REUSENQUES

Carme Buixeda: «La dona hi ha de ser; no perquè toqui, sinó perquè s'ho mereixi»

Coneixem la presidenta de la Fundació Privada Reddis i exdocent de l'escola Puigcerver

per Alba Cartanyà, Reus, Catalunya | 24 de juliol de 2021 a les 08:00 |
Imatge d'arxiu de Carme Buixeda | Alba Cartanyà
Carme Buixeda (1950) és la primera dona que ostenta la presidència de la Fundació Privada Reddis des de la seva creació, l'any 1992. La indústria tèxtil va fer que nasqués a Reus; ha passat gran part de la seva vida formant-se i ha treballat sempre com a docent a l'escola Puigcerver. Una dona forta, d'idees clares, i vinculada en diferents nivells a la ciutat on ha crescut. Defensa el tàndem joventut-gent gran, perquè creu que cada franja d'edat pot aportar la seva essència i complementar-se mútuament. 

- Tu vas néixer a Reus una mica per casualitat, oi?

- Sí. Els meus pares eren de Blanes, el meu pare treballava en la indústria tèxtil i el van destinar aquí com a encarregat d'una fàbrica de mitjons. Vaig néixer fa 71 anys, la segona d'una família de tres germans. Vaig estudiar a Ca Doña Maria Cortina (que en aquell moment es deia així) i després vaig anar a l'Institut Gaudí.

A casa meva, econòmicament érem treballadors i els meus pares no es podien permetre que els tres fills estudiéssim. La senyora Borrell, directora del Maria Cortina, em va dir que veia aptituds pedagògiques en la meva manera de ser, i em va plantejar si em volia quedar com a professora.

- I què vas fer?

- En aquell moment jo tenia 15 anys. Em vaig posar a treballar i estudiava els caps de setmana i a les nits. M'he fet un tip de treballar... la gent de la meva generació hem treballat molt. Ens hem hagut de guanyar aquest lloc de dona com a figura en la societat. No tot és negatiu, però. L'ensenyament ha canviat molt.

- Com era abans?

- Era un ensenyament molt repressiu. La jornada era partida, matí i tarda, i en èpoques d'exàmens, hi anàvem també els dissabtes i fins i tot algun diumenge al matí. Això, que sembla molt ofegador per a l'alumne, jo n'he tret coses positives: la capacitat de treball, d'organització... provenen d'aquells anys d'escolaritat. Vaig estudiar magisteri mentre treballava, em vaig casar als 19 anys amb el meu exprofessor de literatura espanyola. Havia fet estudis de francès, i a l'Escola Puigcerver necessitaven algú amb aquest perfil.

Quan ja tenia els meus fills grans i no em necessitaven tant, vaig considerar que encara tenia edat per estudiar i vaig fer Filologia Catalana. Això em va permetre deixar l'ESO i donar BAT i COU. Una cosa que sobta, ara que entre gent jove hi ha tanta mobilitat en el món laboral, jo vaig estar tota la vida treballant a l'Escola Puguicerver. Més de 40 anys. Les seves característiques anaven molt amb la meva manera de pensar.

El 2010, hi ha un canvi de presidència a la Fundació Privada Reddis. Em van dir d'entrar a la comissió social, amb la Misericòrdia Bach (directora durant molts anys de l'Escola Montsant). Llavors em vaig jubilar. Pensava que ja no tornaria a estar en actiu, i llavors el Patronat de la Fundació em va proposar ser la presidenta de l'entitat.

- Què et va semblar la proposta?

- Al principi m'hi vaig resistir. Vaig posar condicions perquè em diguessin que no; per exemple, que m'escollissin per votació unànime. Finalment va sortir que sí i sóc presidenta des del desembre de 2019.

- Quines són les reformes o els passos endavant que tu volies fer amb la Fundació?

- Doncs el meu programa contenia una sèrie de punts, com rejovenir el patronat, dinamitzar, i fer visible la fundació. Tot i la pandèmia, hem treballat molt.

- Per què creus que és important que entrin persones joves a l'entitat?

- Jo crec molt en la joventut, perquè és qui ha d'empènyer; però sense descartar la gent gran. Penso que les persones grans poden aportar un punt de maduresa, de connectar amb la gent, que potser els joves no tenen. En tots els llocs seria positiu que hi hagués una barreja entre gent jove i gent gran.

Els grans moviments han tingut en compte la figura de la persona gran perquè aconsellés. Penso que és un bon sistema treballar plegats: uns aporten el dinamisme, i els altres el saber fer, la calma, la paciència... Crec que connecto bé amb la gent, no sé dir que no, vaig a tot arreu...

-Ets la primera presidenta de la Fundació Privada Reddis. Com és portar una entitat que històricament ha estat molt masculina?

-Jo diria que sóc una dona potent, amb les idees molt clares. No he tingut cap problema, tothom m'ha donat molt de suport. Crec que estan contents perquè dono molt de joc, és a dir, no actuo com una presidenta autoritària al contrari; jo sempre estic darrere, però el que funciona són les comissions per separat. Ens havíem centrat molt a donar subvencions, i actualment estem enfocats en potenciar la producció pròpia. No ens hem de quedar només en donar ajuts, sinó que hem d'empènyer per poder parlar més de la ciutat, del seu passat i del seu futur.

- En quin moment creus que es troba Reus, actualment?

- Jo diria que som en un moment delicat i d'impàs. Venim d'una pandèmia, que sembla que de mica en mica s'acaba, però tampoc li hem de donar tota la culpa. Ara se les carrega sempre: si hi ha botigues tancades, es diu que és per la pandèmia. Sí que hi ha gent que no ha pogut resistir les condicions dels últims mesos, però també hi ha hagut una gestió darrere que no ha estat la més adient. Reus ha estat el punt d'atracció comarcal durant dècades. Jo dubto que ho sigui, en aquests moments. No és culpa només de la ciutat, perquè també hi han influït els nusos de carreteres, les comunicacions... Que fan que molts ja no passin per Reus i vagin a comprar a altres llocs. Però la gestió, durant anys, no s'ha portat gaire bé.

Una altra cosa que em va doldre molt: que ens deixéssim perdre la gestió del Consorci del Teatre Fortuny que hi havia amb la Generalitat. Va voler dir la pèrdua del Centre d'Arts Escèniques (CAER). Això per a Reus, no havia de ser. També sóc bastant crítica amb la renúncia de la gestió de l'Hospital Sant Joan. Hi ha un munt de coses que es podrien haver fet millor.

- Tot i això, ets optimista de cara al que Reus pot oferir?

- Sí, Reus encara té molta empenta. És una ciutat d'associacionisme pur; jo fins i tot diria que és la ciutat de Catalunya que més associacions té, i molt diverses i potents. No et voldria dir noms, perquè sempre te'n deixes alguna... Però n'hi ha moltes!

- I veus que creen xarxa totes aquestes associacions, o cadascuna va pel seu camí?

- A veure... la regidora Montserrat Vilella crec que sí que intenta fer xarxa, però déu-n'hi-do l'individualisme que hi ha. Tothom va bastant per lliure. Una vegada l'any fan una trobada d'associacionisme de caire social. Però per la quantitat d'agrupacions que hi ha, no hi són totes ni molt menys. Una part bona és que el protagonisme de la dona dins de càrrecs directius va millorant molt. Abans, tots els càrrecs de direcció en aquestes associacions eren homes; i ara, de mica en mica el tarannà va canviant. Però amb això jo soc una mica crítica: penso que la figura de la dona hi ha de ser, però no per quota, perquè toca, sinó que estigui allà perquè s'ho mereix.

Si arriba un moment en què tot són dones i es marginen els homes, a mi no m'interessa. El món està format per homes i dones, i al capdavant hi ha d'haver la persona més vàlida.

- Normalment, les organitzacions tenen dinàmiques creades pels homes, perquè són els que sempre hi ha estat. I potser dona la sensació que, per més que hi hagi una dona en un càrrec de responsabilitat, les qüestions de fons no canvien... O a vegades també passa que hi ha més dones en posicions visibles, però qui acaba prenent les decisions des de més amunt continua sent un home.

- Sí, això va canviant; potser massa a poc a poc. Hi ha vegades que certament, tot i haver-hi una dona directiva, no canvia tota l'estructura (per exemple, en temes de conciliació familiar). Però això ho veus tu perquè ets jove, però per la meva generació hi ha hagut un canvi tan brutal...

La meva generació va ser qui va fer aquest pas, i com? Doncs treballant a dins de casa i a fora. Ens vam posar a treballar en una escola, per exemple, però quan arribàvem a casa continuàvem havent d'assumir totes les tasques. Som una generació que ens hem encarregat dels pares, dels fills, i hem hagut de picar molta pedra. La meva mare o la meva sogra, ni s'ho plantejaven tot això que estem parlant. La promoció de la dona va començar de manera una mica elitista, en entorns on les dones s'ho podien permetre.

És un tema llarg d'abordar, i que la gent jove potser no se n'adona, però hi ha hagut un canvi espectacular en qüestió de 50 anys. Està clar que encara es pot fer molt.

- Un altre tema interessant és la consideració de la vellesa en la nostra societat, i com tractem la gent gran. Tu em vas comentar en una ocasió que t'aterrava jubilar-te, perquè sempre havies estat una persona molt activa.

- Sí, per això el que abans deia, que les persones grans podem aportar molta experiència. I malauradament no es té en compte. S'esprem a la persona tot el que es pot, i després quan es jubila, se l'aparta. Per a mi, que em diguessin de portar la presidència de la Fundació Reddis als 70 anys, va ser molt positiu per a mi i ho agraeixo molt. Avui en dia, la gent físicament estem millor que abans. Per tant, podem donar moltes coses.

A mi em feia molta por pensar què faria una vegada hagués de deixar de treballar. Amb el meu marit sempre hem fet molta vida cultural a Reus, en participem activament. Ara veig que es poden fer moltes coses en aquesta etapa de la vida. I després un altre tema... a mi em preocupa molt el moment polític.

- I això?

- És molt delicat... Jo no estic afiliada a cap partit polític, però estic molt compromesa políticament. Penso que estem en un moment d'assetjament judicial com no havíem tingut mai. Tot i la repressió, la gent continua lluitant pel seu dret a decidir.

Una altra qüestió, ara que tinc l'oportunitat. Valoro els esforços que es fan aquí a Reus pel que fa a la participació, que les decisions es prenguin des de baix. Per exemple, la creació del pla estratàgic Reus Horitzó 32 o el Pla Local d'Educació. En principi, ho veig positiu, que intentin potenciar iniciatives així; però ha de ser real i no només de cara a la galeria.

- Tu estàs dins del "Reus Horitzó 32"?

Sí. Crec que la idea és bona, però hi veig molts perills. L'altre dia a la primera reunió, pensava... jo tinc 71 anys, el 2032 en tindré 82... Però bé, jo mentrestant intentaré aportar les meves idees, però clar, ho veig una mica lluny [riu]. No ho sé, estic a l'expectativa.

- M'imagino que t'han proposat participar en aquesta iniciativa del consistori per la teva persona, però també perquè estàs al capdavant d'una entitat. En algun moment t'has sentit cohibida pel fet de representar un col·lectiu format per persones diferents, que segurament no pensen sempre el mateix que tu?

- Jo vaig ser molt clara amb això. Una de les meves condicions per ser presidenta, era que jo no pensava fer el paperot. Per exemple, jo avui no el porto perquè fa calor, però normalment duc el llaç groc. Jo els vaig dir, jo penso com penso, i el que no faré és no ser jo mateixa. Crec que m'ho respecten. Ja sóc una persona de naturalesa moderada i conciliadora, però el meu càrrec no m'ha coaccionat en absolut a l'hora d'expressar-me.
Participació