REUSENQUES

Meritxell Perpinyà: «La fotografia que més m'agrada és la quotidiana»

Química de formació, s'ha dedicat al comerç i a la fotografia

per Alba Cartanyà, Reus, Catalunya | 31 de juliol de 2021 a les 08:00 |
Una fotografia de Meritxell Perpinyà | Cedida
La fotògrafa Meritxell Perpinyà (1972) ha nascut i crescut a Reus, a mig camí entre la Partida Matet i la plaça del Mercadal. Química de formació, s'ha dedicat al comerç i sempre ha observat l'entorn a través de la seva càmera. Ha fet el cartell de Sant Pere 2021; fa classes de fotografia al col·legi de joiers de Catalunya; ha realitzat la portada del disc del Guillem Anguera; i ha exposat a Cal Massó, al Casal de les Dones i al Bravium, entre altres. Apassionada de la ciutat i de la seva gent, li agrada immortalitzar en fotografies tot allò que forma part del seu dia a dia. 

- Quina és la teva vinculació amb la ciutat? 

- Vaig néixer aquí, l'any 1972. De fet, on estem fent ara l'entrevista [al local de la Farggi, a la plaça del Mercadal] hi vaig passar la infància. El meu avi i la meva mare eren els gerents de la botiga dels baixos de la Casa Navàs. Nosaltres vivíem al Passeig Prim, però tota la vida he estat a la plaça del Mercadal. Sóc química de formació, vaig treballar en el sector fins que me'n vaig cansar i llavors vaig tornar al món del comerç. Vaig obrir les meves pròpies botigues, primer a Reus i després a Tarragona. Paral·lelament, sempre m'ha agradat la fotografia, i he anat fent dues vides professionals, la fotografia i el comerç, i en alguns moments les uneixo. Faig moltes coses que tenen a veure amb els dos móns. Ja porto molts anys, i ara la fotografia s'ha convertit en una part important de la meva professió.

- A la teva pàgina web hi dius que ets "de professió comerciant, de formació química i de passió fotògrafa". Com és això? Quan va començar la curiositat per la fotografia?

- Suposo que he estat sempre una persona inquieta, i la fotografia sempre m'ha agradat des d'una vessant reivindicativa. És un mitjà que em permet expressar-me, explicar coses del meu entorn. Vaig començar als principis dels anys 90, quan tenia uns 20 anys... potser també perquè havia fet una carrera científica, molt quadriculada, i la fotografia era l'altra part, la més artística, on em deixava anar una mica. 

- Si no m'equivoco, t'agrada fotografiar la naturalesa... Reus és un bon escenari?

- Sí, i jo l'he valorat sempre molt. La fotografia que més m'agrada és la quotidiana. He viatjat tot el que he pogut, i si mires el que publico habitualment, no són les fotografies dels viatges. El que m'agrada mostrar és el dia a dia, la gent del meu voltant, les persones que formen part de la meva comunitat. M'agraden els paisatges que integren la meva vida, el Montsant, les Terres de l'Ebre, els camins que tinc al voltant de casa. Jo visc a la Partida Matet, una part de la ciutat poc coneguda. Està passada la riera de l'Abeurada, a prop de l'escola La Vitxeta. Encara existeixen zones desconegudes a Reus, que són rurals. On jo visc és ple de camps d'oliveres, d'avellaners, encara s'hi fan molts calçots, cebes, alls.. M'apassionen.

- En quin estat es troben aquests camins?

- Arran de la pandèmia s'han començat a recuperar. Fa més de 20 anys que jo visc a la Partida de Matet, i me'n recordo que quan venien els amics o la família a casa, ens deien que estàvem molt allunyats, que si no teníem por... Amb la covid-19, sobretot quan no es podia sortir del municipi, la gent va començar a utilitzar aquests camins. Ara, quan surto amb el cotxe he d'anar amb compte perquè hi ha gent amb bicicleta, corrent, caminant... Crec que ara se'ls comença a donar el valor que tenen, i és visibilitzar la connexió existent entre els pobles del voltant, que tenen de referencia la ciutat de Reus com a nucli de comerç, de serveis. Ha calgut una pandèmia perquè la gent se n'adonés dels camins que tenim.

- Aquesta idea va una mica en la línia d'algunes de les crítiques que es fan a la ciutat; que és la tendència a concentrar-ho tot al centre. 

- Sí, la veritat és que sí. El que té Reus és que el centre es molt rodó, coquetó; i tot és molt fàcil perquè tens uns ravals que envolten les places principals. Aquesta estructura ha fet que tot es concentri al centre. Això no treu que la resta de parts de la ciutat s'hagin de dinamitzar, que hi hagin de passar coses culturals, esportives, i comercials. Que totes les zones són boniques. La bellesa està allà on mires.

- Tornant al camp de la fotografia... Has engegat un projecte sobre el dol i les pèrdues durant la pandèmia. Com va sorgir i com està anant?

- M'està costant... He trobat algunes famílies, però és un tema delicat i la gent quan esta passant per un procés de dol es difícil que vulguin participar en un projecte així. La veritat és que no he aconseguit les persones que volia, i he pres la decisió d'esperar un temps i explicar-ho a posteriori, quan tots haguem passat aquest dol. La idea és fer fotografies familiars, de les persones que han quedat i que no van poder acompanyar el seu ésser estimat d'una manera "normal", sense anar al tanatori, o fer una missa, o una vetlla, o no veure parents llunyans... Jo vaig perdre el meu pare. I el context de la pandèmia va accentuar una situació que ja de per si és dura.

- A més a més, tens en marxa un projecte sobre la bellesa natural.

- Sí, és un projecte que està viu. El deixo aparcat uns mesos, després el reprenc... és una sèrie de retrats que va començar el 2014. En un inici, se centrava en mares, dones que se sentien malament amb els seus cossos perquè la maternitat les havia transformades. Era una proposta molt personal, perquè vaig fotografiar el mateix que havia sentit jo en tenir els meus fills. Després, vaig incorporar-hi dones més grans... i a les últimes entrades vaig canviar la paraula "dones" per "persones", i vaig incorporar-hi homes que també em reclamaven participar, perquè em deien que també es volien sentir bé amb els seus propis cossos. Al final, ja no va només d'una aparença física, sinó que és un "som així tal com siguem", també psicològicament, sexualment... És una iniciativa que continua viva i que evoluciona de la mateixa manera que ho faig jo, amb les inquietuds que tinc a cada etapa de la vida. És un treball que no sé ni si tindrà final.

- Quina creus que és l'impacte de la fotografia en l'acceptació personal? Com has vist el procés, tant en tu, com en les persones que hi ha participat?

- Doncs és curiós; abans de participar-ho em deien que no s'agradarien, i al final totes han estat d'acord en publicar la fotografia. S'han acceptat i s'han vist bé. Jo no anava a buscar res concret; la idea era fer un retrat d'elles, tal com els meus ulls les veien. Jo sempre he vist totes les dones boniques, en totes les seves formes, maneres de ser, edats. Jo les fotografiava i buscava aquella en què jo les veia boniques. Algunes em van dir que va ser una mica de teràpia. Anaven sense maquillar, la roba no havia de tenir cap tipus de protagonisme... A partir d'aquí, els límits els posaven les persones participants. 

- És complicat dedicar-se a la fotografia, a Reus?

- No ho sé... Però jo no tinc la intenció de marxar d'aquí. O m'hi puc dedicar a Reus, o no m'hi dedicaré [riu]. Jo sempre he dit que fins als 50 treballaria paral·lelament comerç i fotografia, ara en faré 49 [riu]. Crec que he dedicat molts anys de la meva vida a una professió que m'havia d'agradar, i m'ha agradat, que és el comerç; però que a la vegada havia de ser productiva, perquè tinc una família i unes necessitats econòmiques que he de cobrir. Però a partir de certa edat, que les necessitats ja no seran tan exigents, m'agradaria centrar-me només en la fotografia. De fet, a l'octubre començo un màster en fotografia documental. Era una cosa que tenia pendent... jo he après fotografia a trossets, fent cursets i de manera autodidacta, però mai he pogut fer una formació més contundent.

- És fort que hi hagi professions de les quals no es pugui viure... Les que tenen una vessant més social, però especialment les artístiques, resulta molt complicat.

- És així... Malauradament, en aquest país la cultura, en totes les seves vessants artístiques, sempre és l'última de la fila. També molta gent, demana projectes a cost zero, no se li dona valor... Moltes vegades és que no saps ni a quina porta anar a picar.

- Creus que falten espais, o més aviat voluntat?

- En aquesta ciutat tenim espais; el que passa és que s'han d'activar, s'han de posar més facilitats i sobretot més pressupost. Els autors i les autores no poden estar exposant sense que se'ls pagui, al final és una feina.

- Es tenen en compte els autors i autores locals, aquí a Reus?

- Crec que ara sí. Crec que hi ha hagut un canvi polític, però potser també és el món (o la nostra societat), que va en aquest sentit de començar a valorar tot allò que tenim més a prop. A vegades ens fixem en grans autors de fora, i quan mires els treballs, te n'adones que al costat de casa hi ha gent que fa temps que treballa allò mateix. I això no és només a Reus, segur que passa a tot arreu... I és trist.

- A tota aquesta precarietat, també s'hi suma el fet que ara tothom disposa de telèfons mòbils amb bones càmeres, i per això es té la idea que fer una foto és només prémer un botó.

- La feina real és abans i després del "clic". Prémer el botó és només un instant; sí que té importància aquest moment, però abans de fer "clic" n'has d'haver après molt. De fet, els que fa molts anys que ens dediquem a la fotografia, cada vegada disparem menys, i fotografiem més. Jo utilitzo molt el mòbil, entreno la vista i la mirada. També jugo molt amb Instagram. Però jo diferencio molt: quan surto amb la càmera, surto a fotografiar; i quan surto amb el mòbil, surto a jugar. De fet, aquestes que faig amb el mòbil jo no les anomenaria ni fotografies, les qualificaria d'imatges (no arriben a la categoria de fotografies).

- Com està, la comunitat de fotògrafs i fotògrafes a la ciutat? 

- Hi ha molt nivell... Segueixo companys i faig col·laboracions amb ells, però estem molt dispersats, cadascú fa la seva. Sé que hi ha una associació de fotògrafs, però no hi estic gaire posada, crec que són d'un altre perfil generacional... De totes maneres, faria falta una mica d'unió, de trobar-nos un dia i muntar alguna cosa. Si el món de la fotografia reusenca empenyés, penso que la regidoria ens acompanyaria. Ens hem d'articular, per tant, també cal fer autocrítica de les persones que estem en aquest sector.

- Què et queda per fer a nivell professional, què t'agradaria?

- Tinc moltes coses al cap, sempre em bull, és un no parar. Tinc una llibreta dels pensaments i allà m'ho apunto tot. Penso en projectes relacionats amb el territori, la gent, la natura, la indústria... Tot a casa, ara mateix no em plantejo marxar fora. Hi ha tants temes a explicar, aquí mateix...

- Pel que fa a la ciutat, des d'un punt de vista més general, com la veus?

- La veig bé. Comercialment ha patit i està patint molt, és un àmbit que a mi em toca perquè és la meva professió. El tema del comerç em preocupa molt. Però veig que la societat reusenca té força, molt potencial. No sé què tenim els reusencs que acabem absorbint totes aquelles persones que venen de fora i les transformem en un reusenc més. Sí que vindran èpoques més dures, però tirarem endavant. És una ciutat agradable; jo no voldria viure en cap altre lloc.

- La fisonomia dels carrers ha canviat molt, i ara que parlaves de comerç, al centre han tancat moltes botigues i ara pràcticament tot està ple de terrasses. Per on passa, el futur del comerç reusenc?

- Hem de fer un pensament. En aquest àmbit sí que hi ha unitat, fa anys que hi ha unes associacions (com que era la principal activitat de la ciutat, hem heretat tota aquesta estructura). Ens hem de posar les piles, i m'hi incloc, per veure com tornem a enamorar. Les nostres botigues i locals potser no seran tants, però han d'aconseguir atrapar els visitants. La clau és trobar un comerç diferent i viu. Potser no tindrem la quantitat que teníem abans, però hem d'apostar per la qualitat.
Participació