L'últim rock-crític salvatge

per Jordi Cervera Nogués, 22 d'abril de 2021 a les 21:57 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 22 d'abril de 2021 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.

El passat dia 1 d'abril saltava a les xarxes la notícia de la mort del crític musical més trencador dels 80, el barceloní Oriol Llopis, que actualment vivia a Sevilla. Un petit homenatge seria recuperar aquest llibre publicat l'any 2012.

L'estil de Llopis, la seva manera d'entendre la vida i el rock van representar un curiós i interessant revulsiu fins i tot en el marc de revistes contraculturals que en el seu ADN ja hi portaven impresa la transgressió. Ell era el més radical de tots, el més sorprenent, el més vital. La seva firma a Star, Disco Express i Vibraciones era tota una garantia d'enfrontar-se a un article, a una crònica que podia tenir de tot menys avorriment, que podia despertar qualsevol emoció menys indiferència.

25 anys després de la seva quasi desaparició del mapa públic, l'editorial 66rpm, dirigida per Alfred Crespo, co-director de Ruta 66, la revista on l'Oriol va publicar els seus últims articles, publicava, gràcies a una aposta amb el crític, ‘La magnitud del desastre. Memorias de un rock critic poco fiable', un document peculiar que reflectia la crònica entre profunda i desencisada d'una generació que va optar pel rock com una via d'expressió vital.

Llopis era, com alguns dels seus companys de generació, fill de la burgesia catalana, amb una molt bona situació econòmica i una cultura d'alt nivell, que va optar per capbussar-se en aquell univers que s'obria al nostre país als setanta al voltant de la música popular. Les grans gires internacionals, el naixement de bandes nacionals, els programes alternatius com La Edad de Oro, un univers que li va donar material de sobres per bastir aquesta autobiografia i una vida intensa, carregada de drogues i emocions més que fortes.

Fan dels Golden Earring i gens amic d'algunes vaques sagrades com Frank Zappa, Jimi Hendrix, The Doors o Bob Dylan, els records de Llopis anaven apareixent en paquets (cada capítol era un paquet i mostraven, sobretot, una gran sinceritat, una senzillesa que impacta. Amb la mateixa naturalitat que podria utilitzar per explicar que ha esmorzat un cafè i un croissant de mantega, l'Oriol explicava coses com que va posar nu a la falda de Salvador Dalí, que va estar enganxat a l'heroïna, que va fer d'intermediari en un negoci de compravenda de cocaïna entre un traficant i el fill d'un conegut restaurador d'Eivissa que va acabar com el rosari de l'aurora, que va anar als toros amb Johnny Thunders, que li va veure el membre a Iggy Pop i que es va beure unes gotes de suor de la sempre magnètica Iguana de Detroit.

Un llibre potent, sincer, sense floritures ni artificis, tal com sempre havia escrit aquell Oriol Llopis que jo seguia amb ganes a les revistes, aquell Oriol Llopìs capaç també d'acabar el llibre amb una declaració d'amor a la Maria, una noia de pèl negre i rinxolat capaç de militar en un escamot de FRAP i de fer anar una metralladora sense cap mania.

Arxivat a:
Dos Punts
Participació