DIGUES LA TEVA

Casa nostra?

Escriure "Lloguer pis Reus" a Google i iniciar la cerca; obrir una desena de pestanyes de diferents portals; ordenar-les per preu; repetir la mateixa acció durant dies

per Alba Cartanyà, Reus | 5 de juny de 2021 a les 13:06 |
Imatge d'arxiu d'unes claus de casa | Cedida
Escriure "Lloguer pis Reus" a Google i iniciar la cerca. Obrir una desena de pestanyes de diferents portals. Ordenar-les per preu: 350 euros, dos dormitoris i 75 metres quadrats; 396 euros, un dormitori i 68 metres quadrats; 400 euros, un dormitori i 70 metres quadrats.

Repetir la mateixa acció durant diversos dies, per veure si els preus han baixat o si hi ha noves incorporacions. Aquesta és la dinàmica que segueix una persona com jo, que no sap ni per on començar quan en un moment determinat ha de marxar de casa per independitzar-se a la seva pròpia ciutat, i que no té cap mena d'experiència en el món dels lloguers.

Jo sola no em puc permetre ni les opcions més barates que apareixen. Davant d'això, i amb la il·lusió de viure amb una bona amiga, decidim buscar un pis per compartir. Trobem una proposta que ens agrada, però l'endemà ja no és a la web. Trobem una altra proposta que també ens va bé, i truquem de seguida a la immobiliària. Ens comenten les característiques de l'habitatge, les dates d'entrada i les condicions del contracte. Ens pregunten per la nostra situació i ens acaben demanant un aval. Tot i tenir una "bona" situació laboral i econòmica, ens exigeixen que una tercera persona respongui per nosaltres i garanteixi, per si de cas, l'entrada dels diners.

No en tinc ni idea, del món immobiliari, ni de si les coses han de ser així o no. Només sé que ser jove i voler trobar un lloc on viure (o simplement, una habitació) es converteix en una veritable odissea. A més a més, requereix un entorn proper solidari i amb diners, i això reforça el paper gairebé obligatori del nucli familiar com a xarxa de suport.

Aquesta situació genera dues problemàtiques: la primera, que no tothom té uns pares que poden o volen estar darrere per si de cas; i la segona, que no ens deixa marxar del tot. Ens volem independitzar, però d'alguna manera continuem estant lligades a casa.

Òbviament, la meva no és una experiència universal, n'hi ha de pitjors, millors i diferents, però sí que hi ha dinàmiques generalitzades, petites traves col·locades durant el camí que dificulten i retarden aquest pas.

Xerrant amb una amiga que tot just s'ha emancipat a Tarragona, em comenta que prendre la decisió de marxar de casa és difícil, sobretot si ets de classe mitja-baixa i no tens uns estalvis, una assegurança econòmica darrere que pugui respondre si venen temps difícils. "És com llençar-se a una piscina que no saps si està plena o buida", em diu. Tanmateix, està convençuda que arriba un punt en què necessitem marxar, tenir un espai propi per créixer com a persones. I tot i l'angoixa i l'ansietat que li ha generat el procés, no canviaria per a res la seva decisió.

Catalunya és un dels països europeus amb una edat mitjana d'emancipació domiciliària més alta, segon fonts del departament de Joventut. Això té a veure, clarament, amb les condicions laborals precàries (salaris baixos i molta inestabilitat) amb què les joves ja hem après a conviure, i també amb la falta d'habitatge públic i les carències en la llei d'arrendaments. Tot això s'interrelaciona amb altres factors, com el nivell socioeconòmic que comenta la meva amiga, i configura el caldo de cultiu d'una joventut frustrada i decebuda amb un sistema que li és aliè.

Per sortejar tot el camí de paperassa i per poder assumir els costos, la millor opció acaba sent compartir pis amb altres persones. I això no deixa de ser una fórmula precària d'emancipació, perquè no és que escollim viure amb altra gent, sinó que és l'única sortida que ens queda. Entrem a viure sabent que serà per un temps, en un lloc que ja està establert d'una determinada manera (la decoració, el funcionament, la organització). És possible, així, que algun dia ho arribem a considerar casa nostra? 

I llavors, ens trobem que el futur passa a ser un temps curt que es compta amb els mesos de lloguer que podem pagar. La il·lusió d'agafar les regnes de la nostra vida és barreja amb una por constant de perdre-les. Tanmateix, hi ha decisions a la vida que prenem en base a allò que no podem no fer: no és tant la seguretat que ens dona el pas endavant, sinó la necessitat que tenim de fer-lo.
Participació