COMERÇ

El forn de Porrera que no necessita nom perquè tothom el troba

Amb una història que es remunta a principis del segle XX, l'establiment de la vila prioratina és popular per les seves coques

per Jordi Siré, Reus, Catalunya | 19 d'agost de 2021 a les 02:30 |
Accés al forn de Porrera | Reusdigital.cat
Ferran Grau i Roser fan temps asseguts al banc que hi ha davant del seu forn de Porrera. No necessita tenir nom, més enllà del que li demana Hisenda per allò de tenir-ho tot lligat i ben lligat perquè tots saben on és. Ell veu la vida passar després de la jubilació, i la seva dona espera que vingui la clientela habitual, que no té horari per deixar-se passar pel que també ha acabat sent un colmado dels de tota la vida.

Una història que comença en blanc i negre



El matrimoni dona i es dona vida en una localitat del Priorat tan bonica que fa mal deixar-la. "Quan vaig néixer, els meus pares ja eren els forners. I jo tota la vida l'he viscuda aquí", explica Ferran mentre ens invita a entrar a casa seva i a deixar la porta oberta perquè entri una mica de corrent d'aire. "Amb 5 o 6 anys ja anava a baix per ajudar-los en allò que fes falta. No et dic que ma mare em parís a l'obrador, però poc devia faltar. De fet, el meu pare li deia que em fes callar", afegeix amb sorneguera.
 

Ferran Grau i Roser, al capdavant del forn de Porrera Foto: Reusdigital.cat


La història és de les que comencen en blanc i negre. "Cap al 1916 un cunyat del meu avi es va fer càrrec del forn. Al cap d'uns anys se'n va anar a la ruïna perquè la gent no pagava. Li deien 'ja passaré quan vengui les avellanes o quan pugui', i va anar aguantant fins que no va poder més. Llavors el va agafar el meu avi. I entre els dos van anar fent fins que s'hi va posar el meu pare amb 14 o 15 anys, tan aviat com el meu avi va dir que ja n'havia tingut prou".

Amb el pas del temps, Ferran va agafar les regnes i des de llavors ha tirat endavant "amb la clientela del poble. Pot pujar algú de Reus i trucar-te per dir que els guardem una mica de pa, però la gent que ens ve és d'aquí. És clar que abans era diferent. Amassava molt més pa perquè el poble tenia el doble de població i arribava als 800 habitants. Llavors s'anava a treballar la terra i es menjava molt de pa, especialment peces grans rodones de quilo perquè aguantaven més. S'emportaven 7 o 8 quilos, l'anaven tallant amb tomàquet o el feien torrat. I quan s'acabava tornaven per més", descriu.

Coques i pastisseria



"No té res a veure amb ara", reconeix. "Ara et quedes sense pa i no passa res. Abans no t'ho podies permetre, perquè sempre pensaves que faltava per venir fulanito i, de vegades, havies d'anar fora per buscar-ne una mica més. Però ara de pa se'n menja molt poc". Amb els nous hàbits, calia renovar-se. "Feina rai si depenguéssim només del pa. Són les coques i la pastisseria que t'ajuden a poder tirar endavant. I de coques en tenim d'ou i de pasta maurada".
 

Un client, al forn de Porrera Foto: Reusdigital.cat


La jubilació li ha proporcionat descans perquè "a les 3 de la matinada ja entrava a l'obrador. Tirava l'aigua, el llevat, començava l'enfornat, feia les formes i anava fent fins a les 10. De festa només en fèiem el diumenge. De vacances no n'he fet mai. Potser sortíem amb els fills, quan eren petits, quatre o cinc dies a Salou o Cambrils. Però allò de dir tancar 15 dies, mai", recorda.

El més curiós de tot és que admet que "ho trobo a faltar una mica. Era més feliç abans. El perquè no me'l preguntis. No t'ho sabria explicar. En deixar-ho de fer, em sembla com si fos culpable d'alguna cosa", diu somrient. Però malgrat tot, reconeix que "als meus fills ja els vaig guiar cap a fora. Jo estic molt content de la feina, però no la vull per a ells. Estar tan obligat, treballant tantes hores de nit... Sempre ho podran trobar, això. Jo em vaig quedar a casa perquè el meu germà gran va anar a estudiar, i com que teníem terres els meus pares em van dir que m'hauria de quedar. I jo encantat de la vida, i content. Però els meus fills s'haurien perdut moltes coses, ara. Jo, com a molt, vaig poder anar a alguna festa major del voltant un cop o dos a l'estiu", detalla.

L'any passat va dir prou. "Ara em porten el pa de fora i a mi només em cal coure'l. Ja no és una producció pròpia, si bé amb el colmado tot ajuda una mica més. Amb els meus pares no tant, però després van començar a venir proveïdors que et portaven magdalenes i quatre pastes seques i vam anar fent, després amb pasta de sopa o quatre coca-coles i amb el pas del temps anant ampliant. Això t'ajuda a fer-te el jornal. Si la meva dona i jo haguéssim anat a treballar de salari hauríem guanyat més. Però sempre hem fet això i a la meva dona, a més, li agrada molt xerrar i quedar bé amb el client. S'hi sent a gust", precisa.

Amor per la feina i la parella



Roser, propietària de fet i dret ara com ara, pot ser tímida amb la gent de fora. Amb els clients, en canvi, és com una germana, la farmacèutica, el pregó municipal o el WhatsApp del grup d'amics. Se la nota satisfeta interactuant amb ells. "Sóc més jove que el meu marit, els meus fills em van donar el seu suport per continuar i a mi sempre m'ha agradat el contacte amb la gent i treballar amb la farina. I la veritat és que és millor ser autònom que tenir algú que et mani", assegura.
 

Una imatge de l'obrador Foto: Reusdigital.cat


Ho explica tot just després de vendre l'última coca. "El típic que hem fet sempre aquí és la coca de pasta maurada, amb pasta de pa a mig fer i hi posem ou, sucre i oli. Queda com una crema cuita pel damunt i no queda cristal·litzada ni dura, sinó que és més aviat tendra. Però el més bonic és treballar amb ell", deixa anar Roser. Els ulls, llavors, amenacen pluja. Amor per la feina i per la parella. La vida als forns és artesania pura. Sense conservants ni additius.
Participació