Per parlar, cal tenir veu; per negociar, cal ser fort

per Joan Bermúdez Prieto, 23 de juny de 2021 a les 11:29 |
Segons diuen, s'ha encetat una nova etapa de desgel entre Catalunya i Espanya. Almenys aquest és el missatge que des de fa uns dies ens ho diuen, tant el president del govern espanyol, que ja no sap que més fer per venir a Barcelona. Ja sigui per acompanyar al rei, sense tenir-ho d'amagar com varen fer a Poblet, o inventant actes com el del Liceu, que sembla el varen llogar tot just el senyor Garamendi, president de la CEOE, va donar suport als indults. També alguns dels nostres polítics han ajudat a facilitar aquest missatge.

Aquests, com acostuma a succeir ho fan d'una manera ambigua, amb cartes als diaris interpretables segons li convingui al lector, siguin de Junqueras o de Sánchez, fent bona aquella frase de voler i doler. S'ha parlat molt dels indults, i més que es parlarà. Intenten que aquesta mesura sigui la manera de retornar a, el que alguns consideren, la normalitat d'abans d'octubre de 2017. Fan un exercici d'abstracció de la realitat que va portar a la convocatòria del referèndum.

Aquesta va ser la conseqüència d'anys de desajustos i de mirar cap a un altre costat per part dels governants d'Espanya, ignorant una realitat. Ara sembla que tot s'ha d'oblidar (per part catalana, és clar), com si amb el fet d'indultar parcialment uns polítics d'uns delictes que no han comès (fet que és un acte de justícia, en cap cas de gràcia), deixant fora la resta de persones immerses en processos judicials (més de 3.000), ja en fos prou. I en el mateix espai temporal, el Tribunal de Cuentas va fent la seva.

Incorpora més represaliats, amb un criteri que fins i tot alguns membres del mateix tribunal qualifiquen de poc rigorós. Hi ha molts moviments de fotografies (que no manquin, fins i tot el rei les demana), rodes premsa, actes quasi teatrals en alguns casos, comunicats, viatges i la reiteració d'un missatge ja exposat a l'inici d'aquest article.

Tot enfocat a la tan anomenada taula de diàleg, que s'espera amb candeletes per una part i sembla que sense gaire (o cap) interès per l'altre. Reconec que resulta difícil, tot i que el diàleg sempre és bo i necessari, saber l'objectiu real d'aquestes futures trobades. En el transcurs d'aquests mesos, d'una manera una mica subliminal, s'ha anat canviant el nom. Hem passat de la taula de negociació del febrer del 2020 amb la trobada dels presidents Sánchez i Torra, a una futura taula de diàleg que ve a ser un tipus de discurs en què l'emissor i el receptor intercanvien missatges alternativament (font: Viquipèdia).

A banda del nom, tenint en compte que en política els gestos, les imatges i les paraules són importants, hi ha d'altres elements que fan difícil visualitzar quin és el veritable objectiu d'aquestes futuribles trobades. ERC, a través de Marta Vilalta, crida a persistir per fer inevitable el referèndum acordat. Però quina és la força, quins són els elements que posaran sobre la taula perquè aquesta petició sigui assumida? A hores d'ara el missatge sembla transmetre que, a força de ser pesats, se'n sortiran. No se li escapa a ningú que en qualsevol diàleg/negociació, ambdues parts han de tenir quelcom per aportar que a l'altre li pugui interessar.

Tenir elements, factors, fins i tot una fortalesa en punts determinats, perquè l'altre interlocutor tingui interès a cedir una part per obtenir quelcom de l'altra. En el cas de Catalunya/Espanya, si ens atenim a les declaracions de diferents ministres, es podrà parlar de tot sempre que no sigui amnistia, referèndum, independència... Això sí: com últimament ha repetit el president Sánchez, es podrà parlar de la unitat d'Espanya.

Per una de les parts aporten repressió (que encara segueix), si no fas les coses com els volen. Per la part catalana què es pot esgrimir? Més enllà de la voluntat de parlar i negociar, quina força es té, si sembla clar que el 52% dels vots independentistes no serveixen? Diuen que s'ha d'ampliar la base (que algú, si us plau concreti que vol dir això) i al mateix temps es van cedint "gratia et amore".

Hi ha certs posicionaments que, si bé no tenien molta força, almenys aportaven una simbologia i cert escalf als que estan patint encara la pressió dels tribunals. Vull pensar que efectivament tenen eines i mecanismes per poder pressionar el govern de l'Estat espanyol a cedir. De totes maneres aquestes eines no es veuen més enllà de la batalla que s'està lliurant a l'exili i als tribunals europeus.

Almenys el govern no fa (esperem) com tres associacions conservadores de jutges espanyols, que exigeixen a Pedro Sánchez que impedeixi l'aprovació de l'informe del Comitè d'Afers Legals del Consell d'Europa perquè ho consideren un desprestigi per la judicatura espanyola. L'informe compara la situació judicial que es viu ací amb la de Turquia i demana l'alliberament dels presos polítics. No s'aliena la mesura dels indults a aquest informe, que d'aquesta manera intenten suavitzar-ho per quan arribi. Aquí potser rau la força.

Joan Bermúdez Prieto és advocat i politòleg. 
Participació