el que decideixin els jutges italians serà el correcte" intentant no posicionar-se en cap sentit.

Òbviament, aquest fet ha posat de nou sobre la taula una realitat, que sembla que a vegades s'ha volgut menystenir o oblidar. Tan sols es podrà fer un pas endavant en qualsevol negociació, si s'inclou la situació dels polítics exiliats. Recordem que hi ha membres de JxCat, d'ERC i de la CUP que varen marxar i no poden tornar i que en gran manera, si el conflicte català és encara viu al conjunt d'Europa i acceptat com a tal ací, ho és per la capacitat, voluntat i desig que tenen tant el president Puigdemont com els altres polítics exiliats de mantenir viva en l'agenda política europea la situació i les derivades dels fets de la tardor de 2017.

Les actuacions dels passats dies no tan sols recorden aquesta situació, també posa en evidència la disfunció que sembla s'ha generat a hores d'ara, entre l'executiu espanyol i la judicatura, que, almenys temporalment, si ens atenim a les seves darreres actuacions, tenen objectius diferents. Com ho posa de manifest la resolució unànime dels membres del TC, donant validesa a les euroordres, en enfront del criteri contrari del TJUE Sembla que algú va contra direcció i pensa que són els altres qui ho fan.

A la vegada, i en tant estem tots debatent sobre aquest darrer fet i la decisió dels tribunals de Sàsser, cal estar-hi vigilants, no fos que els arbres no ens deixessin veure el bosc, en un moment en el qual s'estan produint tot un seguit de situacions que cal seguir de molt a prop. La permanent pressió sobre els milers d'encausats que no afluixa, com es va veure recentment amb els processaments de l'operació Judes, la nul·la defensa del català per part del govern espanyol, a través de l'omissió en la normativa amb les plataformes televisives o la campanya encetada novament contra el català a les escoles, si és que mai es va acabar.

En aquest cas tenim les darreres actuacions enfront del català a les escoles de l'Associació Catalunya per Espanya o l'acte de S'ha acabat, frustrat recentment a la UAB. Són nous grups que tot i tenir un escàs suport de membres, sembla que surten com bolets, demanant defensar l'espanyol a Catalunya, que per cert segons la Constitució que tant diuen defensar, no ho contempla, en el seu article tres, parla en tot cas del castellà.

Amb aquest escenari d'una repressió a la qual no se li veu fi, de necessitat de defensa de la llengua en uns moments en què s'accentuen els atacs (legals i normatius), en els que està perdent vigència el seu ús entre la mateixa ciutadania de Catalunya. Davant una taula de diàleg, que si bé, com ja hem exposat en altres ocasions ningú hi creu, però que es fa necessària per poder seguir endavant, s'ha de donar suport a les actuacions que des de l'exili es puguin fer, tenint en compte que la suma de les dues maneres d'actuar és la que pot reeixir.

L'una sense l'altra tenen un recorregut limitat, per això la imatge, encara que fos fugissera, viscuda els dies passats d'una certa unitat de la detenció de Puigdemont, no s'ha de perdre i sobretot que tinguin, i ens ho diguin ben clar, els tres partits independentistes, quins postulats defensen. Perquè sentir parlar que aquests són els resultats de l'1-O, tot i que a vegades sembla que s'han posat en un segon terme i debatre al Parlament, com va proposar la CUP, si es fa un nou referèndum, ens porta inevitablement una pregunta: tenen clar on s'ha d'anar?


Joan Bermúdez és advocat i politòleg.
Participació