OPINIÓ

Quan el teatre supera la política

per Joan Bermúdez Prieto, Reus, Catalunya | 23 de setembre de 2021 a les 10:32 |
Finalment s’ha reunit la taula de diàleg amb la presència fugissera del president Sánchez. Tot i això, encara no tinc clar si hem de dir la primera reunió, segona, o només preparatòria; depèn de qui escoltis podria ser qualsevol d’aquestes opcions. Ha estat una taula amb una trobada prèvia: els presidents Sánchez i Aragonès s’han reunit per separat.

Després ho ha fet l’esperada taula de diàleg, que ha estat sense la presència dels presidents. De totes maneres hem de dir que ha estat un èxit de les dues parts directament implicades. Una part del govern català ha quedat (voluntàriament o forçada) exclosa i ambdós partits (PSOE i ERC) han obtingut el primer objectiu que tenien marcat: guanyar temps. Fan bona la frase “qui dia passa, any empeny”. Però com tota obra de teatre, abans del dia de l’estrena, sempre hi ha incidents entre bambolines i algun actor queda indisposat i ha de ser substituït pel suplent.

En aquest cas la posada en escena de la taula de diàleg, tenia una part dels actors que no estaven gaire disposats a anar-hi, i per tant qualsevol situació que facilités la seva absència era ben rebuda. Aquesta absència també agradava als altres participants de la posada en escena, així es reduïa el nombre d’actes de l’obra teatral i se centrava, com en els orígens del teatre, en els rituals. Reconec que tan sols quan s’ha obtingut un resultat, es pot valorar si l’estratègia emprada ha estat bona.

Per això, a hores d’ara, dir que és millor o no la representació de consellers per part catalana a la taula de diàleg és massa agosarat. Dit això, que s’hagi deixat fora d’aquesta trobada a una part dels partits que defensen la independència ens ha de fer reflexionar sobre quines han pogut ser les raons d’aquestes posicions inalterables (o, si més no, inalterades). La voluntat manifestada amb fermesa per Aragonès en no acceptar membres de partit que no fossin al govern li dona una pàtina d’autoritat sobre la qual alguns havien manifestat certs dubtes.

En els acords signats entre JxCat i ERC, reconegut per ambdues parts, no s’establia aquest requisit per formar part de la trobada. Aragonès ja havia repetit des de feia un parell de mesos que només volia membres del govern a la mesa, però entenc que una voluntat expressada moltes vegades no hauria de poder alterar el contingut de documents signats si no existeix acord mutu. Certament, acceptar la llista proposada per JxCat i permetre la presència de polítics que han estat a la presó, posava en una situació de certa incomoditat a ERC. En aquest cas s’haurien vist en la necessitat de fer lloc a Oriol Junqueras, una presència que, inclús, reclamava una part del seu propi partit.

Aquesta era una imatge que es volia evitar, ja que hagués situat junts Aragonès i Junqueras, corrent el risc de diluir la presència del president de la Generalitat. A Jordi Sànchez, que ja havia dit que no hi creia en la taula, ja li anava bé presentar una llista de possibles components que sabia que no seria ben rebuda per Aragonès. Si aquests noms eren rebutjats pel president, com ha passat, quedaven apartats de la foto de la mesa. I si per contra li haguessin acceptat la llista, s’hauria venut com un pols que havia guanyat a ERC. Dues imatges en què Junts hi sortia ben parat.

La ironia és que aquesta mateixa sensació l’han tinguda les altres dues parts. A Pedro Sánchez, quan va saber que no hi havia Junts a la taula, se li va eixamplar el somriure, ja que no tenia gens d’interès a mantenir reunions amb els seus membres. I a ERC se li donava, de manera clara i diàfana, el lideratge a la taula de diàleg. Arribat el moment i aixecat el teló, ens hem trobat que l’obra teatral que es prometia interessant, ha estat només un entreacte en què les parts han acordat que es trobaran per acordar les coses que han d’acordar. I establiran un calendari que configuraran en el moment que s’estableixi una altra trobada, que està prevista per un altre moment.

Difícil és qualificar el gènere d’aquesta obra, tot i que podria ser un garbuix d’un entremès, una paròdia, un sainet o una farsa. En tot cas, ja ens ho diran des de Madrid, que són els que tenen el guió.

Joan Bermúdez Prieto és advocat i politòleg.
Participació