REUSENQUES

Irina Ravelo: «Les persones migrants venim amb ganes de donar»

Instal·lada a Reus, la historiadora mexicana forma part del Cercle de Dones, està implicada en Les Abelles i treballa al Mas Carandell

per Alba Cartanyà, Reus, Catalunya | 7 d'agost de 2021 a les 08:00 |
Irina Ravelo, en una entrevista a LANOVA Ràdio de Reus | Cedida
Nascuda a Cuernavaca (Mèxic) el 1980, la historiadora Irina Ravelo fa cinc anys que viu a la ciutat. Va engegar el projecte educatiu Calmécac, forma part del Cercle de Dones de Reus, està implicada en la cooperativa de cures Les Abelles i actualment treballa com a tècnica de suport a la tramitació digital del Mas Carandell. D'una manera o altra, la Irina trasllada aquí tot el que porta del moviment social i comunitari del seu país natal, i intenta fer de Reus una ciutat més amable i cohesionada.

- Com vas arribar a la ciutat?

- Em vaig instal·lar a Reus amb 36 anys. Jo vaig venir de Mèxic cap aquí als 25; vaig estar a Barcelona fent un màster; vaig tornar a Mèxic, vaig conèixer la meva parella (que és catalana) i hi vam estar vivint vuit anys, fins que van néixer els nostres fills i vam decidir venir cap aquí. Jo he experimentat diferents tipus de migració: el trasllat personal, quan era jove i vaig venir amb ganes de conèixer un lloc nou; i uns anys després, el trasllat familiar motivat per la por i la necessitat de fugir.

- Teníeu alguna cosa que us lligués concretament a Reus?

- Doncs una coneguda ens va oferir reprendre una empresa, una franquícia japonesa, però finalment aquest projecte laboral no va sortir bé... Els fracassos sempre són importants perquè pots aprendre'n. A mi sempre m'havia agradat molt l'àmbit educatiu, i vaig decidir apostar per un projecte més social, de formació, d'unió... Així va néixer Calmécac, un centre de repàs i ensenyament per a criatures que vaig obrir al raval de Santa Anna. Malauradament, amb l'arribada de la pandèmia vam tenir molts problemes i vam haver de tancar. La part bona és que amb els nens i nenes jo també vaig aprendre molt, per exemple, a parlar català.

- T'has sentit acollida per la ciutadania?

- És cert que al principi potser esperava més acollida, però ara sento que ho he deixat d'esperar perquè ja ho tinc. Per exemple, vaig a fer esport a un club, i la Irina d'un altre moment potser proposaria a les companyes de fer activitats i trobades, però ara simplement vaig allà a fer esport i ja està. Jo estic fent les meves coses i m'ajunto amb la gent que també té necessitat de relacionar-se.

- T'agrada la ciutat?

- Sí, la veritat és que ja des del principi em va agradar molt. És una ciutat concèntrica i molt accessible. Quan vaig arribar, no podia utilitzar el meu carnet de cotxe perquè no tenia validesa aquí, i la ciutat em va permetre moure'm sense problemes; es pot arribar pràcticament a tot arreu caminant. Recordo que una cosa que em va sorprendre molt va ser l'horari de l'escola.

- I això?

- Se'm va fer d'una altra època... L'horari escolar aquí és incompatible amb qualsevol activitat, i això va determinar molt la meva vida laboral. Quan vaig obtenir la beca menjador, em va canviar la vida. A Mèxic, els infants entren a les 7 o les 8 del matí i surten a les 2 o les 3 de la tarda. Això s'adapta millor als horaris de feina.

- Alguna cosa més que et sorprengués?

- Doncs... Recordo que també em va impactar l'entrega de les persones grans a la cura dels nets i de les netes. Ah, i una altra cosa: jo vinc d'una ciutat molt contaminada, i un aspecte que valoro molt de Reus és que sento que l'aire està bastant net. Tot i que a vegades fa massa vent [riu].

- T'has trobat amb algunes dificultats? Per exemple, amb el tema dels papers... Comparant-ho amb el teu marit, que ha nascut aquí a Catalunya, però que tampoc és de Reus.

- Sí, hi ha moltes diferències... Tot el tema de papers per a mi és molt complicat. Una persona, quan emigra, sempre porta amb ella una formació i unes habilitats que intenta posar en pràctica i donar al màxim allà on s'instal·la, però hi ha molts factors externs que no t'ho posen fàcil. Per exemple, el meu títol universitari fa tres anys que està en procés d'homologació... Un cop arribes aquí, tot el que has fet allà no val per a res.

- Durant aquests cinc anys, has obert Calmécac, formes part del Cercle de Dones, i ara t'has sumat també a la cooperativa de cures Les Abelles.

- Sí, crec que és necessari establir xarxes de contenció, i això es va creant a poc a poc amb el temps. I la relació amb altres dones llatinoamericanes (al Cercle de Dones) és vital; cadascuna tenim una història, i quan les ajuntem, configuren un teixit comú i això dona sentit a moltes parts de la nostra vida. Com a dones migrades ens ajuda a transcendir la part del victimisme i a pensar-nos des d'altres espais.

- Fa poc has començat a treballar al centre cívic Ponent, oi?

- Així és. Feia cinc anys que estava treballant en diverses coses, però sense rebre un sou fixe cada mes. Això ha estat una mica dur, perquè quan has provat el fet de treballar i de tenir un salari, trobar-te de sobte limitada i depenent econòmicament d'algú... no et fa sentir bé, almenys a mi. Per sort, al febrer vaig començar aquesta feina de Tècnica de suport a la tramitació digital del Mas Carandell. La pandèmia ha portat una crisi profunda, que no és tan visible perquè no hi ha cues a la Seguretat Social, però perquè no s'estan donant cites. En tots aquests mesos, jo he aconseguit només dues cites presencials per a serveis socials de Reus.

Concretament, m'encarrego d'ajudar a les persones que m'ho demanen a realitzar tràmits que han de fer. La idea de la tramitació digital és bona perquè obre moltes possibilitats, però segueixen havent-hi dificultats: pel que fa a l'idioma (molta gent no entén el català o el castellà), o s'utilitza un llenguatge massa tècnic, o la complicació per aconseguir els requisits que demanen.

- Està clar que ets una persona inquieta, i amb ganes de generar un impacte positiu allà on vius.

- Sí, la veritat és que tinc ganes de fer coses per a la ciutat. Jo vinc dels moviments socials i comunitaris de Mèxic, i m'agradaria traslladar tot aquells aprenentatges aquí. És cert que la realitat és una altra, però quan et trobes amb gent que també en té ganes, es construeixen coses enriquidores. Jo sempre he treballat per potenciar la interculturalitat. A vegades, ens dividim en pensar que cadascú té la seva pròpia cultura, i això atomitza la ciutat. Quan ens apropem, veiem que tenim més en comú que no pas diferències. La meva voluntat és vincular diferents àmbits i crear sinergies.

Una altra característica que em crida l'atenció d'aquí és que les persones es mouen en diferents esferes que poques vegades es mesclen... És com tenir l'esquema de la realitat dividida en parts, o en calaixos, quan la realitat és un tot. Jo vinc d'un món en què es combinen aquestes esferes, per enriquir-se mútuament i per transcendir prejudicis.

- Quina creus que és la situació de la comunitat migrant a la ciutat?

- La comunitat de persones migrants és molt àmplia... Moltes vegades es posa tot al mateix sac de "migració", quan realment és un col·lectiu complex i amb una gran diversitat. A vegades, l'únic que tenim en comú és haver marxat d'un lloc i haver vingut aquí. Jo no puc parlar de migrants o de gent migrada, és tot un univers molt extens.

- I la cooperativa de cures de Les Abelles, com va?

- És un projecte que busca professionalitzar i dignificar un treball històricament exercit per dones, el de les cures, la importància del qual ha estat infravalorada, tant econòmicament com socialment. De moment, jo sóc socia col·laboradora, no sòcia treballadora. Per a mi, significa tenir una opció de professionalitzar les meves classes de repàs a mitjà termini, ja que ara hem prioritzat l'atenció a la tercera edat. Concretament, jo els dono suport en les àrees de tecnologia i infància.

- Estàs bé, ara?

- Sí, realment la feina al Mas Carandell m'ha ajudat molt i m'agrada. Moltes persones arriben amb un problema i marxen més tranquil·les de saber que s'està fent alguna cosa per solucionar-ho. Això em fa feliç, i ho necessitava. Per a mi és important fer coses per mi, i per la societat on visc. Sovint la gent es pensa que només venim aquí a demanar, però també venim amb ganes de donar. M'agradaria que entre tots ens relacionéssim com a persones en tota la seva complexitat, sense estereotipar ni jutjar. 

També estic fent l'últim any del Doctorat interuniversitari en Estudis de Gènere: Cultures, Societats i Polítiques, que representa una altra finestra d'oportunitats per desenvolupar l'estudi dels coneixements i del treball de les dones al llarg de la història. 
Participació