REUSENQUES

Núria del Cacho: «Els gelaters i torroners som una espècie en perill d’extinció»

La cinquena generació i actual responsable del Xixona de Reus és l'última convidada de l'especial "Reusenques"

per Alba Cartanyà, Reus, Catalunya | 28 d'agost de 2021 a les 08:00 |
La Núria i un dels treballadors al taulell de l'establiment del raval Santa Anna | Alba Cartanyà
Núria del Cacho Verdú (Reus, 1979) és la cinquena generació i l'actual responsable de Gelats i Torrons Xixona de Reus. El seu pare i la seva mare són de Xixona, i la seva vida ha transcorregut entre aquest municipi del País Valencià i la capital del Baix Camp. Va estudiar Educació Social i Humanitats i va estar-se 10 anys vivint fora. Va tornar a Reus el 2007, juntament amb el seu marit que estudiava Medicina, i es van posar a treballar a la botiga. Finalment, l'any 2015 els dos van agafar les regnes del negoci familiar nascut el 1885. 

- Com va ser, la incorporació al negoci familiar?

- Realment, del negoci familiar no me n'he desvinculat mai. Jo treballava d'educadora social, però sempre intentava agafar-me almenys una setmana de vacances per anar amb el meu pare a Xixona a fer el torró. Jo tenia clar que la botiga no podia tancar. En un principi, volia treballar d'educadora i tirar el negoci endavant, però vaig veure que era molt difícil fer les dues coses. Al final vam haver de prendre una decisió, i va ser apostar per això al 100%.

- Parles en plural, perquè tot això no ho vas fer sola.

- Exacte. El meu marit és de Palestina i ens vam conèixer quan estudiàvem a Alemanya. Va arribar un dia en què la meva mare va dir la gran frase de: "O ve algú a agafar el negoci o es ven, es lloga o es traspassa". I això ens va fer tanta pena... La mare d'ell li va dir que agafar el negoci familiar era una bona oportunitat.

Jo estava fent el doctorat allà, ell estava fent la carrera... i ho vam deixar tot i vam venir cap aquí. Va ser una nova aventura. Viure la botiga d'una manera diferent... perquè també la veia a través dels seus ulls. Va ser molt interessant.
 

- M'imagino que la família va estar molt contenta de la vostra decisió...

- Sí, i tant. Els pares i la família van estar molt feliços. És que en un tipus de negoci com el nostre (o en el comerç en general), és vital el suport de la família si vols tenir vida privada. En el meu cas, jo ja sóc la cinquena generació i ja sabem tots com va la cosa. La família és una gran pinya, ens ajudem molt entre tots i gràcies a ells tot roda. I aquí hi entra també la família del meu home.

- Quin diries que és el repte més gran que has hagut d'afrontar, a l'hora d'agafar les regnes del negoci?

- Les pròpies limitacions: saber què és el que realment se't dona bé i el que no. Vam tenir sort que el meu home i jo ens complementem moltíssim i on no arriba un arriba l'altre. Un altre repte també és portar un matrimoni, amb la mentalitat d'avui en dia, alhora que el negoci familiar. I no divorciar-nos; sinó estar més bé que mai. Treballar amb la parella és complicat i fàcil alhora: la confiança també permet afrontar molts conflictes. El que pot ser una muntanya, quan les coses es parlen se solucionen ràpidament. Això s'aprèn amb els anys.

Un altre desafiament és intentar posar al dia el negoci familiar. I acceptar que una idea que funciona molt bé en una altra població, al taulell de Reus no... i no passa res.

- Quines particularitats té el taulell de Gelats i Torrons Xixona de Reus?

- Doncs mira... Tot el tema de l'ecològic, en el nostre taulell funciona molt poc. El 2006 vam començar a fer torró ecològic, amb una gran il·lusió, i la gent és que no el volia! Però hi ha altres línies... és anar provant una mica. A banda, és molt bonic perquè quan no hi ha restriccions més severes per la pandèmia fem tastos de gelats, de torrons... ara, per exemple, ens han fet un encàrrec de gelat de gaspatxo. Això ja és un repte, a veure què en surt.

M'agrada molt, la nostra feina. Som una espècie en perill d'extinció; no està ben vist ser comerciant, i menys en l'àmbit de l'hostaleria. La gent ens veu com de segona o de tercera classe. Però bé, a mi m'és igual; ja estic acostumada a anar sempre a contracorrent. Som molt feliços aquí, la veritat. També tenim la sort de tenir un equip que barreja gent molt veterana i gent més jove, i clar, n'aprens d'uns, et contagies de la frescor dels altres... Entre tots ens ho passem bé.

- Al llarg d'aquests anys darrere el taulell de la botiga, i a través de les persones que venen a comprar, quina evolució has vist a Reus?

- Abans la gent era més espontània, ara no ho és tant. El que m'ha agradat molt és que des de l'any 2019, hi ha hagut un canvi brutal amb tot el tema del medi ambient. Nosaltres tenim unes terrines de ceràmica per consumir dins del local i generar menys residus, i abans no podies dir-ho directament perquè la gent no ho entenia; i des que es va començar a sentir parlar la Greta Thumberg, va haver-hi una eclosió i la gent es va sensibilitzar molt més. Vam arribar a generar un 40% menys de residus només amb el canvi de terrines… Ens ha deixat gratament sorpresos.

Per desgràcia, molta gent gran se'n va anant, i això ens fa llàstima... Però sempre tenim gent jove de clientela. També hi ha el tema del veganisme; abans ni existia el concepte gairebé, i ara ja hem incorporat gelats vegans. Ara la gent pregunta molt més, està més preocupada per la salut, pel quilòmetre 0... Però després, a la pràctica, es venen més els gelats divertits, com el d'Oreo o el Buenísimo. Perquè suposo que quan algú ve a fer un gelat és per gaudir, la salut ja la faran a casa [riu].

- Clar, més enllà del consum dels productes, és interessant saber-ne una mica. Tu, per exemple,  reivindiques que s'hauria de donar a conèixer la història del torró.

- Exacte, és un dolç que fa més de 500 anys que existeix. Igual que la xufa i l'orxata, són aliments que tenim aquí a la vora, que tenen receptes molt antigues, que funcionen encara avui en dia i que configuren la dieta mediterrània. Productes similars al torró de xixona se'n fan per tot el mediterrani, però concretament el torró de xixona és particular de Xixona; un invent coral que va crear la gent d'allà. 

Això forma part del nostre patrimoni i de la nostra cultura. El torró és saludable si porta un 70% d'ametlla com li posem nosaltres, si porta mel... Només has de mirar l'etiqueta i veure els ingredients. També fem orxata sense sucre, i la gent en compra, cada vegada més. La gent vol menjar més saludablement. El torró ja està força desestacionalitzat. La gent en menja, quan va a fer esport, a les postres, o se l'emporten de souvenir.

Els francesos han vingut tota la vida... També és curiós el tema de les migracions: els espanyols que es van exiliar a Mèxic durant la guerra civil, venien a l'estiu i compraven el torró per Nadal. Va ser curiós veure l'última tanda de migracions, durant la crisi entre el 2007 i el 2009, gent de la meva edat se'n va anar als Estats Units i ara a l'estiu venen i compren el torró ja per Nadal. Això és el que em pensava que ja no tornaria a veure, una altra onada d'immigrants que vinguessin a passar aquí l'estiu; pensava que la meva generació ja se n'havia deslliurat, d'això.

- També doneu molta importància a les varietats autòctones. 

- Sí, com l'ametlla marcona, concretament de secà (que té més bon gust, i és més sostenible). Això ho tenim més clar que l'aigua: totes les passes que anem fent han de ser tan coherents com sigui possible. Perquè el canvi climàtic ja el tenim a sobre... o fem alguna cosa entre tots, o patirem molt.

A nosaltres no ens interessa vendre grans quantitats de quilos, sinó la qualitat. Saber d'on ve i com ve allò que donem. De torró, més o menys, se'n fa a tot el mediterrani, però el torró de Xixona és amb molta ametlla marcona i mel de romaní o de taronger.

- Per treballar una mica en aquesta línia de donar a conèixer el que feu; el 2017 vau crear l'associació de Torroners Xixonencs de Catalunya (XICS). Com va sorgir?

- Sí. Això va ser per agrupar-nos i treballar plegats. Els nostres pares vivien de manera seminòmada: s'estaven una època de l'any al lloc on venien el torró o el gelat, i després tornaven cap a Xixona. Llavors, ells han anat a diverses escoles. Moltes d'aquestes persones han tingut fills, que ja s'han quedat tot l'any a la població on es venia el producte. Hi ha tota una generació, la meva, que ja no ens hem conegut tant entre la gent del mateix ofici. Llavors, ens estem perdent coses... el saber fer també és el que comparteixes amb els teus iguals. I ser gelater o torroner, tal com nosaltres ho entenem, és un ofici molt estrany.

Doncs bé, arran del problema tan gros que va haver-hi el 2016, que no hi havia ametlla marcona (i que ens va fer veure que segurament acabarà desapareixent), ens vam unir. A partir dels pares, vam aconseguir els telèfons i ens vam posar en contacte els fills. I vam muntar aquesta associació.

Estem molt contents, sempre estem fent coses. Enguany farem una recepta salada de torró amb el restaurant Quatre Molins de Cornudella; també una recepta dolça de torró amb l'Institut Hofmann... Sempre intentem estar actius per aprendre i per donar-nos a conèixer. Perquè tenim un ofici molt minoritari i molt romàntic, perquè com naltros ja no en queden gaires.

- Com el projectes, el futur d'aquest ofici?

- Jo sóc molt optimista, estic contenta. Crec que tenim molta feina a fer! Primer, hem de mantenir les matèries primeres, que el pagès es pugui guanyar bé la vida i que pugui continuar cultivant de manera sostenible les varietats que nosaltres necessitem (tant d'avellana negreta, d'ametlla marcona, com la mel de romaní...). Després, és que hi ha tantes opcions... El gelat pot ser tan divertit, que nosaltres estem oberts a tot!

També estem fent reformes al local, a poc a poc, per donar-li valor a l'edifici. Per exemple, la porta del lavabo, és del segon pis, i el que era un trasto, l'hem restaurat i ara torna a tenir un ús. Que això ens costa el triple que anar a l'Ikea i comprar-ho? Sí, però aquests objectes formen part d'aquesta casa i han de ser-hi. Ara també hem fet les vitrines del davant noves, hem implementat un sistema per optimitzar l'aigua i l'energia. Cada any, quan s'acaba la campanya, fem alguna millora. A poc a poc, però anem caminant.

Aquí venen les criatures amb una il·lusió! Igual que quan jo era petita fa 30 i pico anys... Hi ha coses que no canvien. I per Nadal és molt entranyable, veus famílies senceres que venen a comprar el torró, que fa generacions que ho fan. Jo m'emociono molt... i a les nostres filles els agrada molt venir.

- A nivell més pràctic, com és l'organització de la feina durant l'any?

- Al març comencem amb les mones. El meu pare va agafar un pastisser, i va començar a fer mones perquè teníem un buit. Per Setmana Santa, si plovia no tenien feina. Per assegurar-la, fa 20 anys van decidir fer mones. Després d'això, cada vegada anem tancant més tard perquè va fent més calor. Arriba la Festa Major de Sant Pere, que és el punt àlgid, i després ja tanquem a les 12 de la nit durant tot l'estiu.

Ara, que ja arriba el setembre, cada vegada anem tancant més aviat i la botiga es va transformant, van marxant els gelats i van entrant els torrons. Durant l'octubre ens posem a saco amb els torrons. El meu home i el meu pare van a Xixona, amb l'obrador que tenim allà, i després el porten cap aquí. El dia que es carrega tot i ve el camió és emocionant, fa una olor de torró impressionant! Llavors ja arriba el moment fort del torró. I el local ja és més botiga, i no tant hostaleria. Després ve el tortell i un cop acabat arriben les vacances. Jo faig balanç de tot i preparo les noves idees de l'any que ve, i aquí m'ho passo bomba. Després surt el que surt, perquè la realitat és tossuda, però cada any hi ha algun nou projecte.

I també a l'octubre fem les formacions per al personal, sobre diferents temes relacionats amb l'ofici. Procurem que sempre siguin els mateixos treballadors, perquè això nostre és un ofici. A banda, que a la gent li agrada veure sempre les mateixes cares, també dona estabilitat i assegura que la persona de darrere el taulell és experta, i per tant pot donar un millor servei. A nosaltres no ens interessen les coses d'utilitzar i llençar... Preferim, en tots els sentits, les relacions llargues i profundes.

- En aquest sentit, m'imagino que no teniu previst obrir més locals, oi?

- No, això no és en els nostres plans. La gràcia, pensem, és ser-hi nosaltres. La nostra mentalitat no és d'empresaris, sinó d'artesans.

- Com us ha afectat la pandèmia de la covid-19?

- Recordo que els primers 15 dies vam estar molt bé amb la família tancats a casa, però quan vam començar a pensar en el negoci... Jo vaig passar molta por, perquè no volia ni que els treballadors es posessin malalts, ni que hi hagués un brot aquí a la botiga... Va ser molt estressant, psicològicament. Però bé, ens vam salvar, i crec que ho vam fer força bé. La iniciativa dels Bons Reus va anar molt bé, no ens ho esperàvem, però va ser una passada.

Després clar, també vam patir molt d'estrès perquè les normes anaven canviant i era complicat pel que fa a l'organització. I treballar tantes hores amb la mascareta... la nostra feina és de córrer i costa, es fa pesat. Però bé, passats els primers mesos vam pensar que si havíem superat això, ja ho podríem superar tot. I vam canviar les vitrines [riu]. Però resulta que encara no ha passat del tot... Tot i això, almenys estem més adaptats. Va ser molt maco quan vam obrir al maig, vam tenir una cua que va donar tot el tomb al raval. Veure la gent que tornava, després de tot... Tenim una clientela entranyable. I amb els anys, ja formen part de la teva família.

- Malauradament, aquests últims mesos han tancat diversos negocis històrics de la ciutat. Com la valores, la situació del comerç a Reus?

- A mi em fa molta pena... Crec que també és un tema que té a veure amb el reconeixement social. És cert que els horaris són dolents, però també ho són els dels metges o advocats per exemple, i les facultats n'estan plenes. En canvi, els que ens dediquem al comerç potser no hem sabut explicar les parts bones. Formem part de la ciutat, és més, som la primera cara que veu un visitant quan arriba. Si anem abaixant persianes, tot és més anònim, més abstracte... Som animals socials, i encara que Internet estigui molt bé, necessitem el món físic.

- Com creus que es podria millorar la situació?

- Començant per accions simples. Per exemple, durant l'estiu, no hi ha casals a la tarda, només un en tot Reus. Tenim molt poques ajudes i som molts comerços, a Reus... com és que ningú ens té en compte, que som invisibles? Hi ha molta gent que treballa a la tarda, i més durant l'estiu i a la Costa Daurada. Clar, hem de fer uns jocs de mans impressionants per conciliar vida familiar i vida professional. Caldria resoldre això.

Després també, cal reivindicar la part bona de ser comerciant. Per a mi, el millor és el tracte amb la gent. Em sembla fonamental. La gent, quan va a comprar, hi va amb ganes, normalment no hi va pas enfadada. En general, la gent és maca... A mi, aquesta part humana m'interessa moltíssim. No hem de deshumanitzar les ciutats, que no siguin totes iguals. És bonic formar part de la vida de la gent, en la seva faceta més lúdica.

- Què n'opines de la ciutat, i cap a on creus que s'encamina?

- La veig molt més oberta que quan jo era petita. Ara veig que és més diversa, més divertida, més plural. A mi cada vegada m'agrada més. Sí que és cert que em falta molt més verd, al centre, als terrats... Trobo que és una assignatura pendent. I caminar més cap a la sostenibilitat. Jo vaig amb bicicleta, i de casa a la feina trigo cinc minuts. És una ciutat còmoda per viure, és tot a prop.

És una ciutat amable, i en els pròxims anys crec que ho serà més, per aquest canvi de mentalitat que estic veient des de darrere del taulell amb el tema del medi ambient. Recordo que quan érem a Alemanya, allà només es parlava del canvi climàtic; quan vam arribar, aquí el tema central era l'estatut. Ara, uns quants anys després, el debat ja ha arribat. Crec que Reus té les mesures justes per fer-ho bé.

També com estan educant a les escoles, en la diversitat, en l'educació emocional... hi ha un canvi gran. El que em fa pena és la situació de les dones. Jo recordo que quan nosaltres érem joves, anàvem a la Palma, anàvem a tot arreu, tornàvem soles i tranquil·les. I ara noto, per les noies joves que venen a la botiga i ho comenten, que tenen por d'anar soles cap a casa. Trobo que això és anar molt enrere. Per tot lo altre, penso que Reus anirà cada vegada a millor.
Participació