SÈRIES

Una sèrie tòxica

L'últim gran èxit de Netflix, "Sexo/ vida", disfressa de feminisme postulats retrògrads

per Marc Busquets Obré, Reus, Catalunya | 12 de juliol de 2021 a les 16:12 |
Una imatge promocional de la sèrie | Cedida
L'últim gran èxit a la plataforma Netflix és la sèrie Sexo/ vida. Sobta que sigui entre les produccions més vistes, i que a banda l'impacte sigui global. Certament, la seva estètica de culebrot de luxe pot atraure els amants del kitsch, però és en el seu discurs i en allò que transmet on és més tòxica. És tristament sorprenent que el mainstream lluiti per preservar un context d'anys enrere, i que disfressa de feminisme postulats retrògrads i simplement delirants

Que de Sexo/ vida se'n faci promoció a partir d'una suposada posada en escena de provocació tan sols és l'evidència que és una ficció buida, superficial i plàstica. La imatge que aporta, però, del desig sexual de les dones i de la masculinitat és decebedora, per no dir-la més grossa. De fet, seguim encara el patró heterosexual en què elles busquen un home que les protegeixi, les complagui al llit i, de passada, pagui les factures. És així de senzill, és així de pla, és així de limitat, així d'indignant. 

A Sexo/ vida se'ns presenta la història d'una dona que temps enrere havia gaudit sense miraments de la seva sexualitat i que ara és una aparentment feliç mare de família. Que, per cert, ha aparcat el seu doctorat i la seva trajectòria professional per cuidar la canalla. El marit, quines coses, és un banquer honrat, d'aquells que inverteix en iniciatives solidàries. No obstant això, la felicitat s'esquerda quan apareix un antic amant que repeteix el tòpic del bad boy: artista, bohemi, amb caçadora de cuir i... un passat traumàtic. 

Som, per fer-ho curt, davant d'una nova ocasió perduda per poder reflexionar sobre el desgast del temps en una parella, sobre el desig a la vida adulta, sobre els lligams i la culpa. Però no. A Sexo/ vida, més enllà de l'embolcall, hi ha el no-res. Que ella supliqui i s'arrossegui, que es fomentin estereotips malaltissos i que el final de la sèrie sigui insultant (no, no és alliberament, és egoisme) no són sinó petits detalls d'un producte que reflecteix el fast food social on som: tot ben bonic, tot ben de pressa, tot ben fràgil, tot ben estúpid. Que se'n parli, ni que sigui malament. Uns quants (molts, de fet) nus; unes quantes cançons per atrapar amb el shazam i avall, que fa baixada, i que la clau de la felicitat per a una dona sempre serà un home. 
 
 
Participació