Els malabarismes de distracció de la política

per Joan Bermúdez, Reus | 12 de juliol de 2021 a les 10:40 |
La capacitat de maniobrabilitat que manifesta el president del govern espanyol, sembla no tenir fi. Després de les manifestacions, actes propagandístics i declaracions grandiloqüents, quan es van activar els indults als presos polítics, tot just abans que fos presentat l'informe del Consell d'Europa. Fet que s'ha de reconèixer li va sortir prou bé, almenys va donar un argument, pobre, però suficient perquè els socis comunitaris i el secretari general de l'ONU, poguessin suavitzar amb les seves declaracions el contingut de l'esmentat informe en el qual comparava Espanya amb Turquia.

Calia anar-hi més enllà i el pas següent va ser convocar el president Aragonès a la Moncloa, el 29 de juny, el mateix dia que estava prevista la vista del Tribunal de Comptes als 34 alts càrrecs, afectats per una revisió "sui generis" de l'activitat del Diplocat, desenvolupada entre els anys 2011 i 2017. Reconec que resulta difícil saber que pretenia amb aquesta coincidència, si difuminar l'acte del Tribunal de Comptes o la seva reunió amb el president Aragonès, tot i que sembla que va ser més aviat la segona hipòtesi, vist el resultat.

Encara ressonen les declaracions de Pedro Sánchez sobre els indults, quan va dir: "L'útil en el passat va ser el càstig i l'útil avui és el perdó" o del ministre Ábalos reblant la utilitat dels indults pel govern socialista, afirmant que "Fan més mal dins de la presó (els polítics) i més a favor de la independència, que fora", quan es posa en marxa un nou front de pressió, amb el Tribunal de Comptes, sense atribucions per interpretar l'estatut, com sembla que fan. Un òrgan col·legiat encarregat de fiscalitzar els comptes de l'estat espanyol, tot i que fins ara mai s'havia vist tal celeritat, minuciositat i excés de zel en anàlisis de les despeses dels partits i dels governs autonòmics.

Clar que fins ara no havien tingut l'oportunitat d'incidir amb un constrenyiment tan ampli, sobre els fets del procés d'octubre de 2017. No cal anar més enllà dels detalls inicials del procediment, per valorar fins a quin punt la petició de 5,4 MM € que demanen solidàriament a tots els afectats, no sembla haver-hi estat un model en l'anàlisi de les despeses. Presentar el mateix dia un informe de 500 pàgines i donar tres hores per estudiar-ho a les defenses i després en 10 minuts haver de presentar les al·legacions, per acabar confirmant la xifra que ja s'havia filtrat a la premsa el dia abans. No sembla ser gaire equitatiu i fa l'efecte, que encara estan ancorats el juliol de 1437 quan va ser fundat. Paral·lelament la pressió política, defensora d'aquestes mesures, han estat actuant i van arribar a aconseguir que fos retirat el suport que L'associació Econòmica Europea havia donat a l'exconseller Mas. Cullell.

Amb aquest front obert i per acabar de centrar el contingut que considera Pedro Sánchez ha d'haver-hi a la taula de diàleg, s'omple la boca i afirma amb gran rotunditat que no hi ha possibilitat de fer un referèndum perquè la Constitució no ho permet, tot i que hi ha nombrosos juristes que afirmen que és totalment factible, i cal recordar l'acte al Congrés dels Diputats el 8 d'abril de 2014, quan es va demanar, per una representació de diputats catalans, fer-ho acollint-se a l'art. 150.2. Negació repetida, que va acompanyada de la negació del dret d'autodeterminació. Afirmació reiterada i basada, segons s'ha dit, en el fet que no existeix en cap constitució del nostre entorn europeu.

Acostumats que aquestes declaracions, no tenen cap cost, es magnifiquen afirmacions que s'allunyen tot sovint dels fets i la realitat, com ara amagar que la constitució de Portugal, per exemple, contempla al seu article 7.3 el dret d'autodeterminació. També al seu torn Espanya ho té reconegut, va publicar en el BOE. de 30 d'abril de 1977, el Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics, signat l'any anterior, en què el seu article 1, reconeix el dret de tots els pobles a la lliure determinació i que els estats afectats, promouran lliurement aquest dret, de conformitat amb la Carta de les Nacions Unides. La feblesa de la memòria, o la manca d'informació pot portar a creure que és cert que no existeix aquest dret.

Mentre el govern més progressista de la història (segons l'auto qualifiquen), que es va comprometre a derogar la Llei de seguretat ciutadana, cosa que no han fet oblidant tots els drets individuals i col·lectius que pretenen defensar, i que estan reflectits en la tan exalçada Carta Magna, ara aprofiten els malabarismes de distracció que ens tenen acostumats, amb qualsevol fet vinculat a Catalunya, per aplicar, la que sembla ser la seva autèntica política.

Segons informació publicada, que potser és globus sonda, per veure quina incidència tindria en la intenció de vot, estan preparant un avanç projecte de Llei de seguretat en què proposen que tots els ciutadans de l'estat espanyol, podran ser mobilitzats (és a dir militaritzats) en cas d'una crisi greu, que serà definida pel govern de torn. A la vegada que plantegen l'opció de requisar, tota mena de béns particulars (com queda el dret de propietat?), fins al punt que l'economista Niño Becerra, es preguntava si també quedaven inclosos els comptes bancaris.

Per acabar-ho d'adobat, també proposen tenir la potestat d'obligar els mitjans de comunicació a difondre certs missatges. No sembla ser agosarat entendre-ho com la supressió de la llibertat de premsa. I és en aquest context en què sembla fer bo el llibre 1984 de George Orwell, no ens té sorprendre que escoltem al Congrés dels Diputats, com el líder del PP, blanqueja els quaranta anys de dictadura, posant al mateix nivell els revoltats de Franco i els defensors de la República, sense que passi res. Que lluny estem i a la vegada que a prop d'aquells anys.
Participació