REUSENQUES

Amal El Hamdaoui: «Tot i ser una ciutat, Reus té esperit de poble»

La jove és nascuda a Nador, ha crescut a Escaladei i fa set anys que viu a la capital del Baix Camp

per Alba Cartanyà, Reus, Catalunya | 21 d'agost de 2021 a les 08:00 |
Una fotografia de l'Amal | Alba Cartanyà
Nascuda el 1994 a Nador (Marroc), l'Amal El Hamdaoui El Korachi va venir cap aquí amb la seva família i es van instal·lar a Escaladei. Va estudiar a Cornudella i a Tarragona, i fa uns set anys que viu a Reus, on va cursar el grau de Nutrició a la Facultat de Medicina de la Universitat Rovira i Virgili. Actualment treballa com a auxiliar tècnic de laboratori en una empresa d'alimentació. Es considera una "enamorada" de la capital del Baix Camp, per tot el que ofereix com a ciutat i perquè és on ha començat a viure sola i a créixer com a persona.

- Quan vau venir a Catalunya i per què us vau instal·lar concretament a Escaladei (municipi del Priorat amb menys de 50 habitants)?

- Jo sóc nascuda a Nador, al Marroc. Amb les meves dues germanes i els meus pares vam venir cap aquí l'any 2000, quan jo tenia 6 anys. El destí va ser Escaladei perquè era on el meu pare tenia la feina. Gràcies al seu contracte, que li va costar obtenir, vam poder llogar una casa i ja amb això ens va poder portar del Marroc aquí.

- Recordes com va ser l'arribada?

- Érem petites, i estàvem una mica desorientades. Un idioma nou, persones noves, maneres de viure totalment noves. Recordo que els primers anys feia molt de fred, per nosaltres. Vam anar a escola, on també era tot diferent. Jo no hi havia anat mai, només la meva germana gran, perquè al Marroc es comença més tard (a primer de primària ja directament).

Al principi va ser difícil, per la meva mare també. Havíem de comprar moltes coses: llibres, materials, uniforme... Els meus pares tampoc sabien ni llegir en català, i llavors a vegades ens deixàvem coses, o no portàvem el que calia.. Tot i això, viure al poble va estar molt bé. El que ens va ajudar molt va ser aprendre a parlar: o parlàvem el català o no parlàvem [riu], no ens podíem comunicar amb ningú en cap altre idioma. Jugàvem amb les altres criatures.. Jo realment agraeixo haver viscut al poble.

- Ara comentaves el tema de la llengua... La teva família és musulmana, però entre vosaltres no parleu àrab.

- Exacte, nosaltres som bereber (amazighs). A casa sempre hem parlat en bereber, ja que és a l'escola on et comencen a ensenyar àrab, però com que jo no hi vaig arribar a anar (allà al Marroc) doncs no en vaig aprendre. Els meus pares sí que saben àrab, però amb nosaltres sempre hem parlat amb la nostra llengua. Ara, però, ja fem una barreja entre bereber, català i castellà [riu].

- Com vas arribar a viure a Reus?

- Jo vaig estudiar a Cornudella del Montsant, vaig anar a fer el Batxillerat a Tarragona, vaig fer un grau superior d'higienista bucodental i després vaig començar la carrera universitària de Nutrició a a la Facultat de Medicina de la URV. Va ser llavors quan vaig començar a viure a Reus, concretament, era l'any 2014. 

També em vaig posar a compartir pis, que per mi era una experiència nova. Em feia molta il·lusió, també estava nerviosa i no sabia ben bé com seria l'experiència. 

- Quines diferències destacaries entre viure a Escaladei i a Reus?

- Els aspectes positius del poble són que és petit, tranquil, t'ajuda a desconnectar i a reflexionar, pots fer rutes i caminades, i és familiar perquè ens coneixem tots. Com a negatiu, diria que (òbviament) falta oferta d'oci, que hi ha poca gent de la meva edat... I que, a vegades, se't pot fer una mica claustrofòbic perquè et limita molt el fet de poder créixer. Només per anar al cine ja havies de desplaçar-te fins a Reus.

En aquest sentit, per això m'agrada Reus. El fet d'haver viscut en un poble petit, fa que m'atabalin les grans ciutats, però Reus no està massificada; no és angoixant la quantitat de persones que hi ha. Per a mi, té una gran oferta d'oci, de comerç.. Puc socialitzar més, conèixer gent i no limitar-me. No només gent de Reus, sinó persones del voltant que van i venen.

- Hi estàs molt bé a Reus, oi?

- Sí, ara mateix comparteixo pis i treballo com a auxiliar tècnic de laboratori en una empresa d'alimentació. Porto un any, vaig començar el gener del 2020 i estic contenta. 

Jo sempre dic que estic molt enamorada de Reus. M'ho he passat molt bé, i li tinc cert afecte a aquesta ciutat. Considero que tinc tot el que necessito, ja sé que els de Tarragona em diran que no tinc mar, però és que m'és igual perquè em queda a vint minuts [riu].

És una ciutat com a molt cèntrica, en el sentit que pots anar a diferents municipis del voltant fàcilment. M'agrada molt el centre, la vida nocturna, l'oferta de restaurants. I les activitats que organitzen: el circ, la festa major, els castells... Tot i ser una ciutat, té un esperit de poble que uneix molt la ciutat.

- Des que vas venir a Reus fa uns set anys, sempre has compartit pis. Com creus que està la situació entre els joves per emancipar-se i anar a viure sols?

- Emancipar-se a Reus és molt més fàcil que en altres ciutats, com per exemple Barcelona. Llavors, les possibilitats d'emancipar-se depenen molt del tipus de feina, del sou i dels recursos que tinguis, i encara que els preus de Reus siguin més assequibles, es fa complicat trobar un pis adequat per a tu sola.

- Estàs implicada en la política local?

- No, no gaire. Suposo que no m'ha interessat mai prou. Sí que segueixo les notícies i intento saber quines polítiques es fan o es deixen de fer, també estic pendent del meu poble, però tampoc implicada com a tal. Et diria que és per falta de temps, però suposo que al final és per falta d'interès, si et sóc sincera.

- Quines dificultats us vau trobar en arribar, pel que fa a la burocràcia i als tràmits per regularitzar la vostra situació?

- Quan vam arribar, les meves germanes i jo érem molt petites, i la meva mare estava molt desubicada... Recordo que qui portava més el tema dels papers era el meu pare. Ell tampoc sabia parlar l'idioma (el castellà, en aquest cas) i se li va fer molt complicat. Sobretot perquè els tràmits s'havien de fer presencials i el meu pare perdia molts dies de feina per fer tota la paperassa.

En general, crec que no s'ajuda gaire en l'adaptació d'una persona immigrant, no se li donen facilitats. Ell s'havia de buscar la vida, preguntar per saber el que necessitava, moltes vegades havíem de fer cues insuportables de moltes hores de matinada... Al meu pare li va costar bastant, van ser anys complicats. I crec que està una mica traumatitzat, perquè ara sempre intenta portar la paperassa al dia.

Després d'uns quants anys, ell va tramitar la nacionalitat i se li va concedir. Llavors la va demanar per a nosaltres (els seus fills) i així ja va anar més tranquil. A la meva mare, al cap d'uns deu anys crec, li van donar el permís de residència permanent, que això també agilitza bastant tots els tràmits.

- Durant tots aquests anys, imagino que has viscut en primera persona el racisme institucional. 

- Sí, el racisme a les institucions és palpable... Tot i que sempre hi ha algun funcionari que és amable i entén la teva situació, he viscut moments de poca empatia per part dels treballadors, gestos o paraules lletges. Un altre problema és que hi ha molts tecnicismes, i això li costaria a qualsevol.

Al final has de "passar" una mica. Tot i que penses que et podrien ajudar més o millor, no et pots quedar atrapat aquí. El meu pare es movia i anava a buscar ajuda a un altre lloc i ja està. Però sí, quan ets nouvingut sents bastanta impotència. Et trobes moltes portes tancades, i coses que són tan senzilles de fer es tornen complicades perquè et falta informació o directament no saps on anar. Un tràmit que una persona d'aquí fa en 20 minuts, perquè sap que ha d'anar a l'Ajuntament i demanar tal cosa, una persona nouvinguda tarda moltíssim més. Perquè acabes d'arribar i no saps... has d'equivocar-te moltes vegades per tenir un resultat favorable. I això tenint en compte que el meu pare treballava i era el que s'encarregava d'això, havia de fer 40 minuts del poble a Reus... i moltes vegades anar-hi per no res, perquè li faltava algun document o portava el que no era.

- Ara que ja ets més gran, estàs independitzada i tens feina, sents que el teu futur està a Reus?

M'agrada molt Reus, i si hagués de comprar una casa a la zona, seria en aquesta ciutat. He viscut moments aquí en què he estat molt feliç. Ara no sé on està el meu futur, però Reus sempre seguirà estant, sempre acabaré venint. Perquè quan he estat una temporada fora o lluny, l'he trobat a faltar, i si penso a marxar, crec que el que més enyoraria seria Reus. 
Participació